GRUPO PLAZA

ressenya

'Middlesex': el foc grec de Jeffrey Eugenides

17/01/2023 - 

VALÈNCIA.L’acceleració no és només un concepte tradicionalment vinculat a la física. En un exercici de translació podem aplicar-ho també –i ho fem molt– als temps que vivim. Per exemple, tenim el sentit aquell de l’acceleració històrica, que es produïx quan en un determinat període els esdeveniments transcendentals i decisius semblen produir-se en una estranya, ràpida i vertiginosa concentració temporal. Són períodes cristal·linament antagònics a tants altres on pareixeria (només pareixeria: el temps és unívoc, intangible i de cadència exacta; som nosaltres els productors o víctimes d’allò que ens passa) que la vida manté un ritme pausat i on sembla que no passa res.

Després estarien determinades èpoques –com la nostra– en les quals l’acceleració, la velocitat a totes llums excessiva sembla un imperatiu, un tret identitari o identificador del moment, i expandix la seua influència a qualsevol aspecte de la realitat, però principalment a tots aquells que han de ser observats i per tant jutjats pels altres. És a dir, a tot allò que té una rellevància pública, per reduït que siga el cercle al qual es destina.

En literatura, i deixant a banda el cas sobrehumà de Corín Tellado, amb més de 4.000 novel·les signades i publicades (un cas on podríem parlar d’una producció industrial), el ben cert és que sempre han existit escriptors de creació i publicació accelerada, frenètica, elefantíaca. Alexandre Dumas, entre relats històrics i novel·les, aplegà a publicar prop de 300 obres. Per no parlar de les més de 500 que eixiren de la ploma d’Isaac Asimov, les més de 200 de Georges Simenon o les més de 100 d’Agatha Christie. Estos i uns quants més que podríem citar (i ho farem amb un altre cas sobrehumà: a Lope de Vega se li atribuïxen al voltant de 4.000 comèdies) són excepcions, exemples de genialitat, capacitat o pura grafomania expressada com un furor incontrolable. La qualitat llevat de part de l’obra dels autors citats, o de gèneres més intuïtius com la poesia habitualment lliga poc amb la velocitat, amb les produccions desmesurades o amb l’ànsia de presència permanent que a vegades s’amaga darrere de certes ingents quantitats de lletra impresa.

Tot i això, la indubtable acceleració consubstancial al nostre temps sembla imposar que actualment, des d’eixe moment indeterminat en què un escriptor és considerat per públic i crítica com a escriptor, una norma no escrita  irradia una estranya obligació de publicar amb un interval que podem situar, com a màxim, entre els dos i els tres anys. Situar-se per baix d’eixes xifres, sempre serà satisfactori per a l’àvid mercat; per damunt, l’inici de la pèrdua de presència i el camí de la irrellevància i l’oblit.

A estes alçades pareix que totes estes qüestions sempre li han importat ben poc al nord-americà Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960). Per peresa, per manera de treballar o perquè li dona la gana, el cas és que entre llibre i llibre (la seua producció consistix en tres novel·les, un llibre de relats, i poca cosa més) ha deixat passar entre huit i deu anys.

Potser Detroit, la seua ciutat d’origen, i la condició d’Eugenides de fill d’eixa urbs tinguda com a paradigma d’extrems esplendors i decadències (lligats molt particularment als vaivens de la indústria automobilística) i de conflictes racials, siga un element a considerar com a principal en la producció literària d’este autor tan inequívocament nord-americà com d’orgullosa ascendència grega.

Detroit va ser l’escenari de les dos primeres i esplèndides novel·les de Jeffrey Eugenides, The Virgin Suicides (de 1993, i que en essència és el relat de com cinc germanes posen fi de manera consecutiva a les seues vides després d’albirar els abismes del sexe), i Middlesex (de 2002, i amb la qual l’autor assoliria el seu merescut espai d’eternitat en les lletres nord-americanes del trànsit –una paraula esta darrera, per cert, que potser definiria com poques el sentit d’este llibre– entre els segles XX i XXI).

