Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Carrerferit

Nadadors de ciutat

3/05/2020 - 

VALÈNCIA. A la ciutat hi ha illes d’aigua que podríem utilitzar per a tornar a casa nadant, com Neddy Merrill, el personatge d’aquell conte en què l’estatunidenc John Cheever traçava una al·legoria del fracàs, portant a Neddy Merrill des de la bogeria fins a la realitat travessant totes les piscines del comtat. La vida no seria el mateix sense eixes illes. El record de l’aigua ens porta sovint a una infància en què les piscines simbolitzaven l’èxit social: “El sol calfava fort. Neddy Merrill estava assegut a la vora de l’aigua verdosa”.

Això està clar. Ningú disfruta les piscines com els xiquets. El meu fill em va demanar que anàrem a una. Li vaig dir que sí. Abans li contí que de xicotet ens remullàvem a les basses dels amics, i que en els dies de dinar familiar els iaios posaven dins l’aigua els melons d’Alger. Així van ser les meues piscines: caps i melons que suraven sobre una superfície líquida i ondulant.

No sé si a ell li va quedar clara la imatge, però s’assembla prou a la de la primera piscina municipal que visitem: un espai farcit de redoneses. “Era un d’eixos dimarts de mitjan estiu, quan tots s’assenten i comenten: ‘Anit vaig beure massa’”. Les meues expectatives eren les de prendre alguna cosa mentres el xiquet nadava. Hi havia bar, terrassa amb ombra, una part especialitzada en còctels, cartells amb fotografies de pinyes colades. Els pares executàvem la supervisió dels fills des d’aquella clandestinitat. Vaig conéixer un home que s’havia tatuat la paraula “Mare” amb la lletra “e” ostensiblement més xicoteta. Parlava poc, però es bevia una cervesa cada deu paraules. Era algú a qui li demanaria foc. Poc més. Tenia dents corcades i una filla amb un cabell tan fosc com el dia en què es va fer el tatuatge. No recorde el seu nom. A mitat de conversa, em va amollar: “He d’anar per la xiqueta o es cremarà de tant que pren el sol”.

Una setmana després anàrem a una altra piscina. “A penes va accedir al recinte ple de gom a gom va entropessar amb la reglamentació: TOTS ELS BANYISTES HAN DE PEGAR-SE UNA DUTXA ABANS D’ENTRAR A LA PISCINA”. La vida i les piscines estan plenes de normes. Ves amb compte quan et llances pel tobogan. No et tires de bomba. Pixa fora. Vam buscar una ombra. El meu fill volia jugar amb mi, però també fer amics, vindre a dir-me que havia conegut algú.

Provem els xorros d’aigua. Assetgem un pont de fusta esvarós. Bussegem. Quan tingué la suficient confiança, se n’anà a jugar amb un altre xiquet. Aní al meu racó i vaig traure un llibre. No aniria al bar. És complicat fer amics on hi ha tant de desànim. Vaig romandre llegint fins que se’m va acostar la mare del nou amic del meu fill. “Llavors va comprendre, com els ocorre a tots els exploradors, que hauria de manejar amb cautela els costums i tradicions hospitalàries dels natius si volia aplegar a bon port”.

La mare del nou amic del meu fill em va demanar que li obrira el tub de protecció solar. La seua filla tenia síndrome de Down. Portaven un biquini amb cara d’haver tingut una altra vida en altres cossos. La va untar de crema. Mai no havia vist ningú refregar-ne tanta quantitat. La mare del nou amic em va dir: “He de posar-li’n molta per a que no es creme, ja té suficient la pobra amb això seu”. La mare del nou amic tenia unes dents sanes com el granit i quan em va dir que feia poc que s’havia divorciat mirà cap arrere, com si “no vera clar el seu propi triomf”. Va guardar l’envàs i, abans d’enfilar cap a l’aigua, em va demanar que tinguera cura de la seua bossa. Estic segur que hi ha alguna cosa en les piscines públiques que convoca els adults als qui els fa pena el passat.

L’esplendorós dia comença a declinar. Grans núvols negres apunten per l’oest”. No les he tornat a vore. Mentrestant, el meu fill encara em parla del xiquet. Les piscines ja han tancat, però alguna classe de desesperança continuarà intacta fins a la pròxima temporada. No és fàcil per a ningú reivindicar la felicitat davall de l’aigua.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email