“No és la meua lluita”

Arran d’una ressenya del catedràtic de literatura Jordi Gracia sobre les dos últimes novel·les que han rebut el premi Planeta, aplegue a una entrevista amb la finalista, publicada en Culturplaza. Cap al final el periodista Daniel Terol li pregunta: “¿Esta conversación está siendo sexista?”. L’autora s’afanya a replicar: “Sinceramente, esa no es mi lucha”. I més avant insistix: “El feminismo no es mi lucha”.

Necessite rellegir-ho mentres augmenta la meua perplexitat. O siga, que no és la seua lluita. Ja. O siga, que l’han premiada amb una cabassada d’euros –per una novel·la que Gracia qualifica d’insubstancial, plena de tòpics i prescindible; jo no l’he llegida– gràcies al camí obert per milers de dones anònimes en el camp de la literatura, però ella no vol saber res del feminisme. Ja. Pense en els mil i un entrebancs patriarcals que han patit les dones per a escriure, publicar i ser llegides, tal com descriu magistralment Joanna Russ en Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd, 2022). Pense en tot eixe dolor humiliant, en l’expulsió del cànon, en el menyspreu secular. I després torne a llegir la resposta de l’entrevistada. I m’indigne encara més.

Em venen al cap els pseudònims masculins, de George Sand a Víctor Català, les dificultats de les Bronttë a l’ombra del germà, la invisibilitat de María Lejárraga davall la firma Martínez Sierra, el bany on es tancava Elena Fortún per a que el seu marit no la trobara escrivint. Pense en Teresa Wilms Montt, Zelda Fitzgerald o Sylvia Plath, en l’ecosistema literari masculí que els tocà viure i en com les oprimí. Totes elles han obert vies per les quals transitem amb certa normalitat les dones que, ara i ací, escrivim i publiquem. I em dic: si esta no és la nostra lluita, no sé quina. Més que siga per pur egoisme.

És com si un fill, net i rebesnet d’esclaus negres als Estats Units d’Amèrica diguera: “No, la lluita contra el racisme no és la meua”. És lícit, clar, però sobretot és absurd. I encara és més trist pensar que la resposta s’ajuste a una estratègia de màrqueting: evitar que l’etiqueta feminista allunye possibles compradors.

La veueta llibertària de la meua consciència em diu que tot el món té dret a no voler implicar-se en una lluita concreta, per més que eixa lluita siga la clau de la seua llibertat. L’anarquista Ricardo Mella, defensor de l’Escola Neutral, deia que s’havia d’educar els xiquets en total llibertat, encara que anara en contra de les idees emancipadores. Un contrasentit necessari per a garantir l’autèntic lliurepensament. Així que, en honor als anarquistes, respecte màxim a la no-lluita d’esta escriptora. Encara que no l’entenga. Encara que em revolte per dins. I que vaja en contra dels seus interessos i dels meus.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell