GRUPO PLAZA

literatura » notes al marge

L’infern som nosaltres?

Entre l’infinit no-res d’abans de nàixer i el de després de morir, on queda l’infern?

| 27/07/2023 | 2 min, 36 seg

Fa poc l’estimat Óscar Mora, articulista i entrevistador d’esta casa, va compartir una notícia curiosa: segons un estudi de l’Institut de Neuroenginyeria Biomèdica de la Universitat Miguel Hernández, la gent mira més temps l’infern d’El jardí de les delícies del Bosch que no el paradís. Em recordà la teoria que diu que el futur és tal com l’imaginem o, dit d’una altra manera, que si ens aboquem a una distòpia és perquè tenim més tendència a pensar en les distòpies. “Se hace camino al andar”.

També em va recordar la famosa frase de Sartre (“L’infern són els altres”) i l’assaig sobre el malson (“La pesadilla”) de Borges en Siete noches, un recull de conferències on l’escriptor diu: “Los sueños son el género; la pesadilla, la especie”. Parafrasejant-ho tot i fent un totum revolutum junt amb la cita de Sartre, podríem dir que la vida és el gènere i l’infern, l’espècie.

Pareix que els erudits i els mortals lectors també s’estimen més l’infern de Dante que no el purgatori o el paradís. Potser és perquè ens fa sentir millor: com a mínim, no som pitjors que els desgraciats que l’habiten; en tot cas, som iguals o, fins i tot, millors. O potser l’infern ens atrau perquè ens veiem com en casa, o perquè el paradís ens pareix inabastable: no ens creiem el cel. És més, potser percebem que el paradís era la no-existència, el passat on encara no havíem nascut i, per tant, no patíem; que el purgatori és la vida, i que l’infern és la mort, la qual res ni ningú pot defugir. En considerar-la el nostre destí ineludible, sentim més curiositat per esta no-existència posterior.

En este sentit, Lucreci, el filòsof i poeta romà del segle I a. C., va oferir el consol de l’argument de la simetria: atés que la no-existència anterior a la nostra vida no ens feu cap mal, tampoc no ens en farà la no-existència posterior. L’infinit no-res d’abans és exactament igual a l’infinit no-res de després. Tanmateix, la imatge de l’infern –l’infern com a lloc i no com a estat mental, l’infern tangible de Dante i del Bosch– ens oferix una existència posterior que, encara que turmentosa i atroç, potser preferim al vertigen del no-res? O potser, simplement, la part de l’infern és més sucosa. O fins i tot podria ser que, per aquella banda del tríptic, se sentiren amb més intensitat els efluvis procedents del bar del Prado.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_

next