Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

VELES E BENS

Vestigis que sobreviuen en l'històric Camí del Grau

24/03/2018 - 

VALÈNCIA. Erudits i historiadors alerten per terra, mar i aire, fa temps, de l’escassa sensibilitat per la preservació del patrimoni històric i arquitectònic en el nostre cap i casal. Els valencians, del Sénia al Segura, som molt donats –hui i pareix ser que des de sempre– a enderrocar allò que s'ha quedat vell i fer-ho nou, com un símbol de puixança, a delectar-nos més amb els nous corrents estètics que amb la preservació de les construccions amb solatge. Vivim al dia i projectem la mirada cap al futur, amb la sensació no explicitada de què el passat és un llast indesitjable, una actitud cosanguínia a la nostra identitat col·lectiva i un drama.

I així és com una de les dos vies tradicionals i trascendentals de connexió entre el cor de la ciutat de València i la seua mar, l'avinguda del Port, a penes conserva algun vestigi de la importància històrica que ha tingut al llarg dels segles.

La creu del Grau (segle XIV), fita de l’avinguda del Por

Foto: Crónicas del Marítim

La creu de terme del Grau sobreviu, fa ja temps sense casalici, en un discret jardinet enfront del número 119 de l'avinguda del Port. A finals del segle XIV Bernat Sicard, responsable d'obres de València, va destinar una partida pressupostària per a esta creu i algunes altres. La ciutat volia commemorar així, segons l’historiador Vicent Boix, l’establiment dels campaments jaumins abans de l'assalt definitiu a València. 

Pràcticament fins al desarrollismo dels 60 l’avinguda del Port –també anomenada del doncel Luis Felipe García Sanchis, dels Aliats, Camí Real, Camí Nou del Grau i sobretot, popularment, Camí del Grau– va oferir un aspecte molt semblant al que havia tingut des de la seua profunda transformació en 1802. En les últimes dècades s’han arrassat molts dels edificis modernistes que es bastiren entre finals del XIX i primeries del XX i no queda en peu cap dels palauets i alqueries que existiren amb anterioritat. Tant és així que hui, deixant a banda la zona que històricament ha format part del nucli urbà del Grau, a penes queden rastres arquitectònics de l’antic camí, entre Serradora i el pont d'Aragó.

Si fem el passeig invers, en direcció de València al Grau, a penes cridaran la nostra atenció el tram de finques del número 33 al 47, entre Cardenal Benlloch i el carreró de Suay, un atzucac en realitat, junt a l’entrada del parc-col·legi de Santa Anna; algunes cases de dos altures o finquetes modernistes amb frontera de taulellets, la majoria d’elles en mal estat, com les dels números 67, 109, 172, 184, 196; les quatre cases modernistes que sobreviuen en els 78-80-82-84; finques senyorials amb motius modernistes o naturalistes (106, 205); antigues naus (91, 93); el complex industrial fariner de Guillermo Pons (segle XIX), rehabilitat i que hui alberga l’hotel Check in Valencia (119); l’edifici d'Industrias Aceiteras Casanova, rehabilitat com a edifici d'oficines en el número 193; la finqueta de l’acadèmia Trafalgar (183) amb la seua tipografia ceràmica, o el bloc de cases baixes del 242, amb fronteres de rajola vista. Escàs bagatge de supervivència per a quatre llargs quilòmetres d’avinguda i huit segles almenys d’història.

Foto: Crónicas del Marítim

Del Grau i Cabanyal a València, una essencial via de comunicació

No podem més que aventurar que l’orige més remot del Camí del Grau és anterior a la conquista de Jaume I. En realitat camins del Grau n’han hagut tres: el Vell del Grau –amb el tortuós traçat aproximat de l’actual carrer de les Illes Canàries–, el Fondo –xino-xano per Balears– i el Nou, l’actual avinguda del Port i popularment anomenat camí del Grau; alerta: no de València, sinó del Grau, la qual cosa denotaria la importància creixent que, vist des de la ciutat estricta, tenia esta via d'accés al port i les platges.

