VALÈNCIA. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) arriba als 25 anys en un moment doblement estrany. En l'àmbit intern, la consolidació institucional xoca amb un moment d'especial tensió política per l'hostilitat de l'extrema dreta cap al seu treball. En un sentit més social, els índexs de coneixement del valencià contrasten amb el seu ús social, generant esperances i horitzons preocupants al mateix temps.

La seua presidenta, Verònica Cantó, que encara els seus últims mesos de mandat, defensa el paper de l’entitat com a espai de consens, rigor científic i lleialtat institucional, al marge del soroll partidista. En aquesta entrevista, fa balanç tant de la dimensió sociocultural del treball de la institució i els seus projectes, com dels reptes on els fica la política en temes com À Punt, el seu finançament o la idea de llengua compartida.

— Comença l’Any Francesc Almela i Vives. Quin balanç feu del projecte Escriptor de l’Any després de 22 anys? Què diu de la iniciativa el fet que s’hagen produït descobriments com els de Carmelina Sánchez-Cutillas o Maria Beneyto i quines pistes donen sobre cap on ha d’anar el projecte?
— Faré primer un balanç de l’Any Maria Beneyto. Crec que, en un any difícil i estrany, es va estar a l’altura gràcies a l’esforç dels acadèmics i, especialment, de la presidenta de la comissió, Carme Manuel, que es multiplicava per mil en actes per arribar a tot arreu. El balanç és altament positiu, també en l’àmbit de la col·laboració institucional i en el feedback que hem tingut amb altres institucions. 

Cap a on ha d’anar el projecte? Jo crec que està plenament consolidat. És una molt bona iniciativa. Com tots els projectes quan comencen, sempre generen dubtes, però amb el temps es van diluint. Cada escriptor o escriptora aporta les seues singularitats a l’hora d’afrontar l’organització. 

També és molt important el fet de recuperar tantes dones. S’ha aplicat allò que coneixem com a criptogínia, és a dir, l’ocultació de referents femenins. Crec que hem de continuar en aquesta línia. Coneixem els escriptors del Segle d’Or, encara que no siguen massa llegits, però cal recuperar tot aquest patrimoni literari, que és molt desconegut per a una gran majoria de valencians. Aquesta és la tasca d’una institució com la nostra, amb una clara vocació de servei públic.

— Et preguntava per aquests casos perquè amb l’Any Estellés o l’Any Fuster sabem que hi ha autors que tenen un gran ressò. A l’hora de decidir l’Escriptor de l’Any, la connexió amb el públic lector és un criteri prioritari?
— Sí, el públic lector és important, evidentment. Escriptors tan coneguts com Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster han de tindre el seu espai, però la nostra obligació és intentar arribar a tots els destinataris possibles.

Per exemple, en el cas de Carmelina Sánchez-Cutillas, tots hem llegit Matèria de Bretanya en les primeres lectures escolars, però la seua obra poètica era molt desconeguda, igual que la seua tasca com a historiadora. Tot això ho hem posat en valor, mostrant que són escriptores completes i integrals.

També vull destacar la implicació dels ajuntaments —en el cas de Carmelina, Altea es va bolcar; en el cas de Maria Ibars, també ho va fer Dénia. És un exemple de col·laboració institucional. Només hi ha un requisit per a ser Escriptor o Escriptora de l’Any: que faça deu anys del seu traspàs; però també és important tindre una visió ampla del territori. Per exemple, enguany, Francesc Almela, tot i que va viure a València, va nàixer a Vinaròs. Cal posar en valor el nostre territori com a geografia literària, i això és fonamental.

— Aquest és el teu últim curs al capdavant de l’Acadèmia. Quins projectes importants queden pendents en el que resta de mandat?
— Està en marxa el Nomenclàtor Toponímic Valencià, que és una obra fonamental. Recull més de 125.000 topònims que seran accessibles i consultables. Projectes sempre n’hi ha, i sempre n’hi ha d’haver, però fonamentalment la tasca de l’Acadèmia se sustenta en la seua competència normativa, en la seua competència onomàstica i en la seua funció de vetlar per l’ús normal del valencià.

També està en marxa, per exemple, l’Atles Lingüístic Valencià, que coordina l’acadèmic Jordi Colomina. Però, al final, tot això forma part del dia a dia. Les obres són de l’Acadèmia i les persones anem passant. El més important és que sempre hi haja projectes. I crec que l’Acadèmia té molts projectes de futur.

