Madrid no ens vol furtar la mascletà

Els efluvis pirotècnics feren que l’alcalde de Madrid, Martínez Almeida, llançara una pilotada al cap d’un espontani: en Falles, en la tele, va declarar que si la candidata del PP guanyava l’alcaldia de València, “per descomptat que hi haurà una mascletà a Madrid”. La frase va ser interpretada, de manera una miqueta escandalosa, com una declaració de robatori. Ens volen furtar la mascletà. Encara que és probable que no siga més que un acudit, sense major càrrega de profunditat que una broma a les dos de la vesprada.

Interessant, en canvi, és l’embolcall de les paraules. El subtext. Poques caricatures il·lustrarien una dinàmica de país com l’intent d’emportar-se la pólvora a Madrid. Un efecte aspiradora representat, en paral·lel, per una altra imatge, esta sí real, de la candidata de Ciudadanos a l’alcaldia madrilenya. Madrid D.C.: próximamente en tu ciudad, anunciava el cartell de campanya, no se sap si com a promesa o amenaça. Una construcció confusa que pareix un embolic entre els districtes federals i el District of Columbia de Washington DC, però que sobretot evidencia la gran tensió latent: ciutats centrals que busquen emancipar-se de les costures dels Estats perquè se’ls queden xicotets. Obtenen major benefici viatjant a soles que procurant l’equitat amb la resta de territoris.

Són les noves coordenades (ara ja assentades) que desconnectaren “les urbs nacionals del seu entorn”, alhora que multiplicaven “la seua activitat, les seues opcions laborals i el seu poder respecte de l’economia”, escriu Esteban Hernández en el recomanable El rencor de la clase media y el final de una era (Akal, 2022). Unes bretxes obertes entre l’interior dels Estats Units d’Amèrica i les costes, entre Londres i Gran Bretanya, entre París i França, entre Milà i Itàlia. “A Espanya –escriu–, el fenomen tingué una expressió particular, en la mesura què ací foren dos les urbs que es desenvoluparen, Madrid i Barcelona, i que entraren en clara competència. Després de la crisi de 2008, la pugna es va decantar definitivament en favor de Madrid (…). Creà també unes noves elits globals, una reterritorialització cap amunt, una nova distribució geogràfica dels recursos i del poder que pensava en termes egoistes. No promovia un impuls general, no tirava del seu territori, ni comptava amb un projecte comú, simplement treballava per a connectar-se a la xarxa global. Era un moviment de desvinculació en el qual cada part treballava des del particularisme, amb la peculiaritat que volien ingressar en una competició que estava tancada: només unes quantes ciutats podien jugar en eixa lliga. Es trencaren els vincles tradicionals lligats a l’Estat-nació i en sorgiren altres nous, definits per dinàmiques purament utilitàries”.

És la secessió econòmica de les ciutats globals, assenyala Hernández. Una explosió que ha acabat de dinamitar els equilibris territorials més elementals. No ens volen furtar la mascletà, és encara una mica pitjor.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins