Mitrovica: venim del nord, venim del sud

VALÈNCIA. Des del cantó septentrional els automòbils roden amb velles matrícules sèrbies o directament circulen desmemoriats sense identificació. Les verdures dels aparadors escrites en ciríl·lic, i els preus en dinars. Erigit en el seu punt neuràlgic hi ha la imatge del príncep Llàtzer, heroi de la batalla de Kosovo, beneït per l’ortodòxia Sèrbia. A l’extrem meridional, per contra, circulen cotxes amb plaques kosovars. A les fleques s’escriu en alfabet llatí, això sí, amb la complexitat de la llengua albanesa i l’euro com a moneda de canvi. Les escultures d’herois albanesos com Isa Boletini dominen l’atrafegat bulevard. Enmig dels dos mons enfrontats, un pont sobre el riu Ibar, símbol de la Mitrovica del Kosovo de postguerra.

Bandera sèrbia, bandera russa

Arran de la situació política de les darreres dècades, el poble serbi ha desenvolupat una particular barreja d’humor negre i ironia autocrítica. No sorprén topar-se amb reflexions cosides a les parets de tota Sèrbia, i especialment a Belgrad, dignes d’estar exposades en una sala d’art modern o, més aïna, en alguna Facultat de Psicologia. Sovint la tinta dels murs et mira i t’interpel·la a crits. Això, però, no ocorre a la Kosovska Mitrovica sèrbia: ací els grafits són explícits, una declaració radical d’intencions.

Incomptables cartells encolats omplin els carrers donant gràcies a Putin. És la vigília del dia de la independència de la República de Kosovo, però per als vora 17.000 habitants serbis de Mitrovica Nord no hi ha res a celebrar, ans al contrari inciten tots els murals: “Kosovo és Sèrbia! Crimea és Rússia!”. La menció a l’annexió del territori ucraïnés no és debades. Moscou, l’etern aliat, és el germà gran dels serbis. Segons una llegenda, durant el regnat de Karađorđe, també conegut com a Jordi el Negre, una delegació va visitar el tsar rus. Buscaven suport per tal d’alliberar Sèrbia dels otomans. Una vegada allà, els van preguntar per què no anaven a la cerimònia oficial: la delegació no portava distintius. Afanyant-se, van pegar-li la volta a la bandera russa, fent-la romandre fins a hui en dia com el seu estandard oficial.

Qui és balcànic?

Amb unes flàmules cap amunt i altres cap avall, entre reivindicacions territorials i des de la redona central, el príncep Llàtzer em senyala el camí a rastrejar entre edificis de tall socialista. Obrint-se pas entre símbols patris, els més jóvens baden en grup passejant un gosset. Altres gossos van vagant sense propietari i només els dispersa un blindat dels carabinieri italians. Alguns bars actuen de cafeteries, uns tuguris batejats amb clares intencions: Paris Story, Dolce Vita, Bella Napoli, etc. Em pareix una aproximació a Europa. Allò balcànic podria encaixar-se amb allò despòtic, oriental, barbàric. 

No debades, en una conversa entre Žižek i Varoufakis, el filòsof explicava a l’economista la delimitació que es fa des dels Balcans: “Els nacionalistes eslovens diuen ‘nosaltres som el centre d’Europa, els Balcans comencen en Croàcia’. Els croats diuen ‘nosaltres som Europa, l’ortodòxia sèrbia és balcànica’. Els serbis diuen ‘som l’Europa cristiana, els balcànics són els albanesos’”. Però allò realment rellevant és, al capdavall, la visió de l’altra banda: “Els austríacs diuen ‘els eslaus són balcànics, nosaltres som la civilització’. Els alemanys diuen ‘l’Imperi Austrohongarés? Bàrbars de cap a peus’. Els francesos diuen ‘hi ha alguna cosa fosca, barbàrica, al voltant d’Alemanya’. I finalment la posició britànica –més post-Brexit que mai, m’atrevisc a afegir– és que ‘tot el continent europeu és una gran regió balcànica i Brussel·les la Nova Constantinoble’”.

