La falta de temps ens aboca a la distòpia de cuinar amb microones com els astronautes de l’Estació Espacial. Però la cuina pot tornar a ser un espai comunitari on repartir la faena i el plaer de menjar.

ALACANT. El president de Mercadona, Juan Roig, va afirmar a la presentació de resultats anuals fa un mes: “ho vaig dir i ho mantinc: a meitat del segle XXI no hi haurà cuines”. Amb aquesta contundència vaticinava que abans de 2050 les cuines a les llars podrien desaparèixer, reflectint un canvi profund en els hàbits alimentaris. Encara que pot sonar exagerat, darrere de les paraules de Roig hi ha dades que indiquen un augment del consum de menjar preparat i una reducció del temps dedicat a cuinar, fenòmens que podrien donar suport a la seua predicció.

De fet, segons dades de la consultora Kantar publicades esta setmana, les vendes de plats preparats per a menjar en supermercats han crescut un 48% en l’últim any (fins a març de 2025)​. Ja hi ha quasi 8 milions de consumidors a Espanya que opten per aquests plats preparats amb certa regularitat.

Un dels factors clau darrere de la proliferació del menjar llest per a consumir és la manca de temps (o de ganes) per a cuinar en el dia a dia. Veronika Khurshudyan, directora de Kantar Worldpanel, assenyala que els canvis en l’estil de vida han “reduït el temps disponible per a cuinar a casa” i, en conseqüència, “han incrementat la demanda de solucions pràctiques” en alimentació​. Dit d’una altra manera, molts consumidors busquen comoditat i rapidesa: ja siga menjant fora, demanant menjar a domicili o comprant productes que simplifiquen la preparació dels àpats.

Si cada vegada es cuina menys a casa, també comencem a veure habitatges on ja ni tan sols hi ha cuina pròpia. Però no cal esperar a 2050 per a trobar casos de “cases sense cuina”. Aquesta noció, explorada per Anna Puigjaner al seu projecte Kitchenless, rescata models històrics com els family hotels de Nova York circa 1900. En aquells edificis semicomunitaris “les habitacions no tenien cuina” i els àpats es prenien en un menjador comú; fins i tot comptaven amb neveres de doble porta per rebre lliuraments de menjar des del passadís comunitari. Aquests experiments van permetre externalitzar i industrialitzar les tasques domèstiques (bugaderia, cuina, neteja), alliberant els habitants –especialment les dones que assumien aquestes tasques– i fomentant noves formes de convivència col·lectiu.

Si bé al segle XX aquestes propostes es van polititzar —el col·lectiu va ser titllat de “comunista” i moltes iniciatives no van perdurar—, al segle XXI tornen a cobrar sentit pràctic. Puigjaner defensa que l'habitatge sense cuina pot ser perfectament viable en una societat oberta: “volia demostrar que la col·lectivitat pot conviure amb el sistema capitalista actual”.

En aquest model, els serveis d'alimentació es conceben com a equipament comú de l'edifici o barri. Per exemple, en habitatges compartits del Japó, la cuina comunal esdevé el cor social de la llar. En aquests espais col·lectius, els residents cuinen i mengen junts, cosa que no només optimitza recursos sinó que genera comunitats. per grups de dones a Lima, fins a xarxes de cuines veïnals amb suport públic-privat a Ciutat de Mèxic, creades després de la crisi del 2008 per alleujar l'economia domèstica.

Al Japó, destaca el cas de les Komodo Shokudo, sorgides per donar sopars comunitaris a una societat urbanita cada cop més atomitzada i afectada per la solitud Aquesta transició de la cuina privada a la cuina compartida qüestiona el rol tradicional de la dona a la llar (alliberant temps en col·lectivitzar les tasques) i també reflecteix canvis en el mercat laboral i urbà. Ara bé, no es tracta simplement de demanar menjar a domicili: Puigjaner aclareix que la seua visió comunitària difereix de solucions individualistes tipus delivery o dark kitchens, les quals considera insostenibles. L'aposta és per models d’ eficiència a escala comunitària. Arquitectònicament, això implica dissenyar edificis i barris amb menjadors comuns, economats o fins i tot escoletes integrades –seguint l'estela d'utopies primerenques com la de Charles Fourier o projectes de Robert Owen al segle XIX, que ja proposaven habitatges sense cuina amb serveis col·lectius centralitzats.

A la pràctica contemporània veiem materialitzar-se aquestes idees. L'estudi català MAIO, del qual forma part Puigjaner, va fer a Barcelona l'edifici 110 Rooms (2016), que conté 22 cases basades en habitacions modulars. Segons els seus autors, 110 Rooms és "un entramat d'habitacions (casi) iguals que permeten diferents combinacions de l'habitar; una seqüència d'habitacions ambigües que atorguen als usuaris la possibilitat d'habitar-les com vulguin". En eliminar jerarquies espacials (no hi ha “dormitori principal” vs. dormitoris secundaris, ni habitacions exclusivament assignades a menjador), cada resident pot distribuir i utilitzar els espais a conveniència, i fins i tot reconfigurar-los amb el temps. Esta casa canviant estableix les bases perquè, per exemple, un pis pugui ampliar-se o reduir-se incorporant o cedint habitacions segons creixi o disminueixi la família.

De la mateixa manera, a Barcelona la cooperativa La Borda (2018) va redefinir el programa residencial incorporant instal·lacions comunitàries que estenen la vida domèstica més enllà de cada departament. La Borda compta amb cuina-menjador comú, bugaderia col·lectiva, espais de cura infantil, habitacions de convidats i àrees de reunió, tot articulat al voltant d'un pati central que actua com a plaça veïna. Gràcies a aquestes instal·lacions, les seves 28 unitats (de 40 a 75 m²) poden prescindir de tenir tots aquests espais duplicats dins de cada habitatge, enfocant-se en allò essencial privat i deixant la resta a l'àmbit compartit.