La desconeguda vida del barranc de Carraixet segons el biscaí  Txema Antúnez - Voro Maroto

VALÈNCIA.-  Va ser anomenat Riu Sec en el Llibre dels Fets, on s'explica  que l'exèrcit cristià de Jaume I va perseguir fins allí les tropes musulmanes en desbandada després de la seua clamorosa victòria de la batalla del Puig, en agost de 1238. És un curs d'aigua —ara, com fa huit-cents anys, majorment sec— de 45 quilòmetres de longitud i 314 de superfície que vertebra les comarques del Camp de Túria i l'Horta. Trenca el territori des del vessant sud de la serra Calderona fins a Alboraia, a les portes del Cap i Casal, on mor en la Mediterrània amb un vedat de pesca i diversos ullals —aiguamolls costaners d'aigua dolça— envoltats d'una ermita, la del Miracle dels Peixets.

Resulta miraculós a ulls del profà, quasi tant com la recuperació d'un calze per part de tres peixos commemorada en l'ermita, la vida que hi ha en el Carraixet. El barranc travessa dos comarques i fins a dotze municipis i patix la inevitable i brutal pressió de l'home. Molta de la seua part baixa està presa per enderrocs, fem i tota classe de deixalles. Unes altres són utilitzades per a practicar motocròs, trial i fins a enduro, o recorregudes per excursionistes de cap de setmana —o aficionats amb ínfules— amb les seues bicicletes de muntanya. Envoltat de camps, desenes de camins travessen el barranc per a comunicar les seues dos ribes, amb el consegüent trànsic de vehicles. I així i tot, la fauna i la flora del terreny sorprenen a molts.

Un d'eixos fascinats pel lloc és Txema Antúnez, un basc de Santurtzi nascut en 1953. Com tants biscains —«soc del marge esquerre de Bilbao, eh!», diu amb orgull— s'ha guanyat la vida en la indústria siderometal·lúrgica. Ha girat per Espanya alçant projectes enormes com la central nuclear de Lemóniz, sabotejada per ETA i que mai va funcionar. A València, on va arribar amb el canvi de segle, ha treballat per a la Ford i altres indústries de renom. Tant a Euskadi com ací, Antúnez, a més de treballar, ha fet fotos, moltes fotos. I des que està jubilat, més encara.

Lllig la revista Plaza sencera en el teu dispositiu iOS o Android amb la nostra app

«Isc a diari, excepte si fa un mal oratge extrem o hi ha altres imponderables, a fer fotos en el Carraixet. Em passe, en funció de l'estació de l'any, diverses hores al dia allí. No sé quantes, però tinc infinitat de gigues amb desenes de milers de fotos». Antúnez, un aficionat a la fotografia i la naturalesa, no té pretensions ni artístiques ni científiques, però es treballa el seu hobby. Cada matí es desplaça amb el seu vehicle i munta el seu hide —l'amagatall on, aponat i protegit per una lona negra i discreta, dispara— per a causar sorpresa entre els vianants però passar inadvertit entre els animals.

Antúnez li posa passió a la cosa. Parla fascinat de la diversitat del Carraixet: «És sorprenent la riquesa de la fauna i la flora d'un lloc on a penes hi hauria d'haver vida» i de la seua flexibilitat, resiliència que es diu ara. «Fa tres anys hi hagué una riuada [en la històrica de 1957 el barranc va transportar 1.300 metres cúbics per segon] que va arrasar amb tot i l'espai es va regenerar a una velocitat enorme». La capacitat d'adaptació al mitjà impressiona a Antúnez: crític amb el tracte a l'entorn, lamenta vore «un paratge tan bonic ple de fem. Els valencians maltracteu fins i tot una meravella tan singular com l'Horta». 

Entre garses i parotets 

La col·lecció fotogràfica d'Antúnez impressiona. Milers de fotos amb bestioles i plantes relativament comunes però que sorprenen observats amb nitidesa microscòpica. Garses carranqueres, impressionants amb la seua envergadura de 90 centímetres i el seu poderós grall, caahc. El cua-roig fumall, una xicoteta au de color marró fosc o negre i característica cua roja, atribut del qual prové el seu nom popular. El bitxall comú, graciós pardalet d'aspecte rabassut, amb un disseny cromàtic molt cridaner en els mascles. Formigues lleó, aranyes, saltamartins, caderneres, vespes terreres... tot ha caigut en l'objectiu de Antúnez.

El fotògraf del Carraixet té les seus fílies: les libèl·lules, els parotets. Ha participat en testatges d'estos animals organitzats per la Societat Odonatològica Valenciana. Antúnez no és biòleg ni ambientòleg, ni ho pretén, però parla amb admiració dels odonats, una orde d'insectes amb més de sis mil espècies, entre elles, les més comunes, les esmentades libèl·lules i els espiadimonis.

«Passa un any dins de l'aigua, on respira gràcies a una espècie de brànquies, i s'hi està, alimentant-se, sense a penes contacte amb la superfície. Després ix a la llum i fa d'una metamorfosi total, impressionant dins del termini i en la forma escaient, per a convertir-se en l'invertebrat de major grandària que és capaç de volar». Després d'anys de treball i centenars, milers d'hores d'atenta observació, Antúnez no ha perdut la il·lusió per capturar amb la seua càmera la complexa i sorprenent vida del barranc del Carraixet. El seu llegat en forma d'imatges formarà part de la història del Riu Sec, que ja va descriure Jaume I.

* Este article es va publicar originalment en el número 62 de la revista Plaza