A una i altra banda del riu

S’esgota el passeig però no per gust; està per rematar, i no per manca de recursos. El nord depén del govern Belgrad, d’allà provenen la majoria d’ingressos mensuals. És la tensió calmada la trencadora de la continuïtat. La necessitat de mostrar i demostrar la tossuderia i la manca d’una resolució acceptable per a la població. Les llambordes descol·locades desemboquen en el pont. Alguns cans gandulegen al voltant d’un cotxe dels carabinieri i darrere veig el riu Ibar. El pont nou, anomenat pels KFOR francesos com el d’Austerlitz, forma encara la línia divisòria de facto. Els gendarmes, totalment distrets i abeltits, el custodien. Clavillat per la guerra, únicament es pot travessar a peu. Dels tres ponts que creuen les dos parts, el pont nou és el més utilitzat. Per uns instants em detinc a mitat del viaducte. Esguitat a terra amb esprai es pot llegir “La vida loca”. Els sorollosos corbs grallen amb insistència, volant lliurement d’una banda a l’altra.

El sud és albanés. Així ho testimonien les insígnies nacionals; les banderes kosovars, albaneses, i per descomptat, les nord-americanes. Amb tot, a Mitrovica la referència Kosovska, és a dir, de Kosovo, desapareix. Kosovo és una denominació d’origen eslau: “kos” sense declinar significa “merla negra”. En este sentit, tal vegada en un acte de romanticisme, alguns rilindja o nacionalistes albanesos han optat per memorar l’antic regne de Dardània per tal de diferenciar-se’n, però l’intent de recuperar eixa denominació del període grecoromà no pareix haver calat massa entre la població, empobrida i amb uns ingressos mensuals irrisoris.

Més de 60.000 albanokosovars hi viuen tranquils, fent vida rutinària; els xiquets lloguen cotxes de bateries per a conduir-los a prop del riu, altres peguen bots en llits elàstics decorats amb motius polítics. Molt d’ambient pel carrer; el bulevard és un espai urbà entre un bullici de gents i viandes. Una cua de gent em crida especialment l’atenció. És el Furra Adriatiku, un forn a llenya centenari, el més antic de la ciutat; el pa és primordial en la gastronomia albanesa, acompanyat amb arròs, pasta, creïlles, etc., però sempre pa, mai pot faltar. Al llarg i ample de l’antiga Iugoslàvia, la cultura de menjar pa acabat de coure encara perdura. Tot i les terribles conseqüències de les guerres dels anys 90, la paraula serbocroata poslastičarnica –“sucreria” seria l’equivalent de la meua àvia– encara està lligada a la població albanesa. Es mantenen les confiteries regentades per mestres pastissers d’eixa procedència, malgrat els intents de boicot per part d’alguns radicals serbis.

Una calma tensa

Xafar l’asfalt de Mitrovica equival a constatar contrastos. El sud flegmàtic refocil·la una normalitat anòmala. Gire un carrer i topete amb l’esquelet d’un edifici. L’emblemàtica casa del feixista Xhafer Deva, dissenyada per arquitectes austríacs i actualment en runes, plena de brossa. Esquive una colla d’homenets rosegadors de pipes, deambulant per carrers amb “honrosos” noms com ara un dedicat a l’UÇK, l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo. 

A uns quants metres hi ha el cementeri serbi ortodox completament vandalitzat. Més enllà lluïx Bajram Pasa, la llampant i immensa mesquita que engul tot el paisatge. Construïda sobre l’espai de l’antiga aljama d’Isa Beg, els seus minarets fan de para-sol als jugadors d’escacs. “La religió de l’albanés és l’albanisme”, escrivia Pashko Vasa. Una representació d’un nacionalisme romàntic on musulmans, cristians i també ateus lluiten junts per l’interés comú. Ara bé, la idea no deixa de ser un encuny per tal d’interpretar i descriure una relació, la de nació i religió, enormement complexa.

Fosqueja i torne de nou a travessar el llindar: el sud, il·luminat; el nord, lúgubre, trist. Demà, com deia, se celebra la declaració unilateral d’independència de Kosovo. L’expectativa? Crec que faré meues les paraules de Saltikov-Sxedrín quan satiritzava sobre la transformació històrica de Rússia: “Tot canvia en cinc anys, però en dos-cents anys no ha canviat res”.