— En l’àmbit institucional, hi ha el risc que els processos de renovació puguen esdevindre tensos. Però el fet que no sigueu una institució sotmesa a quotes de partit ho allunya d’aquest marc. Com solen ser els processos de renovació a l’Acadèmia?
— Jo crec que l’Acadèmia és una institució plenament democràtica. A més, enguany fem 25 anys, i m’agrada destacar-ho. Durant els primers 15 anys teníem la tutela de les Corts, però el sistema és el de cooptació. Què vol dir això? Que són els mateixos membres de la institució els qui trien els futurs acadèmics i acadèmiques. Es fa tenint en compte, en primer lloc, els requisits que marca la llei; en segon lloc, els mèrits de les persones candidates. Després es proposen candidatures i es voten. Això és el que homologa l’Acadèmia a qualsevol altra institució normativa de l’Estat.

A partir dels 15 anys, l’Acadèmia renova un terç cada cinc anys. Per tant, és una institució viva, en transformació contínua. Això evita que la gent s’acomode en determinats llocs. La renovació és molt important.

— Quines tendències detecteu en l’ús de la llengua? Cap a on va l’idioma? N’hi ha una tendència cap a la incorporació de més anglicismes i castellanismes?
— La incorporació d’entrades al diccionari o al Portal Terminològic Valencià es fa mensualment i es va renovant contínuament. En totes les llengües hi ha interferències de llengües fortes, sobretot en les llengües més minoritzades. 

Depén molt dels àmbits. En informàtica, noves tecnologies o mitjans de comunicació hi ha molts anglicismes que ens arriben del món anglosaxó. Aquests anglicismes poden adaptar-se o no, i això és el que decidim des de l’Acadèmia. 

Però no es tracta d’incorporar castellanismes i anglicisme al diccionari, al contrari. Si fas una consulta avançada al diccionari, veuràs l’origen de moltes paraules i et sorprendries. Actualment estem revisant entrades, incorporant excepcions noves, ampliant la fraseologia.

El nostre diccionari és molt ric en paremiologia: recull expressions, frases fetes, refranys. El valencià és molt ric en aquest sentit. No tinc la percepció que s’estiguen incorporant molts castellanismes, encara que sempre hi ha una certa interferència amb altres llengües.

En el dia a dia de les reunions de l’Acadèmia, alguns debats es repeteixen, però sempre partim d’una mateixa concepció: som hereus de les Normes del 32 i treballem a partir d’una normativa consolidada i del lèxic genuí.

El que volem és recuperar el nostre lèxic i incorporar-lo al bagatge de la llengua que compartim amb altres territoris. Volem afavorir el sentiment de pertinença a una llengua ampla, no reduïda a l’àmbit folklòric, capaç d’usar-se en tots els registres. Això demostra que la llengua, afortunadament, està ben viva.

Som hereus de les Normes del 32 i treballem a partir d’una normativa consolidada i del lèxic genuí

— Sobre el procés de normalització, sovint es contraposen missatges: d’una banda, èxits en l’àmbit cultural, sobretot en la música; de l’altra, les enquestes d’ús social mostren un retrocés. Com equilibreu aquestes dues realitats? El diagnòstic és més d’esperança o més de preocupació?
— Es cert que mai s’ha conegut tant el valencià ni s’ha estudiat tant com ara. Però tenim un problema en l’àmbit social. És ahí on hem de guanyar terreny: entre els joves, en les noves tecnologies, en la intel·ligència artificial, en el dia a dia, en les relacions personals. Esperança se n’ha de tindre sempre. Però, realment, el retrocés en l’ús del valencià és preocupant i podem arribar a un punt de no-retorn.

Per exemple, en quant a la transmissió intergeneracional, les enquestes indiquen que cada vegada es parla menys valencià als fills. També hem de pensar com acollim els nouvinguts. No es fan prou esforços perquè s’integren en la llengua pròpia del territori. A això s’afegix tot el tema de les noves tecnologies i el món digital, especialment entre els joves.

Un exemple en positiu és l’eclosió de la música en valencià. Ha sigut un fenomen que ens ha sorprès a tots. Indica que la gent jove escolta música en moltes llengües, també en valencià. Què cal fer? Detectar i diagnosticar on estan els problemes: en la relació amb els amics, en l’atenció al públic, en les grans superfícies, en les ciutats grans. També cal distingir entre les grans urbs i les comarques, on en molts casos el valencià encara està ben viu.

A partir d’això, cal aplicar polítiques lingüístiques efectives i reals. L’Acadèmia no pot assumir un paper que no li correspon, perquè la política lingüística és responsabilitat del Govern valencià, però sí que pot col·laborar. Nosaltres sempre insistim en la necessitat de cooperació i d’actuar abans d’arribar a un punt sense retorn.