La fisonomia de València i la seua costa era distinta en temps de la conquista. En tot cas, la referència pre-jaumina a uns alfondencs (magatzems) custodiats per alguns destacaments permet inferir l’existència d’activitat comercial marítima. El port era una platja oberta, igual que hui és la del Cabanyal, amb un pont de fusta que calia reparar després de cada temporal. Existint port i activitat comercial era precís que existira una via de comunicació entre el Grau i el port i la ciutat àrab fluvial.

Jaume I va fundar la Vilanova de la mar de València (El Grau) amb la preclara intenció de consolidar un nucli de població que desenrotllara la importància cabal que per al cap i casal havia de tindre, amb el pas dels anys, el port de València. I en els ravals del Grau fortificat, de cara a la mar i amb vocació pesquera, va créixer el Cabanyal fins a consolidar el seu nucli poblacional i la seua estructura urbana des del s. XVIII.

Foto: EVA MÁÑEZ

L’evolució del port i de la connexió amb la ciutat han anat de la mà i han tingut una importància decisiva per a que València i el seu hinterland siguen hui la metròpoli que són. També, clar, per als veïns de la frontera marítima. I encara que el camí del Grau sempre fon el principal, més cap al nord n’existien uns altres, serpejant entre alqueries, barraques, hortes i séquies, com el d’Algirós. Perque entre el Grau-Cabanyal i València, fins ben entrat el segle XX, existia un oceà de minifundis comunicats a través de discrets caminals i senderes d’horta. La séquia que porta el mateix nom d’Algirós prové del temps dels moros. El camí naixia en el pont de l’Exposició i entrava en el Cabanyal una miqueta al nord de la séquia d’en Gasch. 

Carruatges, futbol i plàcides passetjades pel Camí del Grau

L’evolució del camí del Grau anà, lògicament en paral·lel a la del port. Així, després dels projectes de Tomàs Güelda de finals del XVII i primers del XVIII de bastir un moll de carraus, des de 1762 existiren diverses iniciatives –amb els projectes de Pedro Ara, Pedro García Aguilar i Manuel Gómez Marco, inspirats en Güelda– per a acondicionar el port de València a la seua creixent activitat mercantil, i fins i tot s’estudià la possibilitat de desplaçar-lo a Cullera. 

El pas definitiu el pegà, l’any 1792, l’enginyer Manuel Miralles, quan dissenyà la base de la tradicional dàrsena. No és casual que l’avinguda del Port, com la coneixem hui, fóra projectada en 1788 per l’arquitecte Vicent Gascó Masot i fóra inaugurada en 1802 per Carles IV, que visità la ciutat amb els reis d’Etrúria i romangué en ella díhuit dies, segons ens conta l’erudit Joaquim Díez en les seues Crónicas del Marítim. De fet fon anomenat Camí Reial ja que connectava el port amb el Palau Reial de València, en el seu darrer tram a través l’Albereda

El segle XIX s’estrenava amb port i camí del Grau nous… i amb la Guerra del Francés. La puixança, en tot cas, que representava per a València i per al Grau-Cabanyal la definitiva eclosió del port ja no tindria marxa arrere, fins als nostres dies en els que cal, precisament, just el contrari: frenar l’ànsia devoratriu del port que, en els anys 70, ja s’emportà per davant l’ànima marinera d’eixe racó de València que és Natzaret i que ha amenaçat, en reiterades ocasions, amb construir vies d’accés nord a costa del Cabanyal, el Canyamelar i la Malva-rosa.

