‘Leaving Las Vegas’ en la ciutat del futur

Ben Sanderson retira tots els seus estalvis del banc amb l’objectiu de gastar-los en alcohol fins a la mort. El protagonista de Leaving Las Vegas (1995), interpretat per Nicolas Cage, en la contundent obra que firma Mike Figgis, segueix l’estel d’altres destacats clàssics del cine sobre els efectes dramàtics de l’alcoholisme. Un paisatge unit a la masoquista recreació de Ray Milland en The Lost Weekend (1945) del mestre Billy Wilder, o a la tòxica relació entre la parella formada per Jack Lemmon i Lee Remick en Days of Wine and Roses (1962), de Blake Edwards, grans títols que mostren el camí de l’autodestrucció. Per un sender semblant avança a tota velocitat la globalitat de l’espècie humana, a causa d’un sistema de vida basat en l’ús i abús dels recursos del planeta, sense pensar en que hi haurà un dia de demà i que, per definició, tot té un final, fins i tot les bones pel.lícules. Un plantejament suïcida perquè a més continua obsessionat en el creixement en termes absoluts, i segueix funcionant bàsicament a partir de l’ús de combustibles d’origen fòssil que, amb poc més de 100 anys, han aconseguit influir en el clima fins a extrems insospitats.

La concentració de CO₂ a l’atmosfera és la més alta en 800.000 anys, segons l’últim informe de l’Organització Meteorològica Mundial. Esta mateixa setmana s’ha anunciat que en 2017 les emissions tornaran a créixer després de tres anys d’estancament. La principal causa és l’increment del consum de carbó a la Xina segons l’estudi Carbon Budget Project, elaborat per 80 científics en 15 països i que s’ha presentant en la nova cimera sobre el clima (COP23), que s’està celebrant a Bonn. Alguns estudis, com el de la Universidad de Valladolid, adverteixen que la temperatura mitjana del planeta augmentarà entre 3 i 4 graus en 2050 respecte a l’era preindustrial, molt per damunt dels 2 graus desitjats i a pesar d’incloure les previsions de retallades d’emissions a les quals s’han compromés els països signants de l’Acord de París. Mentrestant els efectes del canvi climàtic els notem cada dia amb la falta de pluges i l’extensió de la sequera, combinades amb fenòmens meteorològics cada vegada més extrems i reiterats, en mig d’unes temperatures que a casa nostra ajuden a propagar al·lèrgies i malalties respiratòries. De com comunicar eixos efectes, les conseqüències i les solucions que són encara possibles parla el XII Congrés de l’Associació de Periodistes d’Informació Ambiental (APIA), celebrat esta setmana a València amb el lema Canvi Climàtic. La noticia més urgent.

Ciutats per a les persones 

En 2030 més de la meitat de la població mundial viurà en ciutats. Certament davant el que ha de vindre i el que està ja passant és millor que ens agrupem, en lloc d’escampar-nos per tot arreu ocupant més territori. Respondre a la pregunta; com seran les ciutats del futur?, ha sigut el motiu de diversos debats en què he pogut participar gràcies a la iniciativa de la periodista Eva Montesinos, que ha reunit arquitectes amb diversos punts de vista i camps de treball coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Ciutat i el de l’Urbanisme (sempre hi ha dies per a tot). Ana Beltrán i Eva Sanjuán, de l’estudi Correoviejo destacaren la importància d’integrar la ciutat del passat en la que es construirà en el futur, amb la preservació d’edificis històrics “amb ànima”, integrats en el paisatge urbà i oberts a nous usos. Javier Rubio, de Grafeno Arquitectura, va destacar la importància dels espais lliures amb la necessitat de combinar edificis i naturalesa, sempre tenint clar l’objectiu al qual es vol dedicar cada ciutat. Rubio va posar com exemple la ciutat de Benidorm, com un nucli clar d’atracció turístic d’èxit i es va referir a València com una ciutat cosmopolita, que hauria d’apostar decididament per un caràcter basat en els seus atractius culturals. L’arquitecte i paisatgista Roberto Duato va destacar com eixos fonamentals de la ciutat del futur “la tecnologia, el desenvolupament sostenible i el desenvolupament cultural”, i va insistir en la necessitat de dissenyar ciutats “per a les persones, sense estrés”. Duato va proposar, entre altres coses, atraure un “turisme de jardins” a ciutats com València, riques en patrimoni arbori, i integrar l’horta dins del paisatge urbà; “hem de protegir-la i fer-la sostenible”, va dir.

Sembla clar que “la sostenibilitat” hauria de ser, des del meu punt de vista, l’element vertebrador de les ciutats del futur, que en els últims 50 anys han crescut pensat més en els cotxes que en les persones. L’evidència dels efectes del canvi climàtic es noten als grans nuclis urbans amb els problemes de salut dels seus habitants, potenciats per la falta de pluges i els elevats nivells de contaminació. Per això el futur de les ciutats està necessàriament unit a la reducció del trànsit impulsat per energies que generen gasos d’efecte hivernacle, de fet el transport és una de les principals fonts d’emissions. Per això una resposta necessària i urgent, i no només per qüestions estètiques, és introduir un canvi de model que prioritze als vianants davant el cotxe. Des del punt de vista estructural els edificis del futur poden incorporar mesures que ajuden a reduir l’impacte en l’entorn amb els materials utilitzats en la construcció, la selecció de l’orientació dels edificis de nova planta o l’ús d’energies renovables. L’estalvi d’aigua en les ciutats pot recuperar solucions amb mil.lers d’anys de tradició i validesa i ara quasi perdudes, com ara l’ús de cisternes per a recollir l’aigua de pluja, que es pot reaprofitar per a moltes utilitats. Reaccionar davant el canvi climàtic fa urgent un model energètic diferent, del qual ha de formar part també l’alimentació. La reducció del consum de carn, per exemple, amb tota la inversió en cereals i transport que suposa, reduiria no només la factura elèctrica sinó la de l’aigua. 

A l’última hora

Deixar les coses per a l’última hora és un costum molt humà, com em recordava fa poc el Premi Nobel de la Pau Edward Rubin, del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de l’ONU, que ha participat en la Cimera de l’Alimentació Sostenible celebrada a València. Un for ple de propostes interessants per a construir ciutats més saludables i sostenibles. Rubin, un infatigable optimista, em deia en una entrevista que és treball dels comunicadors i divulgadors transmetre la urgència de les transformacions necessàries per a enfrontar el present i el futur climàtic. El científic nord-americà, un referent internacional en la matèria, centra les seues propostes en millorar l’aprofitament energètic, la reconversió tecnològica y la captura de CO₂. Ell recorda que estem, a més, davant una oportunitat econòmica que ofereix noves oportunitats de treball, i insisteix en què la millor opció individual davant la situació és triar a polítics que actuen decididament davant el canvi climàtic.

Hauria de quedar clar que no és una bona opció de futur seguir un exemple semblant al de Ben Sanderson en Leaving Las Vegas, amb un final massa previsible.