L’home que m’ensenyà a atrapar saltamartins

VALÈNCIA. El bar de Juan i Jose estava a la plaça Joan Pau II, una de les més desordenades de València –encara ho és, a l’espera d’una remodelació que pareix que vol arribar però que mai no agafa el tren–. Una alqueria antiga on es canviaven parabrises, alguns xiprers desordenats, un fangar que quan no plovia estava sempre ple de cotxes. També alguns comerços a la vora, més enllà un parc amb un disseny d’estudi d’arquitectura alié a la ciutat, una vorera ampla i malgirbada i, evidentment, una terrassa amb taules metàl·liques i cadires de plàstic enmig de tot allò.

Un bar de barri és, essencialment, un lloc que et reconcilia amb el barri mateix. Que et demostra que no cal anar més enllà de les fronteres que marquen certs carrers, i que a dins de les muralles invisibles del districte hi ha vida, espais i barres on seure una bona estona. Allà, amb els pares, hi anàvem a sovint. No tant a sopar o picar com –ja ho endevinareu– a fer-se un café o una cervesa. Bo, un refresc o una aigua, en el meu cas. Recorde que llavors ma mare fumava. Jo cobria les copes amb una tovallola d’aquelles que semblaven paper de ceba, posava una moneda de cent pessetes al mig, li agafava la cigarreta i anava dibuixant cercles amb ella, fins que el paper no aguantava més i el metall repicava contra el vidre. Em podia passar aixina molt de temps, perquè és als bars de barri, com a les platges en estiu, on el temps passa lent i no importa absolutament res.

Juan m’ensenyà a caçar saltamartins, amb sigil, executant una dansa exacta amb els dits i tractant de no espantar-los mentres m’acostava. He dit caçar, però en realitat és atrapar; jo no he estat mai massa partidari de la cacera, menys encara d’animals tan bells i indefensos com eixos insectes. A molta gent li repugnen –o li recorden a plagues bíbliques–, però a mi sempre m’han semblat uns animalets extraordinàriament ben dissenyats. Recorde una classe de biologia de la carrera, en la qual havíem d’esbrinar què havia menjat un mussol a partir de les seues egagròpiles (allò que en regurgiten); quan vaig vore una pota serrada de saltamartins vaig sentir molta pena –una mica d’admiració també, cal dir, perquè engolir-se aquell exosquelet no ha de ser cosa fàcil–.

Juan, deia adés, m’ensenyà a apropar-me a la natura urbana. Al jardinet a mig fer que envoltava el seu bar hi havia caragols, cucs, escarabats, formigues. De tot. Jo capgirava les fulles o furgava a la terra i buscava moviment, com si intuïra que la vida enmig de la ciutat era un tresor. Hui sé que ho és. Però la vida, encara que siga en un lloc tan singular com el Ciro, també s’acaba. Fa uns mesos va faltar Juan, després d’haver traspassat el local i el nom (que ara porten amb orgull i un treball incansable Inés i Julio, uns carrers més enllà), i haver provat sort de nou al mateix emplaçament amb un rètol distint. Em vaig assabentar per mons pares, i em va fer una pena fondíssima, d’aquelles que pouen en les entranyes i no en veus el final. S’havia mort l’home que m’havia ensenyat a atrapar saltamartins, que és una cosa que no s’oblida fàcilment.

Però en els bars de barri els funerals són diferents. Jose ens va dir que ens acostàrem una vesprada, que hi hauria cervesa, i una picadeta, i ens retrobaríem tots els clients que havíem passat per la cronologia improbable d’un rei persa als suburbis de València. I així ho vam fer, i la plaça estava plena, i no hi havia plors sinó records amb els ulls una mica humits, i bon menjar, i ganes de compartir tot allò que aquell home ens havia descobert. I jo vaig adonar-me, amb molt de goig, que la tècnica dels saltamartins era només una peça de tot el que Juan, qui feia una truita de creïlles i una ensaladilla russa de morir-se, li havia oferit al barri.