Cada persona té les seues pel·lícules. O se les munta. Hi ha dies en què són, senzillament, necessàries. Llums, i càmera, i acció. Memòries d’Àfrica.
Jo estava fent-me el berenar i ma mare canviava de canal buscant alguna cosa que ens agradara. “D’on l’has treta?”.“De Mombasa!”, escoltí. Vaig deixar allò que estava fent. Memòries d’Àfrica! I mai no l’havia vista en valencià. Ma mare tampoc. Així que decidírem vore-la, encara que estiguera per la mitat. Si l’hagueren posada en francés, en italià o en grec, jo l’hauria vista igual. Fins als crèdits. L’he vista cent voltes.
No sé què és. No sé si són els protagonistes, un jove Robert Redford (Denys) molt guapo, molt ros, molt lliure, i una Meryl Streep (Karen) sensual i valenta d’ulls brillants, que improvisa relats i té una granja als peus dels turons N’Gong. No sé si és que el film em parla d’Absolut i d’amor, així en minúscula, perquè l’amor és la majúscula més gran de totes i a la inversa té nom d’imperi. No sé. Ni idea. Sé que jo no sé plorar mirant pel·lícules i que esta toca alguna cosa que tinc per dins i que es desfà perquè Denys ha mort i perquè en la tomba algú ha vist lleons que, des del promontori que la terra remoguda deixà, observen la pradera.
I sempre, sempre torne a eixa pradera. Torne a la veu de Karen, a l’avioneta que Denys comprà a Mombasa. Torne perquè vull tornar a eixe no sé què. És el refugi. El ritual. Una vegada i una altra. Algunes pel·lícules són racons secrets on anem a retrobar-nos, àncores de vaixell pirata enmig de la tempesta quotidiana. La pel·lícula vista tantes voltes no sorprén. La il·lusió de certesa és reconfortant. Com tocar mare. Sí, això és. Per espai d’un parell d’hores, el teu món és conegut, esperat, previsible.
Una vegada a l’any veig Memòries d’África. A vegades dos, si em creue amb ella per casualitat, com passà aquella vesprada. Necessite vore a Karen i a Denys, que li regala una ploma per a escriure els seus relats i una brúixola per a trobar sempre el camí. I una ànima plena. I la visió del món a través dels ulls de Déu.
Tenim històries escrites per dins. Algunes ni les coneixem. No viatgen al món més enllà de les entranyes. No empren paraules. A vegades alguna cosa ve a despertar-les i ens porta el vertigen que ens recorda que estem més vius del que acostumem a creure. Vertigen i refugi. És possible ser els dos alhora?
Denys diu que no li agradaria despertar un dia i descobrir que està al final de la vida d’una altra persona. Cada persona té les seues pel·lícules. O se les munta. Hi ha dies en què són, senzillament, necessàries. Llums, i càmera, i acció.
Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.