La ciutat natal d’Eugenides ja no seria el teló de fons de la seua tercera novel·la, The Marriage Plot (2011), en la qual, i seguint certa tradició, i sense ser ni remotament una obra menor (de fet, és de resultat més que solvent i en ella l’autor innovarà radicalment la temàtica i l’estil) patiria la inevitable ressaca i injusta minoració que succeïx a tot allò que puga vindre després d’haver parit una obra descomunal, com va ser la irrupció lluminosa de Middlesex, nou anys abans.

Presentades com unes memòries en primera persona però de caràcter omniscient i que mai deixen de perdre un cert to de faula, Middlesex (Empúries, 2003) és una d’eixes novel·les d’al·luvió en les quals l’autor esprem fins a l’extenuació tot el seu bagatge personal i literari (sempre es fa, però en algunes obres especialment, i esta és d’eixes), de forma i manera que resulta indestriable esbrinar quina part hi ha de memòria de la nissaga grega trasplantada al nou món (s’intuïx que molta) i quina és producte de la seua divertida i fèrtil imaginació.

Hem dit divertida, perquè la novel·la, entre altres moltes coses, és això, un brillant  i alhora sensibilíssim divertiment que sap ballar en el fil d’aram (doble mèrit, per tant) de la qüestió central i gens lleugera que planteja: una infreqüent mutació genètica que pertorba la simplista (encara que majoritària) dicotomia sexual, i que provocarà, quan tot esclate en el temps convuls de l’adolescència, la conversió de la protagonista, amb elevades dosis de complicacions però també d’entusiasmes més que raonables, en el protagonista.

Obra adscrita en la pretensió eterna d’assolir eixa entelèquia i sant grial (i que tant obsessiona als escriptors de l’altra banda de l’Atlàntic) anomenada La Gran Novel·la Americana, Middlesex té tots els components que definixen eixa quête, eixa busca sense fi: una nissaga que travessa tres generacions, un alé de permanència que recorda les obres més imperibles de l’art literari, i un exotisme fundacional que li aporta de manera colossal la genealogia grega com a columna vertebral de l’estirp familiar, amb el panteó de mites mil·lenaris en atractiu contrast i convivència amb els de l’Amèrica triomfant del segle XX.

La fugida i diàspora des d’un llogaret prop d’Esmirna dels avis de la/el protagonista, assetjats per l’expansionisme turc (i portadors eixos avantpassats del pecat genètic originari), o l’arribada als Estats Units, o les dificultats per a obrir-se un camí o les glòries i misèries de la vida corrent, tot serà un aprenentatge col·lectiu i individual per a oferir a Calliope/Cal Stephanides, la protagonista portadora d’un singular hermafroditisme, les armes i les claus per a defendre la seua heterodoxa posició en un entorn (i no només el familiar) obertament hostil a qualsevol forma i manera de dissidència.

Encara que en realitat allò que Eugenides ve a oferir-nos en esta immensa novel·la és el batec de la grandesa de la vida, la capacitat de refer-nos davant de les pitjors adversitats, de les incomprensions més obtuses (en este sentit, Middlesex és també un formidable antídot contra els prejuís i l’estupidesa), tot tenyit d’una incorruptible melancolia, d’una comicitat que mai deixa d’estar present i que actua com un poderós desinfectant de solemnitats prescindibles.

No sé si Jeffrey Eugenides va assolir, amb les prop de set-centes pàgines de plaer que procura la immersió en Middlesex, l’arcà desitjat i mític de La Gran Novel·la Americana. Sí sé que, com en qualsevol aspiració ideal, importa més el camí que la consecució del destí, que per definició és impossible. En eixe sentit, Eugenides ha fet una obra que marca una fita, un d’eixos llibres dels quals ixes molt millor de com entrares, que ens acompanya durant una part d’aquell camí, i que ho fa de manera magistral i inoblidable.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme