GRUPO PLAZA

PLANETARI

L’esclat Guastavino

4/12/2022 - 

VALÈNCIA. En octubre de 2013, en el tercer número d’esta revista, escriguí sobre com Rafael Guastavino pogué inspirar-se en les voltes de la Llonja de València per a revolucionar l’arquitectura del trànsit entre els segles XIX i XX, la qual cosa, de fet, canvià per a sempre la fesomia urbana dels Estats Units d’Amèrica. Llavors li dedicàrem la portada. Hui, gojosament, l’arquitecte valencià està de moda urbi et orbi.  

Del fet de triar l’edifici del gòtic valencià per a satisfer l’encàrrec del pavelló espanyol en l’exposició de Chicago de 1893 –que, amb èxit, li reportaria una projecció extraordinària– podria inferir-se que la Llonja era hipnòtica per ad ell, com per a tants valentins que han passat hores i hores entre els seus jardins, columnes i treginats. No debades, als 19 anys (o 17, segons els autors), quan Guastavino es traslladà a Barcelona, havia tingut temps d’amerar-se dels encants de l’obra mestra del gironí Pere Comte, format en València, que quatre segles abans havia fet el periple invers. Comte, però, tirà arrels en el cap i casal fins a la seua mort, mentres que Guastavino volaria encara més lluny.

En concret, la Llonja és una dosi breu de plaer arquitectònic que res té a vore amb altres excessos constructius de la història ibèrica com, posem per cas, l’Alhambra de Granada. Els valencians, potser, som de meravelles concentrades. No a soles en l’arquitectura. En tot cas, la idea que la nostra Llonja inspirara l’ingent llegat dels Guastavino, pare i fill, és un motiu més d’admiració cap a l’edifici central de València, del país, Patrimoni de la Humanitat segons la UNESCO des de 1996, i també cap a tot allò que representa com a símbol inequívoc del nostre Segle d’Or, tan important per a l’imaginari col·lectiu dels valencians i per a la posada en valor de la nostra identitat.

Guastavino sona hui en totes parts. I això és molt d’agrair i absolutament previsible i natural. Era una anomalia de dimensions èpiques que l’anomenat arquitecte de Nova York fora un desconegut entre nosaltres, amb el seu minúscul carrer sense cap portal en un cul de sac en el Cabanyal, segons glossà amb mestratge Vicent Molins per a Cultur Plaza. Però la història de l’esclat mediàtic guastavinià va, lògicament, molt més arrere que el nostre reportatge de 2013 o el famós documental d’Eva Vizcarra, del 2016. Hi han al respecte tres llibres essencials i completíssims, que pocs citen: dos de caràcter col·lectiu, Las bóvedas de Guastavino en América (2001) i Guastavino Co. La reinvenció de l’espai públic a Nova York (2009), i Texturas y pliegues de una nación: New York City, Guastavino Co. y la reinvención del espacio público de la metrópolis estadounidense (2009), de Mar Loren. 

I el darrer any, al llarg de 2020, han vist la llum tres llibres més i, segons diuen, hi han en marxa alguns projectes audiovisuals. D’eixes tres obres encara no he llegit la de Javier Moro, A prueba de fuego, però la de Berta de Miguel i Kent Diebolt, Immigrant Architect: Rafael Guastavino and the American Dream, amb les magnífiques il·lustracions de Virginia Lorente, és un àlbum imprescindible, de divulgació rigorosa i suggestiva del treball dels Guastavino. Algú dirà que és una obra destinada a un públic infantil i juvenil. Potser. També. Però sobretot és una aproximació gràfica, deliciosa i adulta, que permet comprendre a colp d’ull l’enormitat del llegat dels dos arquitectes, pare i fill, que són objecte d’un obert i merescut homenatge. 

L’altra obra recent, el llibre d’Andrés Barba és ben diferent. Vida de Guastavino y Guastavino és una novel·la brillant que deixa un regust agredolç. L’escriptor, forjat en residències i beques (esta mateixa obra n’obtingué una), preferix la fabulació al rigor. Fuig de la idealització a propòsit, com ha explicat en algunes entrevistes, però destrossa gratuïtament la memòria de Guastavino pare i deixa com a víctima el fill, també perquè sí, sense més fonament que l’especulació literària o la sospita; per a que li funcione millor la ficció. De fet, esta classe de maganxa no encaixa en la tradició de biògrafs literaris en la qual pretén incardinar-se.

¿Val emprar la vida d’un il·lustre de moda, com a ham comercial, per a afonar-lo, amb el pretext que és una biografia novel·lada? Uf. Ironia, sarcasme, paròdia o incapacitat de perpetrar alguna hipòtesi que puga resultar favorable a la pulsió vital del pare. No calia anar tan lluny. Se’n passa. Però, amb tot, el llibre mereix la pena. Aporta molta informació rellevant, l’estil és senzill i plaent, i convida a cavil·lar. L’embafós juí moral sobre algú que visqué entre 1842 i 1908 era, no obstant, completament prescindible. Benvingudes siguen, en tot cas, més i més recreacions dels Guastavino.

Noticias relacionadas

ENTREVISTA 

Xavier Benavent: “Fem arqueologia gastronòmica” 

La cuina valenciana no acaba en la paella i els arrossos, ja ho sabem. Però tampoc en l’allipebre, el putxero, les coques, la pericana, la casca o el torró. Hi ha molt més i, sobretot, hi ha hagut molt més, que desconeixem. A cada bugada perdem un llençol i també són molts els plats valencians que van perdent-se amb el pas del temps. Però gormands com Xavier Benavent estan disposats a recórrer la geografia valenciana per a descobrir i preservar els secrets d’una història mil·lenària plena de colors, aromes, textures i sabors

MÓN

Berlín Alexanderplatz

Por  - 

Arrossegava la maleta a través del pont que separa Unter den Linden de l’Illa dels Museus, formada entre dos braços del riu Spree. Anava camí de l’estació de l’Alexanderplatz i pensava si tot allò havia sigut una bona idea. Després, en algun quadern, vaig apuntar que la catedral es debatia “entre el gris fosc i el negre carbó” i alguna nota més amb la mateixa nul·la capacitat impressionista. Al seu davant, a l’altra banda de l’avinguda, hi havia un solar vastíssim, inabastable

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme