Malarmat - Paula Pons

Potser siga perquè la seua germana major, eixa bodega de 1927 anomenada La Aldeana continua acaparant l'atenció i els focus cinc anys després que Alfonso García la recuperara. El seu cremaet de braves, eixe Ximo Bayo a mitjan matí (entrepà de xistorra, ou caigut i creïlla calfada) o el morro Mick Jagger amb gamba continuen molt alt en la llista d'èxits. Però apegadeta a la taverna, discreta, sense fer massa soroll, encara que compartint la genètica de la bodega, es troba este restaurant amb aires de bistró, que no pot rebre major elogi que se'l considere una casa de menjars que respira veritat per tots costats.

Va nàixer com un espai annex a La Aldeana, un menjador per a ampliar la capacitat de la bodega quan fora necessari, però de seguida Alfonso es va adonar que mereixia contar la seua pròpia història. Va condicionar la sala l'estructura de la qual encara recorda a l'antiga casa que va ser en el passat, li va dotar de personalitat, mantenint el paviment hidràulic i alguns mobles antics i li va donar allò més important: una proposta gastronòmica pròpia. Ací es puja un escaló respecte a la La Aldeana. Si allí hi han tapes i entrepans, ací hi han arrossos, guisats, cullera i entrants més elaborats. També un espai més tranquil. Si La Aldeana és l'habitació de jocs, Malarmart és el saló. Tovet com un bon coixí, i acollidor. Fa olor de llar.

Alguns plats es compartixen entre els dos locals, però sobretot el que els unix és eixa manera d'entendre la cuina on un receptari valencià elaborat sense presses parla de qui som i d'on venim. Un guisat de polp amb cuscús –cosa seriosa–, l'arròs al forn amb polp i rostes, o el bollit, són tres dels baluards d'esta casa. Tres raons per les quals voldràs tornar. El mullador, l'albergínia a la flama o algunes de les seues postres, unes altres. Però encara hi ha més motius.

Els celíacs i els amics, parelles i familiars de les persones amb intolerància al gluten seran feliços en Malarmat perquè ací no hi ha un sol plat que no puguen menjar. Incloses croquetes, i si avises, fins i tot adapten la fideuà. No hi ha tants restaurants a València que puguen presumir que el 99% de la seua carta siga celíacs friendly.

Malarmat compta amb un celler endreçat, perquè estos plats si alguna cosa demanen és vi. I la terrassa, ara que vivim en un estiu quasi etern, també suma en tot eixe argumentari. Finalment, el preu. Pots demanar de carta, encara que els dos menús del migdia són imbatibles, el primer són 18,90 euros, el segon 25, begudes a banda. Entre 25 i 30 euros ixes amb ganes d'abraçar a Alfonso i de córrer per a explicar-li-ho a tots els teus amics (no això de l'abraç sinó això del menjar). Però no vos en passeu, que després li telefone i em diu que no té taula!