Els valencianistes anem lents perquè venim de lluny, però ho tenim ben clar: volem anar encara més lluny
Des de la creació de Lo Rat Penat com a Societat d’amadors de les glòries valencianes i son antic reialme, en 1878 a proposta de Constantí Llombart i amb la ràpida intervenció de Teodor Llorente, fins als primers plantejaments del valencianisme polític fets per Faustí Barberà en 1902, quan proclamà la necessitat d’aconseguir “per al nostre antic regne el dret de governar-se i arreglar-se dins de casa, en tots aquells assumptes que seran de la seua total i pròpia incumbència”, van passar 24 anys.
Des d’aquells plantejaments, que donaren peu a la creació de València Nova, a la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana en 1907 –en ocasió del segon centenari de la pèrdua dels Furs–, a l’organització d’una Joventut Valencianista i d’un Dia d’Afirmació Valencianista en 1914, fins a la presentació pública de les primeres bases programàtiques d’un valencianisme plenament organitzat, amb la Declaració Valencianista de 1918 liderada per Ignasi Villalonga i el nou partit Unió Valencianista Regional, van passar 16 anys. En concret, demanaven “la constitució d’un Estat autònom, propi, per a demostrar el nostre respecte a la personalitat valenciana i la seua voluntat”.
Des d’aquella presentació fins a la convocatòria el 16 de juliol de 1936, just dos dies abans que esclatara la Guerra Civil, d’una comissió conjunta de les corporacions municipals i provincials d’Alacant, Castelló i València per a “la consecució de l’Estatut del País Valencià” i “que siga reconegut al nostre país el dret de regir-se a si mateix, amb la dignitat d’un poble que reconeix i estima la seua personalitat”, segons deia l’acord a l’efecte pres per la majoria de l’Ajuntament de València, van passar uns altres 18 anys.
Des de la convocatòria d’aquella comissió, totalment desbaratada per la rebel·lió i la victòria militar franquista, fins al nou valencianisme dels anys 60, la multitudinària manifestació del 9 d’Octubre de 1977 i la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de 1982 –tancat en fals davant la por pel recent colp d’Estat del 23F– van passar entre tres i quatre dècades, i des de llavors fins als nostres dies encara han passat 41 anys més.
No res, que anem lents perquè venim de lluny i perquè a voltes ens desviem del camí o fins i tot ens el fan retrocedir, però, malgrat totes les dificultats, ho tenim ben clar: volem anar encara més lluny. Com deia el poeta: “Dic el teu nom… i seguisc el camí”.
Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura i Matèria de València.