L’Himne Valencià que no ofrena

La història de l’actual himne oficial dels valencians és de sobra coneguda: l’Ateneu Mercantil de València, presidit per Tomàs Trénor Palavicino, demanà al compositor suecà Josep Serrano, amb motiu de la celebració de l’Exposició Regional Valenciana de 1909, la creació d’un himne per a l’ocasió. Aquell himne, l’Himne de l’Exposició, és el que acabaria, setanta-tres anys després, sent aprovat en les Corts Valencianes com a himne oficial del poble valencià.

La lletra de l’himne fon encarregada inicialment al patriarca de la Renaixença Teodor Llorente, però, ja major, finalment fon composta pel poeta Maximilià Thous i Orts. La versió primigènia de 1909 va ser exclusivament en castellà i lleugerament diferent a la versió amplament coneguda i divulgada en valencià, que és actualment l’oficial. Ja en 1925 la peça esdevingué l’Himne Regional, al ser aprovada com a tal pels ajuntaments de València, Alacant i Castelló de la Plana.

Serà en 1930, a petició de dos regidors de l’Ajuntament de València, Manuel Oller Celda i Vicent Marco Miranda, que estimaven pertinent que “el poble poguera comptar amb una lletra valenciana de l’Himne Regional per a poder ser cantada”, quan la institució encarregarà la nova versió en valencià al mateix autor de la versió original, Maximilià Thous. Esta versió en valencià de 1930 és la que ha arribat fins als nostres dies i des de 1982 és oficial.

» L’Himne de l’Exposició de 1909 esdevingué Himne Regional en 1925

Però des del naiximent de l’himne sempre ha existit controvèrsia al voltant de la seua primera estrofa, “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”, per la inadequació d’ofrenar glòries a un tercer, en este cas el conjunt de l’Estat, en especial a partir de 1925, quan la peça deixà de ser oficialment l’himne d’un acte (l’Exposició Regional) per a passar a ser l’Himne Regional aprovat pels tres ajuntaments que eren capital de província.

En este sentit, cal dir que, evidentment, la controvèrsia vingué sobretot de part dels sectors contraris al centralisme i el sucursalisme imperants a primeries del segle XX i, sobretot, de l’incipient valencianisme polític que naixia al caliu de la Renaixença cultural i els diversos moviments nacionalistes i federalistes de l’Estat. Encara que el valencianisme del primer terç del segle XX mai acabà de fer seu l’Himne de l’Exposició, i de fet en creà d’alternatius, el poble valencià ja havia fet la seua tria i mai ha deixat de considerar-lo des de llavors, de manera majoritària, com a Himne Valencià.

València, de regió a nació

Fins ací la història oficial. Però la història de l’himne, com quasi totes les històries, conté simultàniament moltes intrahistòries, derivades i segones derivades, i la que llegireu a continuació, la història de la versió Alzira de l’Himne Valencià, n’és una de les més importants, per no dir que és la història… El cas és que no és fins a principis de la dècada de 1990 que se’n comença a tindre constància d’una versió alternativa de la lletra: una lleugera modificació, però que és suficient per a poder dotar-la d’un sentiment plenament valencià, sense cap subsidiarietat ni subordinació a ningú més, i sense que això signifique tampoc cap moviment contrari a altres possibles sentiments.

És ben sabut que el fet que apareguera en 1909 en la primera estrofa de l’himne la frase “Para ofrendar nuevas glorias a España” fon una exigència explícita del mestre Serrano, com detallà en una entrevista que li feren en 1925 amb motiu de la seua declaració com a Himne Regional: “Uno de mis grandes amores es esta tierra valenciana donde he nacido, pero siempre que he compuesto un himno he pedido a mis colaboradores que en el primer verso aparezca la palabra ‘España’. Y así comienzan mis tres himnos: el Himno a Valencia, ‘Para ofrendar nuevas glorias a España’; Valencia Canta, ‘Madre de España, Sol de Valencia’; y La canción del soldado, ‘Soldado soy de España’. Eso no es obstáculo para que mis hijos hablen perfectamente el valenciano. Así entiendo yo el regionalismo”.

Però el valencianisme dels 90 trobà una versió diferent, publicada en 1955 per la Junta Local Fallera d’Alzira en un tríptic titulat Alcira canta, a on la primera estrofa és substituïda per la frase “Tots baix els plecs de la nostra Senyera” i, més avant, la paraula “Regió” de l’estrofa “pas a la Regió que avança en marxa triomfal” és substituïda per la paraula “Nació”. Sí, com esteu llegint: en 1955, en plena dictadura franquista, l’organisme principal de la segona capital fallera valenciana publica en un tríptic oficial una versió de l’Himne Regional, en valencià, en la qual fa desaparéixer tota referència a una possible submissió al conjunt de l’Estat, i que, a més, autoreferencia València com a nació (que avança en marxa triomfal). Poques vegades en la història el fet de canviar una frase i una paraula podien expressar tan gran canvi de significat en un himne. Però quan s’havia creat aquella modificació? I més encara, qui n’era l’autor?

