X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e Bens

La València que arriba a la mar des de Blasco Ibáñez

7/04/2018 - 

VALÈNCIA. En l'última entrega de Veles e Bens escrivíem sobre les tres vies que històricament han connectat la ciutat de València amb el port i el Grau: el camí Fondo (actual avinguda de Balears, aproximadament), el Vell (Illes Canàries) i el del Grau o Reial (avinguda del Port). I també, clar, sobre com havia canviat la fisonomia d'este entorn fins aplegar a ser pràcticament irreconeixible, fonamentalment per la desaparició de quasi tot el patrimoni que jalonava el camí, irremeiablement perdut per a les futures generacions de valentins. Al nord de l'actual avinguda del Port existiren unes altres vies, que serpejaven entre hortes, també antiquíssimes, molt probablement des de temps anteriors a la conquista jaumina. Per exemple el camí d'Algirós o el vell del Cabanyal, que aplegaven des dels ravals de l'actual Albereda, fins al poble mariner, aproximadament per on, des de finals del segle XIX, es traçà l'actual avinguda de Blasco Ibáñez.

Si en Vestigis que sobreviuen en l'històric Camí del Grau  comprovàvem que a penes queda rastre de l'ambient que tenia l'avinguda del Port a primeries del segle XX, hui l'anàlisi es trasllada al tradicional passeig "de València al Mar", anomenat "avinguda de la Unió Soviètica" durant la Guerra civil (1936-39) i de Vicent Blasco Ibáñez, des de 1977.

Si el símbol d'allò que podia haver sigut l'avinguda del Port sense la voracitat especulativa dels 60desarrollismo és l'amable eufemisme d'ús comú i corrent– era la Casa del Metge, el de Blasco Ibáñez podria ser, sense dubte, el xalet dels periodistes que sobreviu junt a la Clínica Quirón.

El xalet aïllat dels periodistes i un llenguatge pervers

Xalet aïllat del periodistes. Foto: EVA MÁÑEZ

Existix una perversió que hauria d'estar, si no legalment, almenys políticament i socialment penalitzada si esta ciutat aspire de veritat a no perdre més patrimoni ni més identitat, després de la terrible sangnia de les últimes cinc o sis dècades: que les aberracions urbanístiques d'èpoques precedents justifiquen les posteriors. Ho explicava molt bé el companyó Carlos Aimeur en El chalet solitario de los periodistas se salva del derribo. Les finques construïdes en els anys 60 i 70 sobre els solars dels tretze xalets dels periodistes (dels catorze que n'hi havien)  justificarien l'enderroc, arribant a la dècada dels anys 20 del segle XXI, de l'únic supervivent, en opinió d'alguns arquitectes que empren terminologia com "vestigi descontextualitzat" o "iniciativa agónica, carente de perspectiva", per a referir-se a la protecció d'eixe edifici, refrendada per l'actual consistori, després de l'enèssim intent de desactivar-la. El mateix criteri de "vestigio descontextualizado" serviria per a enderrocar les torres dels Serrans, posem per cas. Per què no? Hi haurà un monument més "descontextualitzat" en València?

La ciutat universitària impulsada per Peset i els seus botxins

En la banda nord sí que ha sobreviscut l'ambient de com fon l'avinguda en els anys 30 del segle XX, després que Enrique Viedma dissenyara els primers vint xalets de l'Associació de la Premsa Valenciana (1931), entre l'edifici de l'actual Rectorat de la Universitat de València, que alberga l'Observatori astronòmic des de 1946, i els jardins del Real. L'Observatori, en orige Facultat de Ciències, fon dissenyat junt a la de Medicina en 1908, però el desenrotllament del projecte es prolongaria en el temps, devent la seua fisonomia actual a Mariano Peset Aleixandre (entre 1935 i 1944, en el cas de l'Observatori) i Alfonso Fugairiño i Lluís Albert (1920-1949, Medicina). Estos dos construccions emblemàtiques formen part, junt al Col·lege Major Lluís Vives, de l'anhel del rector Joan Peset Aleixandre per impulsar en els anys 30 la construcció de la ciutat universitària que València necessitava. És paradoxal, si més no, que els mateixos botxins que afusellaren a Peset en acabar la Guerra, reprengueren i arremataren els projectes que amb tant d'afany va impulsar en nom de la cultura i la ciència.

