L'art de tancar portes

VALÈNCIA. La lectura de qualsevol llibre de relats és una experiència que, entre els apriorismes obligats, pressuposa una certa varietat en els continguts. De la mateixa manera es pensa –molt erròniament– que la substància d’un recull de contes implica una sort de lleugeresa temàtica i fins i tot estilística, allunyada de les alambinades i complexes estructures de determinades novel·les. En qualsevol cas, prejuís com eixos i uns quants més han acabat per donar al gènere una espècie de minusvàlua eterna, difícil de véncer i que només sembla superar-se quan un autor més o menys consagrat cedix –com si d’una concessió graciosa es tractara– a prestar la seua insigne ploma per a construir una sèrie de relats breus, quasi com una gimnàstica per a mantindre el to o entretindre la mà i a la qual entregar-se com un divertimento o un descans entre novel·la i novel·la, sempre genials estes últimes i sempre només interessants i ocurrents aquells, no cal dir-ho.

Per no parlar de la poca estima que tradicionalment les editorials han tingut al gènere, precisament per la conjunció dels estereotips i prejuís ja esmentats i per les pors a les seues possibles repercussions reditícies, que han acabat conformant i estenent una percepció del relat breu com una qüestió definitivament subsidiària i, en tot cas, menor. Per a impugnar tanta misèria ambiental només és necessari comparar les novetats teòricament literàries que omplin els aparadors de les llibreries (un femer infecte en bona part, al recer del paraigua de novel·la) amb autors que, o bé han fet dels contes o del relat breu la forma principal de la seua obra extraordinària (Txékhov, Poe, Borges, Cortázar, Cheever, Bukowski, Mansfield, Pàmies, Monzó), o bé han transitat les senderes del gènere sense transmetre en cap moment la sensació d’haver-se lliurat frívolament a aquell divertimento o descans, sinó coneixent les possibilitats immenses del format i posant negre sobre blanc els torrents ingents de sang de literatura que portaven a les venes (Stevenson, Hemingway, Lovecraft, Joyce, Maupassant, Melville, Gógol, Scott Fitzgerald i un llarguíssim etcètera).

Amb tots eixos condicionants ambientals (però també amb el coneixement i l’orgull enfeltrit d’eixa sagrada nòmina d’autors), el cabanyaler Felip Bens (València, 1969) s’atrevix amb Dones e altri, que és un recull de vint contes d’extensió variable però majoritàriament breus o molt breus. Relats que, com explicita el títol i aclarix la nota introductòria del mateix autor, són principalment aventures de dones i hòmens, el ball etern d’atraccions i repulsions, la festa esgotadora de les passions, les obsessions i els oblits.

Però qualsevol que s’acoste a la lectura dels relats de Bens a la recerca estricta d’una geografia amorosa pot quedar lleugerament decebut. Perquè en realitat el llibre utilitza eixe marc com a escenografia, com a tramoia on fixar els referents. L’argument de l’obra (amb l’excepció del conte Eraverde, que mereixeria vida pròpia i més allargada) és en realitat el tancament de tot un cicle vital, i probablement ací està la raó oculta i qui sap si inconscient del títol del llibre i del teòric fil que subjau: les dones i la relació amb elles com a blasó o emblema d’un temps finit, com l’acceptació serena i feliç (qui coneix a Felip Bens ho sap) de l’arribada de la maduresa, d’un temps plaent allunyat de certes servituds que el cos o les circumstàncies imposaven.

Tots els relats, amb l’excepció expressada, són en realitat un comiat celebrat i festiu, entre la memòria i la ficció, d’instants associats al joc amorós, però també a la vida nocturna i canalla, al temps infinit –només per inoblidable– de la joventut, a la percepció del món que mantenim en les edats primeres i que després observem amb un sentiment i una mirada que va des de la nostàlgia a una certa sensació d’alleujament, com un bufit de descans o un “tot allò estigué molt bé, però allí es queda”. Així, els xiquets del relat “Cara a la mar”, que des de les roques de l’escullera planifiquen el seu futur entre un estiu inacabable i les violències de l’aprenentatge, són la nostàlgia feta present que tanca el mateix relat, o Olívia com a testimoni puntual, brevíssim, d’aquella vida fascinant però profundament desordenada, o Propòsit de dia com l’escenificació angoixosa però descansada d’una renúncia necessària, o Zeta, que és, a més de la descripció d’una vida de brega constant, una sàtira breu i perfecta de tot un temps, d’unes maneres de viure.

Tots eixos espais i fets, incloent la fantasia borgiana d’El país d’Ur, el bell record austral de Zelanda o l’al·lucinació juvenil i genial d’El despertador, són restes precioses del naufragi, ordenades i codificades per a goig nostre, tot un món que definitivament és passat i al qual s’agraïxen els servicis prestats amb la natural generositat de l’autor, tornant-los literatura, mentres tanca discretament, sense soroll ni proclames inadequades i des del seu madur i fecund present, la porta d’una de les estàncies més volgudes de la seua vida.

TONI SABATER (València, 1969) és advocat, editor i autor dels llibres Dies i Ciutat de campanars.