Una versió de 1932 

L’històric tríptic s’ha fet públic i l’hem pogut conéixer gràcies al fet que es conservà en l’arxiu del poeta i estudiós alzireny Salvador Andrés i Pascual. A partir d’això alguns sectors del valencianisme cultural i polític han centrat la seua atenció en esta versió de l’Himne, que ha passat a ser coneguda com a versió Alzira. Temps després s’ha descobert que aquella publicació que aconseguí passar la censura en 1955 no era una creació del moment, sinó que era la reedició d’una publicació vint-i-un anys anterior… també feta a Alzira!

Efectivament, en març de 1934 la Falla del Carrer de la Unió d’Alzira publicà la mateixa versió de l’Himne Valencià que apareix en el tríptic de 1955 publicat per la Junta Local Fallera. Però sabem, a més, que la versió era encara més antiga, ja que hi ha una edició prèvia de la Penya Cultural Valencianista d’Alzira que segons alguns estudiosos, com el poeta festiu alzireny i expert en la matèria Antoni Lluís Martínez Furió  o l’investigador i escriptor montroier Juli Moreno, amb quasi total seguretat es faria amb motiu de l’Aplec Valencianiste d’Alzira en favor de l’Estatut el 27 de novembre de 1932. Però, en tot cas, les preguntes de qui, quan i per què continuen sense haver-se pogut respondre. No hi ha de moment més dades documentals, però en podem fer certes hipòtesis raonades.

La poc probable autoria de Maximilià Thous i Orts

La versió en valencià de l’Himne aparegué en 1930, feta pel mateix Maximilià Thous i Orts (1875-1947), que havia compost la versió original de 1909 en castellà. El fet que un poeta partícip de la Renaixença i del valencianisme escriguera un himne en què, en primer lloc, es rendia servilisme a Espanya, fa pensar a molts que, en efecte, com explicava el mestre Serrano (1873-1941), la lletra fora imposada d’una o altra manera, i que, per tant, el poeta haguera treballat també en altres versions alternatives. En conseqüència, tenim certs partidaris d’adjudicar l’autoria de la lletra alternativa al mateix creador de l’oficial, i, de fet, eixa seria l’original abans de passar per la censura del mestre Serrano.

Esta versió, tot i ser raonable, té un lleuger inconvenient, i és que la lletra de l’himne es creà amb el mètode del monstruo, que segons apunta el músic alzireny José Beteta: ”Era una tècnica utilitzada pels compositors per a donar pautes als poetes per a posar lletra a les composicions. El músic escrivia qualsevol frase amb o sense sentit, a on allò important era la quantitat de síl·labes i l’accentuació de les mateixes, i el poeta escrivia els seus versos tenint en compte eixes pautes. Per exemple, el compositor escriuria ‘Jo tínc una casa bláva’ i el poeta, basant-se en la quantitat de síl·labes i la seua accentuació, podria inventar-se alguna cosa pareguda, com ‘Estíc molt enamoráda’“. Per tant, com que l’Himne de l’Exposició va ser compost a monstruo, la seua versió original no pot ser la versió Alzira, ja que la primera estrofa “Tots baix els plecs de la nostra Senyera” no podria canviar sobre eixa base a “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”.

Les debilitats de la hipòtesi sobre Maximilià Thous i Llorens

La segona opció més estesa sobre l’autoria de la lletra de la versió Alzira de l’Himne Valencià és atribuïda al fill del mateix Maximilià Thous i Orts, és a dir, a Maximilià Thous i Llorens (1900-1957), que milità primer en la Joventut Valencianista i després en l’Agrupació Valencianista Republicana, un partit que tingué representació municipal, entre altres consistoris, en el de València a partir de 1930 (l’any de publicació per part de l’Ajuntament de la lletra de l’himne en llengua valenciana que ha arribat als nostres dies) i que en 1932 (any de l’Aplec Valencianiste d’Alzira) convocà una conjunció de partits a favor de l’Estatut.

El fet que el fill del compositor de la versió oficial fora un gran activiste del valencianisme i que, a més, fora autor també d’altres himnes valencianistes com “Cançó de lluita”, dona consistència a la candidatura, però si Thous i Llorens és l’autor de la versió Alzira en 1932 a partir de la versió en valencià de 1930 de son pare, i sent d’origen valentí i desenrotllant tota la seua trajectòria personal i activista en el cap i casal, per què aquella versió havia d’eixir publicada en Alzira i només allí i, no en València? I per què és publicada dos anys després una altra vegada en Alzira, en el llibret d’una falla i no en l’àmbit d’una associació cultural o valencianista? De fet, fins a 1955 no torna a eixir publicada… i novament en Alzira i dins de l’àmbit faller.