Joan Peset Aleixandre

El passeig de València al mar, des de 1888

En realitat, en el context dels projectes dels eixamples del cap i casal,  l'avinguda havia sigut projectada, dècades abans, per Casimiro Meseguer, amb el seu projecte de "Passeig de València al mar" que era tant com dir fins al Poble Nou de la Mar, municipi independent en aquell moment i fins a 1897, sobre el qual València no tenia jurisdicció, conformat pel Cabanyal, el Canyamelar i el Cap de França. La idea de Meseguer era fer tres bandes de 100 metres cadascuna: una central, amb el passeig, i dos laterals amb les vivendes d'allò que s'anomenà "Ciutat jardí", un llarg passeig residencial d'inspiració burgesa que acabava just en aplegar al Cabanyal. Meseguer va insistir amb el seu nou plànol de 1899 on, per a tancar el segle XIX, ja es rebatejava com a Passeig de València al Cabanyal, que ja era un barri de la ciutat i havia perdut l'autonomia municipal, tot i un aïllament mantingut encara durant dècades.

Plànol de Casimiro Meseguer de 1899 amb l'anotació "Paseo de Valencia al Cabañal"

Un breu i escàs recorregut patrimonial

Algunes fotos aèries de l'avinguda de Blasco Ibáñez mostren fins als anys 60, 70 i 80 –segons trams–, un intuïtiu traçat esguitat amb algunes finques envoltades d'hortes. Això va ser fins fa només unes dècades. En els anys 70 encara quedaven solars d'horta en el tram final, prop de l'actual estació, on els xiquets del Cabanyal travessaven els murs de les vies del tren i jugaven a fútbol contra "els de Beteró", entre les últimes carxofes. Lògicament, al contrari que en l'avinguda del port, amb destacades edificacions ja des de primeries del XIX, en el tram final de Blasco Ibáñez el patrimoni que existia –i fon assolat– era el propi de l'horta valenciana que s'havia mantingut pràcticament inalterada durant un milenni: conreus, séquies, camins, arbres, alqueries, barraques… Hui queda una alqueria amb horta i una altra horta prop del cementeri del Cabanyal. 

Iniciem el recorregut patrimonial des de l'arranc de la via en el seu primer jardinet central, molt prop d'on té lloc la Fira del Llibre de València –enguany des del 26 d'abril– amb el monolit amb bust del novel·liste valencià més llegit de tots els temps, descobert en homenatge ad ell l'any 1980, tres anys després que s'aprovara el canvi de nom: Blasco Ibáñez tan gravat en pedra com en el nostre imaginari col·lectiu.

L'avinguda avança, conforme hem deixat dit adés, amb els xalets dels periodistes, el xalet solitari i les facultats de Ciències i Medicina, sense perdre de vista la presència intuïda, a mà dreta, dels Jardins de Monforte, embellint aquella contrada des del segle XIX. Declarat Jardí artístic nacional –sí, existix el títol– l'any 1941 fon adquirit per l'Ajuntament en 1971, la qual cosa ha representat la seua preservació i acondicionament per a arribar fins als nostres dies com la delícia neoclàssica i botànica que és.

Goerlich, l'arquitecte omnipresent, i Mestalla

Projecte de la Residència d'Estudiants de Goerlich

Més avant, entre facultats més modernes i els edificis germans hui ocupats per l'Agència Tributària i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, irromp esplendorós –i decadent– el Col·legi Major Lluís Vives, construït entre 1935 i 1957 i dissenyat per Goerlich Lleó. El rector Peset impulsà en l'any 35 el projecte d'una residència d'estudiants, la frontera de la qual recorda de forma persistent el singular racionalisme que Goerlich ja havia desplegat en la construcció del Club Nàutic (1932; enderrocat en 1985) i també d'unes quantes cases particulars del Cabanyal. El col·legi es tancà en juliol de 2012 i, a pesar de que compta amb un cert grau de protecció pública, el seu desús és un perill per a la seua preservació.