El camí del Grau va ser durant tot el XIX i part del XX via per a carros i carretons, tramvies de sang (amb cavalls) i diligències, i posteriorment elèctrics, però també un lloc d’esplai, plàcid i agradable, vorejat per nogueres, jardins i camps, cases i alqueries com les de Platero, el Famós, Blanch o de la Font, fortificada i de la que escrigué Teodor Llorente: “Una alquería blanca i un airós miramar…”. Constantí Llombart, en una guia de 1887, també ens parla dels bancs de pedra que té el camí en les vores i anomena els xalets ajardinats de Martínez Boronat, Navarro Reverter o Balbino Andreu.

“El Camí del Grau o de la Mar, amb dos belles andanes als costats i quatre files d’arbres que travessen una fèrtil campinya és un altre dels passeigs on en hivern acodix molta gent a prendre el sol. En estiu, i en especial quan és temporada de banys i el Cabanyal està reblit de famílies, transiten per este camí tants carruatges que tot el dia i fins molt avançada hora de la nit es veu materialment cobert d’ells. Es pot assegurar que no hi ha en tota Europa un altre camí de major passatge. Només el Grau i el Poble Nou de la Mar compten amb uns trescents carruatges de lloguer, que fan en l’estiu molts viatges diaris cadascun. Si ad ells s’afigen els trens continus del ferrocarril del Grau que a sovint porten vint o més cotxes es tindrà una idea de la concurrència que tenen el Cabanyal i el port en l’estació dels banys”. Així descrivia el camí Joseph M. Settier en la bilingüe Guide du Voyageur á Valence (València, impremta de Salvador Martínez, 1866). Les autoritats es preocuparen sempre, a més, de que tinguera un manteniment òptim.

Des de finals del segle XIX i primeries del XX es bastiren noves vivendes, finques i cases modernistes i algunes indústries i magatzems dels quals hui queden, com hem detallat més amunt, escasses traces. El camí del Grau està també íntimament vinculat amb els orígens del futbol en la ciutat: si en la Platgeta jugaven els mariners anglesos i els xicons de l’escola de Ballester Fandos, en el camí estava el camp homònim del camí del Grau, en un solar cedit per la família Miquel, on jugaren molts dels pioners en els albors del segle XX i entre ells el Llevant FC, club degà que en 1923 inaugurava el seu camp de La Creu, a l’altura de la creu de terme del XIV. Arribant des del Grau al pont d’Aragó, en la continuació per l’Albereda, es trobaven també altres dels primers espais del futbol valentí: el camp de la Soletat, el d’Algirós, el Jai Alai i, en 1909, la gran Pista de l’Exposició, on es disputà el primer campionat important.

Foto: Eva Máñez

El simbolisme agredolç de la Casa del Metge

En este context d’esplai, deport, transport i industriós comerç s’alçà, entre 1919 i 1924, en el número 24, i amb el disseny de l'omnipresent Francisco Javier Goerlich l'extraordinària Casa del metge a la que Eugenio Viñas dedicà un ampli article en 2014: La mítica Casa del médico de la Avenida del Puerto se vende por 1,5 millones. El seu nom popular li ve del cirugià de la plaça de bous, José Maria Aragón. La bucòlica mansió, amb la discreta tanca, el jardí i els arbres, és el vestigi més important del Camí del Grau i hauria d'obrir, entre els nostres polítics, un debat sobre el patrimoni i la seua protecció que ja fa molts de temps està omnipresent en la societat civil. Hui la Casa del metge seguix en venda –i amb un futur incert– i està alçant-se una finca sobre el solar annex dels números 20 i 22. Sense una actuació pública decidida és possible que en uns anys el palau estiga en risc. Potser les institucions hagueren pogut adquirir el palauet i el solar per a donar-los un futur com a edifici públic que alhora mostrara un bocinet, en cert context, de com era el camí del Grau a primeries del segle XX. No s'ha fet –almenys amb el solar annex– i amb açò s'ha perdut l'enèssima oportunitat de traslladar als nostres fills i néts unes traces reals de com era la València dels nostres i seus (més encara) avantpassats. 

I així va transformant-se esta ciutat, com si el passat fóra un llast indesitjable. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email