» En 1930 es traduí al valencià, que és la versió aprovada en 1982 com a Himne Valencià

En definitiva, no apareix en cap altre lloc ni en cap altra localitat que no siga Alzira fins al rescat de la peça en els anys 90 per part del valencianisme –ara sí de manera generalitzada per tot el territori–, la qual cosa casa molt malament amb una possible autoria d’un valencianiste tan actiu i conegut com Maximilià Thous i Orts, que visqué a la ciutat de València fins a la seua mort en 1957… Per tant, davant la falta d’hipòtesis sobre l’autoria de la versió Alzira de l’Himne Valencià sense importants mancances, se n’obri pas una tercera que si bé actualment té pocs defensors, l’autor d’estes lletres és la que troba més versemblant i raonable amb les dades de les quals disposem hui en dia

Un possible autor alzireny: el metge Manuel Just Aparicio

La versió Alzira de l’himne no només deuria el seu nom al lloc on es publicà per primera vegada, sinó que segurament l’autor seria un fill de la localitat, un valencianiste alzireny que hauria de moure’s pels àmbits culturals, poètics i valencianistes de l’època. I ací és a on apareix el nom de Manuel Just Aparicio (1899-1964), el Metge Just. En la breu biografia que té d’ell publicada Alfonso Rovira, podem llegir que Just cursà estudis en les Escoles Pies d’Alzira i posteriorment en els jesuïtes del cap i casal, on també es doctorà en Medicina en la Universitat de València amb 24 anys. Per tant, podem conjecturar que Manuel conegué el moviment valencianista que es desenrotllà a la capital en les dècades de 1910 i 1920, durant els seus estudis com a batxiller i universitari.

Rovira afirma també que en la seua faceta d’escriptor i poeta va ser altament prolífic escrivint en llengua valenciana. Fruit de tal productivitat, pel que fa a l’època que ens interessa, va ser guanyador dels Jocs Florals de Benimàmet, Premi Extraordinari dels Jocs Florals de Torrent en 1932 i Viola d’Or dels Jocs Florals d’Alzira en 1935. Rovira també apunta que feu un bon grapat de col·laboracions en llibrets de falla tant d’Alzira com de València i que, a més... escrigué la lletra dels Goigs a la Mare de Déu de la Murta i de l’Himne d’Alzira, els dos amb música del mestre Villar González.

» En 1932 es feu una versió valencianista

Per tant, encara que sabem que durant l’any 1932 estava destinat com a metge a Torreblanca, en la comarca de la Plana, Manuel Just pareix acomplir a priori tots els requisits que el sentit comú demana com a requisit per a entendre els avatars pels quals ha passat la versió alternativa de l’Himne Valencià: havia de ser alguna persona que participara en el moviment valencianiste del primer terç del segle XX –almanco des d’una perspectiva cultural i literària–; havia d’estat relacionat amb el món de les falles i interessat per la musicologia; i, com a mínim, tindre alguna connexió amb la ciutat d’Alzira.

El metge Just no sols els acomplix tots, sinó que en tots i cadascun d’ells ho fa de manera contundent. L’única incògnita que ens queda per resoldre per a poder donar completa carta de naturalesa a la hipòtesi de l’autoria del metge Just de la versió Alzira és per quina raó no tenim en cap lloc constància de la seua operació, o almenys una vinculació a la primera edició feta amb tota probabilitat en novembre de 1932. Noves i futures investigacions haurien de poder donar uns resposta al respecte o, per contra, oferir els motius pels quals la hipòtesi hauria de ser desestimada.

L’orgull de sentir-se valencià

Mentres esperem l’arribada d’eixos estudis, allò que hui és ben cert és que, al poc de temps d’aparéixer la versió en valencià de l’Himne, en Alzira va ser publicada una altra versió que, sense anar en contra de ningú ni de res, dotava els valencians de l’autoestima pròpia i suficient que, per desgràcia, el mestre Serrano no havia considerat necessària. De fet, la versió Alzira de l’Himne Valencià dona tota la potència i força a l’orgull de sentir-se valencià que la resta de la lletra de Maximilià Thous ja contenia. Hauria de ser, per tant, no només un motiu de reivindicació per a tots els alzirenys i riberencs en general, sinó també un bé immaterial de la nostra idiosincràsia i l’evolució natural i final d’un himne que nasqué en 1909, passà a escoltar-se en valencià en 1930 i es convertí en orgullosament valencià en 1932.

Sergi Núñez de Arenas (Sueca, 1984) és economista i bancari. Col·laborador amb articles sobre historia, llengua i valencianisme en Levante-EMV, El Periódico de Aquí, Paraula d’Oc i Taula de Filologia Valenciana. És coautor del llibre La Variant Valenciana de la Defensa Escandinava (2023).