Hi ha vida fora de Russafa i València comença a viure mirant la mar, però fa trenta anys que a Natzaret li van llevar la platja, en fa vint que li van destrossar l'horta i fa lustres que espera un pla urbanístic.
«Em sorprén que algú vullga vindre de fora al barri i no siga per a drogar-se». La frase és d'una natural de Natzaret, desconcertada davant una hedonista que vol creuar a l'altre costat del Pont de Drassanes per a esmorzar en Els Tetes escoltant la vida obrir-se entre el silenci d'un matí de dissabte: «Ieeee, porte alçat des de les cinc. I jo vinc de pegar cinc tirs. Jefe! Llomello, ou i allioli! I dos terços!».
«Natzaret és un territori maleït, un lloc que va nàixer d'un llatzeret (un llatzeret era un hospital on es tractaven malalties infeccioses i este es va traslladar des de Montolivet en 1720), al qual li han posat un PAI a prop que l'ha acabat d'afonar. En un barri popular i de renda baixa un PAI com el de Moreres pot perjudicar». A l'altre costat del telèfon, Josep Sorribes, economista, urbanista i cap de gabinet de Pérez Casado. Sí, l'alcalde que es va carregar la platja de Natzaret.
Si fem cas a la política de foto, però, el mur de Natzaret ha caigut, la ciutat esportiva de Natzaret està ready i per les vies del carrer Fontilles transita el tramvia. Encara que com assenyalà el periodista alemany Siegfried Kracauer, «fins ara una època mai va saber tant sobre si mateixa (...) i fins ara mai una època va saber tan poc sobre si mateixa». Sense tanta parafernàlia lingüística, José Antonio Barba, president de l'associació veïnal Natzaret Unit ve a dir el mateix: «El mur continua ahí. Feren un orifici per a la foto i li van col·locar uns barrots que pareix un bis-a-bis de la presó. És propaganda, no té més». Crítiques a part al consistori, Barba conta que: «La transformació del barri està sent fenomenal. Molta gent que se'n va anar està buscant habitatge per a tornar. El barri està en auge i anem per a dalt».
Sorribes es corregix: «Tampoc és just ni científic dir que siga una àrea maleïda. La vulnerabilitat urbana es pot remuntar. No es pot dir que el barri estiga condemnat per a sempre, però tampoc que perquè vinga el Llevant UD i un parc el moviment de regeneració haja de ser absolut. La ciutat és complicada, tota ella».
«Perquè és un barri guai», sentencia una senyora d'uns 50 anys amb faccions i maneres de l'Eixample, després de passar per El Mesó, el bar de Pedro Merino. Ja ho va dir Eugenio Viñas i també Almudena Ortuño, El Mesó és l'herència de Casa Jomi, el somni d'una nit d'estiu -o d'un migdia d'hivern, perquè sempre lluïx el sol en l'animat carrer per a vianants de Dalt de la Mar-, un somriure contagiós que acompanya els millors salaons fins ara identificats a València, fumats que acabarien amb un viking i el que siga que recomane Pedro: tu calla i menja.
Safata en mà, Pedro es mostra confiat en el progrés del barri: «La ciutat se'n ve cap a Natzaret, som un punt estratègic. De fet, s'està especulant amb això de la ciutat del Llevant. Estan intentant comprar els baixos, a nosaltres ens ho han comentat, però et veuen treballar i diuen “ací no, que serà complicat clavar-se”». A mi se me'n van els ulls per les braves i els calamarons que ixen de la cuina i Pedro em mira decidit mentres recalca que «en el barri mai hi ha hagut un problema, ha sigut més la publicitat externa que el que realment hi ha, sempre ens hem portat bé. Açò és com un poble».
Natzaret és també el tipisme -i per tipisme imagineu un menjador amb cortinetes, taulells dels early 2000, la paella candent deixant un rastre d'oli en els tovallons de paper dels arrossos de marisc de l'Aquilino, que quan s'acosta Falles es posa impossible. Un volcà afonat de fritada de peix -fregidíssima i fresquíssima- en Los Roques o menús del dia avalats pel cos de la Local en el Bar cafeteria La Herradura.
Mentres deambule en màniga curta eterna en un barri -amb caràcter de poble- al qual li van arrabassar la platja, pense: Seria Natzaret el que és si s'obrira a la mar? Juana, Marisa i Consuelo -vestida amb una fantàstica camisa jaspiada de la Mare de Déu del Desamparats, apurant maionesa de l'ensaladilla russa, amb la seua segona clareta- serien Natalie, Savannah i Sarah davant d'un pitxer de sangria fent fotos a les seues paelles individuals? Els experts assenyalen que les tres septuagenàries podran continuar prenent-se l'aperitiu en Los Chicos sense que en la carta aparega un tartar.
«Cabanyal el melic del món. Doncs no. Hi ha molts altres llocs a la ciutat, i no és un model replicable. Jo no crec que a Natzaret es done un procés de gentrificació. Amb la gentrificació s'expulsa, ací es donarà un procés de canvis d'ús, d'estructura social diferent». Sorribes descarta la possibilitat que es done tal canvi en el teixit socioeconòmic del barri i que el Nuevo Chaparral estiga obligat a passar-se a la sojanesa per a untar els entrepans de sépia.
«En el Cabanyal hi ha carrers pels quals encara fa por passar, ací no. Estem aïllats en l'altra part del llit Túria, com si fórem un poble, no un barri. Hem lluitat molt per a llevar la droga i tot està anant a millor» opina el president de Natzaret Unit.
Quan el llit del riu acaba i el paisatge es torna Calatrava, en l'horitzó es dibuixa la temible pujada del pont sense nom per on transcorre el carril bici que unix la ciutat i la península de Natzaret. L'ascensió a este Col du Tourmalet està animada pel so compassat dels Silos Turia i les obres del residencial Les Moreres. De fons, la música estrident del delfinari de L’Oceanogràfic. Al peu de les sitges, el restaurant Casa Martinot: més de cinquanta anys de paelles, all i pebre i esmorzars de bandera.
La diferència entre l'olor humida i terrosa de l'horta nord i de la sud és inenarrable, però ací està, surant entre les cases baixes de La Punta, entremesclant-se amb l'aroma a fideuà negra i caldós de pollastre i conill. L’horta i el port compartixen bocates de sang amb enceba, cacaus i cremaets en esta casa que va per la tercera generació de la família Soler.
«Els bohemis madrilenys tenien fòbia de tots els paisatges que s'estenen més enllà del Teatre del Real i l'Església de San José». Això ho deia Ricardo Baroja, ací és el valencià bon vivant el que li té fòbia als paratges desconeguts que hi ha més enllà del Teatre el Musical i l'Església de Sant Valer. Però fora d'eixos límits, hi ha més taules, més barres i més barris. Sigau valents!