L''Operación Triunfo' que canvià la vida de Sorolla - C. Garsán

VALÈNCIA. Molta tinta ha corregut per a intentar explicar què fa dels genis precisament això, genis. Durant anys hem buscat la fórmula màgica, els secrets o mecanismes que han portat, en este cas, a un jove de València a convertir-se en un dels grans noms de la Història de l'Art. Les claus per a entendre-ho són complexes, algunes quasi invisibles, però altres són tangibles i comprensibles per l'ull humà, una trajectòria en què és clau la formació. És a eixe període en què u està encara modelant-se al qual mira l'exposició Sorolla a Roma. L’artista i la pensió de la Diputació de València (1884-1889), que ha obert les seues portes en el Palau dels Scala, situat en la plaça de Manises. El projecte oferix una mirada al període romà que tant va marcar al pintor en la seua estrenada vintena, un Erasmus que va ser clau per a entrenar la mirada d'un Joaquim Sorolla que va partir amb un bitllet d'anada i tornada i una beca de 3.000 pessetes.

La mostra, comissariada per Rafael Gil, qui va presentar el projecte este dilluns al costat del president de la Diputació, Toni Gaspar, fa un viatge cronològic per un període essencial en la trajectòria creativa de l'artista, un camí que va començar amb un procés de selecció en el qual va haver de competir amb alguns destacats pintors del seu temps, com José Capuz o Constantino Gómez. Va ser en esta sort d'Operación Triunfo de la pintura en la qual la Diputació va seleccionar al pintor per a formar-se a Roma, un procés de càsting més que complex. Primera fase: un exercici que constava de la realització d'un nu masculí, una pintura per a l'execució de la qual comptaven amb huit sessions de quatre hores. Esta prova eliminatòria era, a més, anònima, una obres assenyalades per unes lletres assignades per sorteig que, en el cas de Sorolla, va ser la J. Amb poca dificultat va accedir el pintor al segon exercici, amb una temàtica triada per sorteig que va derivar en la execució de la pintura Isaac beneint a Jacob.

La final la va disputar amb Constantino Gómez en una última última prova que va tindre com a resultat el quadro El crit del palleter, l'esbós del qual van haver de presentar els dos després de dotze hores, una pintura de temàtica històrica que acabaria sent clau per a explicar la seua trajectòria. És este el principal buit de la mostra, perquè l'obra es troba a Madrid com a part d'exposició Orígens, que pròximament acollirà el Museu de Belles Arts de València. La imponent peça li va donar la victòria, una oportunitat que canviaria per a sempre la seua trajectòria artística. “Sorolla és una esponja en eixos moments”, relata el comissari. Això es veu tant en les peces que regularment havia d'enviar a la institució valenciana com a part del programa com en aquelles que realitza de manera paral·lela, pintures com Mesalina en braços del gladiador, que donen compte de la seua fascinació pels escenaris, art i història de l'antiga Roma.

Esta sort de Erasmus, com ho definix el comissari, té una doble lectura, perquè no sols parla de l'impacte cultural que va tindre Itàlia en l'obra i maneres de fer de Sorolla, sinó també de qui era aquell jove que més tard es convertiria en el gran nom de l'art valencià. Llavors era un jove de tot just 20 anys que vivia la seua gran aventura lluny de casa, una joventut que li va portar a ser amonestat en nombroses ocasions per incomplir amb els terminis marcats per la institució per al lliurament de les peces. “No sempre era fàcil. Sorolla va demostrar ser prou lax amb els compromisos de la Diputació […] El seu futur sogre va haver de mediar per a que no li llevaren la pensió”. Va ser el 4 de gener de 1885 quan Sorolla va arribar a Roma, un viatge llampec, perquè prompte va marxar a París, on va romandre diversos mesos abans de tornar a Itàlia. Una volta de tornada va començar a treballar en el primer enviament d'obres -dels tres en total- que havia de realitzar a la Diputació, enviaments que mai complirien amb el calendari marcat.

Els incompliments en el lliurament no van ser l'únic mal de cap per a la institució, que es va alterar amb el lliurament de Nu femení, una peça que “va alçar moltes bambolles” entre la comissió de seguiment, que va considerar que pintar a una dona nua “no era ni ètic ni moral”. Més bona acollida va tindre Un crucificat i Tres estudis de caps, que en principi era un regal per al seu futur sogre que este va entregar a la Diputació per a “suavitzar” les relacions amb el jove pintor. Un any després va entregar dos peces que posaven en relleu la seua millora en el coneixement anatòmic, obres com Xiquet de la bola en les quals mostra el seu domini del detall. “Són peces que ens mostren l'evolució de Joaquim Sorolla en uns anys molt importants de la seua carrera, ja que estava aprenent les principals línies de creació artística internacionals”, relata el comissari.

Va ser en l'últim lliurament on Sorolla va desplegar totes les armes adquirides durant la seua època romana, que va traduir en una gran obra: Fra Joan Gilabert Jofré emparant a un boig perseguit pels xics. En este cas, Sorolla va pintar el quadro a la ciutat d'Assís, on es va allotjar mentre es recuperava de la malària, un llenç la temàtica del qual li va vindre donada per la mateixa Diputació i que constituïx la culminació de la seua estada de cinc anys, un període que va modelar a l'artista que hui coneixem. Entre esta última obra i El crit del Palleter, explica el comissari, “hi ha una distància importantíssima”, un camí que passa per les peces oficials i també per nombrosos dibuixos o proves de color que integra la mostra, un viatge en el qual també hi ha lloc per a la sorpresa. “Sabíem que en el seu repertori hi ha una versió de la Madonna Medici, però no que va comprar una fotografia de l'obra de Miquel Àngel durant la seua estada a Roma, la va quadricular i va crear la seua pròpia Madonna”, explica Gil. Més tard s'instal·laria en aquell Madrid que va convertir en llar, encara que això és ja una altra història.