Enfront, a l'altra banda de la séquia, hi ha una altra de les grans fites arquitectòniques de l'avinguda: Mestalla. Construït per Ramon Ferrer i dissenyat per Francesc Almenar per a albergar 17.000 espectadors, l'estadi fon inaugurat el 20 de maig de 1923 amb un partit front al Llevant FC que acabà amb triomf del València FC (1-0) i gol de Montes. Mestalla és actualment l'estadi més antic de Primera divisió i el segon d'entre els grans estadis de la Lliga, per darrere d'El Molinón (1908). Condemnat a la desaparició fa uns anys i supeditat a la construcció del Nou Mestalla, el seu futur és una incògnita per a maldecap de merengots memoriosos i de valentins de tota condició sensibles amb el patrimoni. És l'entorn també del barri de Sant Josep, del col·legi del Pilar (de 1957) i de les mítiques zones nocturnes de Xúquer i Woody, hui territoris de la nostàlgia d'un parell de generacions de noctàmbuls, per a satisfacció del veïnat. És l'escenari dels personatges de La balada del bar Torino, l'òpera prima del novel·liste Rafa Lahuerta.

L'incògnita Illa perduda, el palauet d'Ayora i l'arribada al Cabanyal

Un poc més avant hi ha, hui quasi d'incògnit, envoltada de finques de semblant altura i envergadura, l'Illa perduda, un conjunt de finques amb ínfules residencials, projectat en 1955 però que finalment serví per a reallotjar a damnificats de la riuà del 57. L'Illa estigué anys enmig d'un paisatge d'hortes aguardant que el projecte global de l'avinguda passarà del paper al terreny per a reconnectar-se amb la ciutat. Si el visitant es desvia una miqueta cap al sud topetarà amb el meravellós palauet moderniste de José Ayora, i el seu majestuós jardí. Construït en 1900 per Pelegrí Mustieles, l'Ajuntament l'adquirí en 1976 per a restaurar palau i jardí, després que haguera sigut discoteca. L'espai té 48.300 metres quadrats per a passejar a l'ombra de ficus, falses acàcies, jacarandes, oliveretes de la Xina, eucaliptus o oliveres.

L'any 1991 es completà el soterrament de les vies de Serradora i així es posava fi a dècades d'aïllament del Cabanyal –amb mur de pedra roja d'El Puig i alta tanca–. Atesa, a la fi, una reivindicació històrica i essencial per al futur de la ciutat, es cernia una nova amenaça sobre els veïns, amb l'arribada de Rita Barberà a l'alcaldia: la prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez. El PP tractà de justificar-la com un projecte històric inacabat, com si el Cabanyal fóra, potser, un "vestigi descontextualitzat" de València. Tots els projectes, no obstant, des de 1888 fins a 1950, respectaren la trama urbana del Cabanyal. En els 50 les autoritats franquistes assumiren la destrucció del Cabanyal, fins i tot amb la construcció d'una autovia per la platja, projectada en el 66. Si ho comparem amb allò que va succeir amb l'avinguda del Port, l'altra gran via de connexió de València amb la seua mar, el camí s'endinsà pel centre del Grau, adaptant-se al seu carrer Major, sobretot després dels bombardejos feixistes en guerra que tant castigaren l'entorn del moll i a la seua població civil. Res a vore amb la destrucció de la trama urbana del Cabanyal que representava la prolongació de Blasco Ibáñez, projectada durant el franquisme i després pel PP.

De tornada cap a València, al principi de l'avinguda, al monolit de l'immortal escriptor i als anys 40, el xalet aïllat dels periodistes s'antoixa un símptoma alarmant d'una ciutat que creix a costa de devorar el seu patrimoni i que, en eixe procés traumàtic, no és capaç de deixar unes quantes calcigades de com fon la ciutat. Com ja advertírem respecte a la Casa del Metge, el palauet de l'avinguda del Port, en aquells aspectes que es preveuen conflictius pel xoc entre els legítims interessos privats i la protecció del patrimoni les administracions han de tindre la capacitat, difícil però necessària, de compatibilitzar ambdós drets pel bé del comú dels valencians. Així hauria de ser com a norma general, amb l'afany adreçat sempre cap a la preservació de la pròpia identitat cultural. De fet, gràcies a iniciatives així de les institucions públiques, com hem vist unes línies amunt, hui comptem amb dos joies molt estimades per tots els valentins, els Jardins de Monforte i el d'Ayora.


Noticias relacionadas

EL MURO

Huesos famosos

Si nos ponemos podríamos tener una buena serie de À Punt. Después de Santángel, Colón, Cervantes o Jaume I nos toca de nuevo Sant Vicent. Y mientras tanto la Roqueta sin uso. Esto de las expediciones municipales es de CSI

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email