X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Manel Marí

Manel Marí: un got buit espera l’amic absent

Manel Marí era d’Eivissa i de València, en l’illa nasqué i en els carrers del Cap i Casal descobrí una particular implicació, cap a la maduresa i els sediments que sembraran el futur. Naturalment el de Joana, sa filla i millor llavor, també el d’Eva, nervi i arrel, companya. El de la seua família i d’aquells amb qui compartí complicitats ocasionals, dels qui ens hem hagut d’empassar el glop de buit després del mos amarg. Fou el matí del 31 de gener del 2018 al Clínic de València, massa prompte i a repèl... Què en podrem dir? Havia nascut a Vila el 17 d’agost de 1975

4/11/2018 - 

VALÈNCIA. La mort de Manel Marí fou un colp inesperat: per l’edat, pel seu moment de fructífera creativitat, i per la causa d’aparença fútil. Un refredat complicat i a fer la mà en quinze dies: un puto virus o un bacteri, no ho sé ni faré de metge... Un mal aire ens l’ha furtat. No descobrirem la Mediterrània en afirmar que la vida és absurda, ja ho sabíem i ara més. També per això desborda qualsevol catecisme i ens cal tant la poesia. Manel n’era un bon subministrador. A banda d’un poeta de categoria, era company de bones converses: escoltava amatent, preguntava sense trucs i responia amb enginy. Com ho feia de manera pública i oberta, instaurà l’hàbit de demanar un got més que l’assistència, per si encara acudia algun amic imprevist... L’antídot casolà davant les absències.

Passat l’impacte, s’escampen les reverberacions. Durant la reivindicació de Manel Marí dins del festival de poesia de Sant Celoni, Pau Gener explicava com el gremi dels poetes s’estima la diferència més que la uniformitat, la pluralitat quan germina, les propostes específiques i amb personalitat: “Quan parlem dels nostres, Manel era un tio amb un carisma excepcional, un poeta magnífic, i encara no ens hem acostumat que no el tornarem a veure”. Ben mirat, persistir en l’accent eivissenc era una pregona resistència personal a la imposició d’un món servil i homogeni. Guipava lluny, i entenia que la praxi habitual és el millor discurs. Onze llibres des del Poemes en gris (Sa Nostra, 1999), i un grapat de premis destacats, que no traslladarien suficientment el seu valor. “Manel sempre ha donat als recitals, jams i trobades una espurna irreverent i un saber viure contagiosos; la seua poesia traspua la lírica que també deixa entreveure els baixos fons de vida, realitat i desig; pocs ho han sabut conjugar com ell”, comentava Àngels Moreno.

Presentació de «Tavernàries». Ramírez, Manel Marí i Víctor Xercavins.

Quan l’any passat presentàvem el seu Tavernàries (Bromera, 2016) per l’Horta Nord, obríem amb una conversa sobre com la poesia ens permet qüestionar la pròpia mirada de l’entorn, mitjançant cadascun dels sentits convencionals, fent-nos protagonistes del significat de la nostra experiència i per tant redibuixant el món. Reinterpretant-nos i actuant. La mètrica i la rima només serien, doncs, estímuls atractius que inciten a plantar cara. Però també en això exercia amb mestria. Josep Pedrals deia el següent d’una innovació recent de Marí, que barrejava la rima partida francesa (rime brisée) amb la descentrada de la tradició anglesa (off-centered rhyme) i la nostra rima lleonina, sense quadrar del tot amb definicions prèvies: “El ‘sobrut’ és un sonet reformulat de manera que quedi atenuat el pes obstinat de la rima sense alterar la continuïtat rítmica de la composició. Com? Col·locant la rima en una posició menys rotunda; o sigui: en comptes d’estar al final, la rima es troba al mig del vers, de manera que hom té la percepció d’un vers blanc (no rimat) en la terminació, però l’orella hi nota, encoberta, una eufonia”.

Enmig de l’hivern d’enguany les xarxes feien ressonar els seus versos: “Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres / desteixint balbucejos, remors i altres consignes / [...] vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara / la veu entre les veus, la cendra entre les cendres, / i mastego encenalls per escopir l’incendi: / jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se / i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes”. Ara el poema és un mural en el seu poble, Alboraia, gràcies al veïnat que promou la iniciativa Sembrant poesia. També se l’ha recordat a València, en la solemnitat de l’Octubre i entre la comunitat de La Murta, a Benimaclet. En l’acte d’homenatge coordinat per Nora Albert a Eivissa, la consellera Fanny Tur anuncià que el premi institucional de poesia jove de les Balears ha passat a dur el nom de Manel Marí. I diuen que alguns jóvens s’apleguen davant el seu nínxol i toquen la guitarra... Potser saben l’últim vers que li dedicava Pere Joan Martorell: “Que el teu foc és dins meu”.

Marí cantava la vida indòmita, i més encara la facilitava, la promovia. En això continuarem sense peresa fins a quedar exhaustos, o fins a l’esclafit. Encara que de tant en tant se’ns gire la vista cap al got buit, per sempre més el teu, Manu.

Eduard Ramírez Comeig (València, 1972) és gestor cultural i poeta. Llicenciat en Filosofia, col·labora habitualment en revistes i publicacions literàries i ha escrit diversos llibres de poemes, com L’usdefruit encara (2009) i La ciutat és amable (2016).

Noticias relacionadas

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Por  - 

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

FEMINISME VALENCIANISTA

Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email