La Copa de tots - Felip Bens

VALÈNCIA. “Vixca el Llevant! Vixca la República! Vixca València!” és el tuit amb què doní la benvinguda al reconeiximent oficial per part de la RFEF de la Copa del 37, any al qual viatgí sobre el paper groguenc d'hemeroteques i llibres. Sospite, pel coneixement del context, que serien els càntics més comuns tant a peu de camp, en Barcelona, entre l'expedició llevantina, com pels carrers de València, del Grau i el Cabanyal. En valencià, clar, que era la llengua de molts dels futbolistes i de la immensa majoria de l'afició. Sí, vixca, com ho pronunciem els valencians i com ho hagueren escrit en l'època, perquè així s'usava en el document de les Normes del 32.

El Llevant guanyà la copa a un pas del front de guerra, en plenes hostilitats entre l'exèrcit del colpiste Franco i el del govern de la República, votat en les urnes. La va guanyar en l'Espanya legítima, la que va perdre. Eixe és l'únic motiu pel qual esta Copa (com tantes altres coses) fon esborrada de la història durant quatre dècades de dictadura. La historiografia franquista considerà que calia mutilar la memòria dels republicans, aniquilar tot rastre d'aquella Espanya. Inclús en una cosa tan innocent com el futbol. Amb l'arribada de la democràcia i la posterior reivindicació llevantinista, la Copa va ser negada sistemàticament per una RFEF alineada amb els hereus de la historiografia franquista, per motius polítics i contra el mandat unànime del Congrés dels Diputats. Era obvi que els arguments objectius aportats durant anys acabarien doblegant estes reserves dogmàtiques. Més encara a l'empara de la Llei de la Memòria Democràtica.

La Copa se celebrà probablement amb el puny a l'aire, però no és una copa de rojos o de republicans (encara que jo puga ser-ho). Es guanyà en bona lliça deportiva, tot i les complexes circumstàncies; no és la primera ni serà l'última competició singular en este sentit. No sé: em ve al cap Jesse Owens, que es coronà en l'Olimpíada de Berlín del 36, davant de Hitler. Els futbolistes i els aficionats, com es comprova en la premsa de l'època, sabien que disputaven la tradicional Copa d'Espanya i que el trofeu el donava el president de la República espanyola, vinculant-se al cap d'Estat, com després succeí amb la Copa del Generalíssim i ara amb la del Rei, i atorgant-li, per tant, la màxima oficialitat.

La Copa és nostra. Així la sentia el llevantinisme. Ara és oficial. I és de tots. De tots els llevantinistes, siga quina siga la seua orientació política. El Congrés ja donà un exemple d'açò en el seu moment, en reconéixer-la per unanimitat. És de tots els valencians, perquè en realitat quan es conquistà ja s'entengué com un triomf del futbol valencià, que aconseguia d'esta manera el primer títol d'àmbit estatal. Així eren les coses en aquells moments. I si m'apuren, és també una copa de tots els demòcrates que s'alegren perquè s'ha fet justícia amb un episodi històric l'ocultació, negació i falta de reconeixement oficial del qual era vergonyant.

Valero; Olivares, Ernesto Calpe; Agustí Dolz, Calero, J. Rubio; Paco Puig, Nieto, Gaspar Rubio, Martínez Català i Fraisón són, 86 anys després i amb caràcter general, campions de Copa. Amb Juan Puig en la banqueta, al costat del secretari Andrés Gallart. Són els herois de Sarrià. Guanyaren un títol celebrat entre bombes i tragèdies, menystingut fins a hui. El guanyaren per a tots nosaltres, que hem lluitat per ell sense descans. Com digué Quico Catalán “és la copa de tota l'afició, de tot el llevantinisme”. És, a més, l'enèsima demostració de l'estoïcisme d'una afició incapaç de rendir-se, durant 114 anys d'història plagats d'adversitats. És nostra. Sempre ho fon.