L’agenda valenciana i la desatenció informativa

Ningú parlarà del nostre finançament, fins al punt que caldrà celebrar el fet de conservar l’estatus d’autonomia molt mal finançada. No crearà escàndol la lentitud de les connexions litorals: el menyspreu cap al Corredor Mediterrani (Caragol Mediterrani, en terme afortunat de Violeta Tena). Tampoc al respecte de l’ampliació del port existiran debats amplis, no serà una qüestió vertebral. Sense escàndols.

Una frustració que massa vegades es canalitza amb rituals de flagel·lació per l’escàs pes específic del poder valencià (expressió ja de per si antiga, de quan les elits locals marcaven el ritme local). Però tampoc hi ha cap especificitat valenciana en això. És una estrangulació mediàtica fruit d’un “sistema de notícies homogeneïtzat”, com el definix l’analista Hannah Sassaman.

Avançant-se molt a la digitalització, Paul Valéry va pronosticar que l’evolució tecnològica permetria als missatges adquirir “una espècie d’ubiqüitat; ja no estaran a soles en si mateix, sinó en qualsevol part on hi haja algú i un aparell”. No podia ni imaginar que si la difusió es produiria a un ritme tan massiu, en un escalat infinit, fins que la ubiqüitat ha acabat esdevenint invisibilitat. El tauler informatiu s’ha convertit en un gran feed sense mediadors lligats a comunitats, sinó a algoritmes al marge de les regles. Els territoris substituïxen la informació pròxima per la promoció local, l’única cosa que poden centralitzar.

En este sentit, l’assagista Chuck Klusterman usa el dia previ al 11S per a comparar les diferències del mapa informatiu: “Mirar les portades d’uns quants periòdics a l’atzar del 10 de setembre de 2001 és com contemplar múltiples realitats, un multivers d’experiències no connectades entre si i succeïdes a menys de cinc hores de distància. No eren només les notícies locals les que eren diferents. Era el panorama complet el que importava”. Però des d’aleshores, vint anys després, un sol punt de vista s’ha anat imposant portada a portada arreu del món.

Sí, ja sé que no és nou això de no obtindre la centralitat mediàtica. No és nou que els assumptes propis acaben encotillats en la lletra xicoteta: una tensió innata a jerarquitzar notícies. Sí que és nou, en canvi, que per a aconseguir mercaderia de proximitat calga anar lluny, acostar-se als grans centres: si en 2020 TikTok era una font habitual de notícies per al 20% dels estatunidencs, en 2023 ho és ja per al 43%. La fragmentació massiva del consum informatiu, a més d’homogeneïtzar el missatge, desarticula la idea de comunitat local. Simplement no es contempla i per això no es representa. Els principals assumptes pròxims només aglutinen atenció social quan ocupen el centre mediàtic, un fet tan improbable que els condemna a la irrellevància.

Les coses podrien canviar si deixàrem de pensar en què diuen de nosaltres per a, simplement, començar a pensar-nos com a nosaltres.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins