Manel Marí: un got buit espera l’amic absent

VALÈNCIA. La mort de Manel Marí fou un colp inesperat: per l’edat, pel seu moment de fructífera creativitat, i per la causa d’aparença fútil. Un refredat complicat i a fer la mà en quinze dies: un puto virus o un bacteri, no ho sé ni faré de metge... Un mal aire ens l’ha furtat. No descobrirem la Mediterrània en afirmar que la vida és absurda, ja ho sabíem i ara més. També per això desborda qualsevol catecisme i ens cal tant la poesia. Manel n’era un bon subministrador. A banda d’un poeta de categoria, era company de bones converses: escoltava amatent, preguntava sense trucs i responia amb enginy. Com ho feia de manera pública i oberta, instaurà l’hàbit de demanar un got més que l’assistència, per si encara acudia algun amic imprevist... L’antídot casolà davant les absències.

Passat l’impacte, s’escampen les reverberacions. Durant la reivindicació de Manel Marí dins del festival de poesia de Sant Celoni, Pau Gener explicava com el gremi dels poetes s’estima la diferència més que la uniformitat, la pluralitat quan germina, les propostes específiques i amb personalitat: “Quan parlem dels nostres, Manel era un tio amb un carisma excepcional, un poeta magnífic, i encara no ens hem acostumat que no el tornarem a veure”. Ben mirat, persistir en l’accent eivissenc era una pregona resistència personal a la imposició d’un món servil i homogeni. Guipava lluny, i entenia que la praxi habitual és el millor discurs. Onze llibres des del Poemes en gris (Sa Nostra, 1999), i un grapat de premis destacats, que no traslladarien suficientment el seu valor. “Manel sempre ha donat als recitals, jams i trobades una espurna irreverent i un saber viure contagiosos; la seua poesia traspua la lírica que també deixa entreveure els baixos fons de vida, realitat i desig; pocs ho han sabut conjugar com ell”, comentava Àngels Moreno.

Quan l’any passat presentàvem el seu Tavernàries (Bromera, 2016) per l’Horta Nord, obríem amb una conversa sobre com la poesia ens permet qüestionar la pròpia mirada de l’entorn, mitjançant cadascun dels sentits convencionals, fent-nos protagonistes del significat de la nostra experiència i per tant redibuixant el món. Reinterpretant-nos i actuant. La mètrica i la rima només serien, doncs, estímuls atractius que inciten a plantar cara. Però també en això exercia amb mestria. Josep Pedrals deia el següent d’una innovació recent de Marí, que barrejava la rima partida francesa (rime brisée) amb la descentrada de la tradició anglesa (off-centered rhyme) i la nostra rima lleonina, sense quadrar del tot amb definicions prèvies: “El ‘sobrut’ és un sonet reformulat de manera que quedi atenuat el pes obstinat de la rima sense alterar la continuïtat rítmica de la composició. Com? Col·locant la rima en una posició menys rotunda; o sigui: en comptes d’estar al final, la rima es troba al mig del vers, de manera que hom té la percepció d’un vers blanc (no rimat) en la terminació, però l’orella hi nota, encoberta, una eufonia”.

Enmig de l’hivern d’enguany les xarxes feien ressonar els seus versos: “Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres / desteixint balbucejos, remors i altres consignes / [...] vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara / la veu entre les veus, la cendra entre les cendres, / i mastego encenalls per escopir l’incendi: / jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se / i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes”. Ara el poema és un mural en el seu poble, Alboraia, gràcies al veïnat que promou la iniciativa Sembrant poesia. També se l’ha recordat a València, en la solemnitat de l’Octubre i entre la comunitat de La Murta, a Benimaclet. En l’acte d’homenatge coordinat per Nora Albert a Eivissa, la consellera Fanny Tur anuncià que el premi institucional de poesia jove de les Balears ha passat a dur el nom de Manel Marí. I diuen que alguns jóvens s’apleguen davant el seu nínxol i toquen la guitarra... Potser saben l’últim vers que li dedicava Pere Joan Martorell: “Que el teu foc és dins meu”.

Marí cantava la vida indòmita, i més encara la facilitava, la promovia. En això continuarem sense peresa fins a quedar exhaustos, o fins a l’esclafit. Encara que de tant en tant se’ns gire la vista cap al got buit, per sempre més el teu, Manu.

Eduard Ramírez Comeig (València, 1972) és gestor cultural i poeta. Llicenciat en Filosofia, col·labora habitualment en revistes i publicacions literàries i ha escrit diversos llibres de poemes, com L’usdefruit encara (2009) i La ciutat és amable (2016).