L’eco del cloqueig

De menudeta cridava en la muntanya per a arrancar-li l’eco. Era el millor d’una excursió, tot i que no li déiem muntanya, sinó camp. Era sempre el camp o la platja. Entre el camp i la muntanya, però, trie el bosc: aquella negror humida i frondosa on es barreja tot. (Quant a la platja, m’estime més la mar).

Ara sent l’eco del cloqueig.

Pense en allò de Claudio Magris, que quan escrius eres moltes veus, però que, a vegades, entre totes les veus, “parla només el maníac obsessionat amb la idea de la veu autèntica i la troba únicament en la veu falsa! Cadascú de nosaltres és un cor”. El chorus llatí, clar. I què és un cor, sinó eco?

Segons una teoria, sempre hi ha un gos lladrant de lluny. Potser hi ha hagut només un gos –el gos platònic?– i des de llavors tots els lladrucs en són l’eco. Potser som el cor grec d’un altre planeta.

Fa molt li deia a algú que no m’identificava amb una entitat suposadament homogènia –i per tant inexistent–; que jo –com tots– era una suma de trossos d’arreu. Eixe algú va cridar: “Però amb alguna cosa t’has d’identificar!”. “Sí, –vaig respondre–: amb mi”. No era un rampell egòlatra, sinó l’únic que puc ser: els trossos que em fan.

Geoff Dyer diu que Yoga for People Who Can’t be Bothered to Do it és un mapa d’alguns paisatges que conformen una etapa de la seua vida, llocs on van passar o no van passar coses, etc., i que, en el fons, tots són el mateix paisatge, perquè la persona a qui li passaren o no passaren aquelles coses era la mateixa que, alhora, és la suma de totes les coses que van passar o no van passar en aquells i altres llocs.

Una volta Magris li va demanar un llibre a un bibliotecari i este li va preguntar: “Però vosté a qui representa?”. Magris va dir: “Ah, represente moltíssimes categories…! Represente els mascles, els bípedes, els mamífers, els mortals, els fills, els pares, els tios, els germans no perquè jo no tinc germans, els cunyats, els propietaris d’apartaments…”. I afig: “Vaig tindre la sensació d’un món on ningú no és un mateix, però va representant qualsevol cosa d’ell mateix. El carnet d’identitat en lloc de la identitat. Qualsevol cosa que no existix, com la targeta de crèdit, un tros de cartó que, tanmateix, representa. M’hauria agradat respondre com el Quixot: 'Jo sé qui sóc', però això és molt difícil’”.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_