El dia de la independència

Al sendemà de matí tot està igual però tot ha canviat. Habitants agranant els seus comerços, altres netejant vidres, altres col·locant aliments en orde... Tot ho fan mentres miren amb certa indiferència els cartells que ara tapen els que prèviament mostraven a Putin i Vučić, el primer ministre serbi, donant-se la mà. Un escamot nocturn ha empaperat el nord serbi de la ciutat recordant l’efemèride kosovar. Sense embuts s’enorgullixen de l’ocupació albanesa. Dos punys fan la figa, simbolitzant els onze anys d’independència amb una flameta sobre el dit cor. El text resa en albanés “Shpreh nje dëshirë dhe fryn”, literalment “Fes un desig i bufa”, que podríem interpretar com “Puja ací i voràs Madrid”.

M’allunye de l’urbs per a agafar altura fins a arribar a l’església de Sant Demetri, el centre espiritual i origen medieval de Kosovska Mitrovica. Posicionada des d’un turó, les vistes són excepcionals. Al llarg del traçat trobe un controvertit grafiti reiteratiu, la creu bizantina amb les quatre esses en ciríl·lic: “Само слога Србина спасава”, és a dir, “Només units els serbis sobreviuran”. Ací la religió ortodoxa ha jugat i continua jugant un paper clau en la identitat nacional. Així quedà palés, per exemple, en el film romanés Inimi cicatrizate, de Radu Jude, quan, en una conversa després d’haver fet l’amor, Emanuel pregunta a Solange “Si Jesús torna algun dia, en quina llengua ens parlarà?”, i ella contesta “Per descomptat que en serbi”, mentres imita a Jesús gesticulant i recitant en serbocroat. 

Des de la distància, a l’altra part s’entreveuen draps rojos i blaus celebrant la diada. No sabria dir si són ianquis, albanesos, kosovars (o de l’UÇK) o suïssos. Reconec alguna bandera negra; són irredemptistes, de la Gran Albània. D’esta banda, des d’un mirador magnànim es mira tot amb recel. Amb el Camp Bondsteel al sud-est de Kosovo, la base militar a l’estranger més gran del món en actiu, el país sembla encara un protectorat. Sèrbia no pareix capaç, ni de bon tros, de poder integrar els albanokosovars en el seu projecte, però tampoc d’abandonar estes terres amb tant de valor històric i simbòlic per a les seues nocions identitàries. Malgrat els importants esforços diplomàtics d’uns i altres, Mitrovica és el centre de la ferida i un dels assumptes on qualsevol resolució resulta més atzarosa.

Una cohesió perduda

Vaig muntanya amunt per a escarbar un poc més i ser testimoni dels fonaments mutus. Dos columnes de ciment armat subjecten un carretó miner. L’anomenat Santuari de la Revolució és un monument brutalista dissenyat per l’arquitecte serbi Bogdan Bogdanović. Commemora la memòria conjunta dels combatents serbis i albanesos. Un homenatge als obrers caiguts de Trepča, l’enorme complex miner que hi havia a Mitrovica. A hores d’ara abandonat, era un símbol de la superació de les divisions internes contra els nazis. Una imatge d’unió a recuperar.

De fet, des del tancament de les mines de Trepça cap racó de la ciutat ha alçat el cap. En els temps en què era coneguda en serbi com a Titova Mitrovica o en albanés com a Mitrovica e Titos va ser el gran centre econòmic de Kosovo, i també el més contaminat. Les mines eren un dels majors centres d’extracció de plom del món. Hi treballaven més de 23.000 persones, braç a braç sense divisions ètniques. El gegant de la mineria cohesionava la ciutat davall el socialisme autogestionari. En l’actualitat no hi treballen més d’un miler de serbis al nord i un altre miler d’albanesos al sud. Durant la guerra la majoria de galeries es van anegar d’aigua i altres líquids tòxics i drenar-les té ara un cost massa elevat.

“Som un sol cel, dos fulles d’un arbre, dos pedres d’un mateix riu”. Així comença “Boro i Ramiz”, el poema del macedoni d’ètnia albanesa Adem Gaitani. Estos versos ja no es deprenen en les escoles. Abans sí que es feia, tant en serbi com en albanés. Boro Vukmirović, un serbi, i Ramiz Sadiku, un albanés, eren considerats herois iugoslaus. Era una al·legoria de la germanor entre els serbis i els albanesos a Kosovo. Lluitadors contra el feixisme, van acabar afusellats mentres s’abraçaven junts. Es van negar a separar-se. Des de la foscor caldrà escabussar-se i traure els terrossos a la recerca de la claror, desenterrant també els herois antifeixistes i fent prendre consciència els més jóvens, per tal de sobrepassar la separació entre una gent que coexistix i no té per què deixar de coexistir.