— En À Punt s’ha percebut un retrocés del valencià, amb l’excusa de integrar-se en zones de predomini lingüístic castellà. Com ho valoreu des de l’Acadèmia?
— À Punt és la cadena pública de la Comunitat Valenciana. Va nàixer, com Canal 9 en el seu moment, per a cohesionar el territori, també des del punt de vista lingüístic. Nosaltres observem amb molta preocupació el retrocés en l’ús del valencià. 

Sempre hem defensat que la llengua vehicular d’À Punt ha de ser el valencià. Això vol dir que les entrevistes, les notícies, els programes, tot hauria de ser en valencià. Ja hi ha televisions generalistes en castellà, públiques i privades, i no passa res. La nostra televisió pública hauria de ser en valencià.

És una qüestió d’actituds lingüístiques. Encara que hi haja comarques amb realitats diferents, això no pot justificar que la llengua de la cadena deixe de ser el valencià.

— Ha canviat la relació amb el Govern de la Generalitat Valenciana arran del relleu en la presidència de Carlos Mazón per part de Juan Francisco Pérez Llorca?
— La col·laboració sempre ha existit. L’Acadèmia sempre ha oferit col·laboració i ha insistit en la lleialtat institucional, que ha de ser recíproca. El que ha canviat és, sobretot, l’actitud, i això pot tindre a veure amb el fet que el valencià siga llengua materna de l’actual President. Això modifica determinades actituds.

Continuem col·laborant i mantenint contactes. I això hauria de ser normal, no hauria de ser notícia. No s’avança si no és a través de la col·laboració. Jo confie, perquè soc optimista per naturalesa, i no vull perdre mai l’esperança, pel bé de la llengua i de la institució. Sempre confie que les coses aniran a millor.

Encara que hi haja comarques amb realitats diferents, això no pot justificar que la llengua d’À Punt deixe de ser el valencià

— Els recursos econòmics procedents d’altres institucions com el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats o la Diputació de València han pogut compensar la retallada pressupostària de la Generalitat en 2025?
— Açò m’interessa aclarir-ho bé. El suport del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats està destinat a projectes finalistes, concrets i temporals: la millora del diccionari digital, que és la nostra ferramenta bàsica; la millora de la connexió entre les gramàtiques, la bàsica i la valenciana; i un projecte per al CIVAL, el Corpus Informatitzat del Valencià, per a obtindre dades sobre la diacronia de la llengua. Aquests projectes estan en marxa, es licitaran pròximament i estan pensats per a 2026 i 2027. No són diners per al funcionament general de l’Acadèmia, sinó per a projectes concrets.

Pel que fa a la Diputació de València, el suport està orientat a activitats específiques, com les publicacions. Quan no podem assumir-les en solitari, es proposen coedicions, per exemple amb l’Institut Alfons el Magnànim. De fet, sempre hem fet coedicions amb la Universitat de València, la Universitat Jaume I o l’Institut Alfons el Magnànim. Això permet difondre millor iniciatives com l’Escriptor de l’Any o la col·lecció de còmics i arribar a més públic.

— Quan escoltem alguns discursos polítics que parlen d’“estrangular” l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, quina capacitat real tindria el Consell per a fer-ho en un context de tensió?
— Jo crec que aquest terme no naix del Consell en absolut. Naix d’un grup parlamentari concret. A mi em semblen posicions de poc respecte institucional cap a una institució que és estatutària. És molt difícil modificar l’ADN de l’Acadèmia, i crec que aquests pronunciaments només contribueixen a polaritzar i a generar un conflicte que la societat no sent com a propi.

És un llenguatge del qual jo tindria molta cura si tinguera una responsabilitat parlamentària, perquè no ajuda a avançar com a societat. Al final, cadascú és responsable de les seues paraules i també dels seus silencis.

— Arran de l’ajuda del Govern d’Espanya, es va comparar aquesta amb la que reben altres institucions com l’Institut d'Estudis Catalans, la Real Academia de la Lengua Vasca (Euskaltzaindia) o la Real Academia Galega. Considereu que l’Acadèmia rep un tracte injust en comparació amb altres acadèmies de l’Estat?
— En absolut. L’Acadèmia és una institució estatutària i qui ha de dotar-la pressupostàriament són les Corts Valencianes, d’acord amb el que marca la llei, perquè tenim autonomia orgànica, funcional i pressupostària. Aquesta situació és diferent de la de les altres acadèmies de l’Estat. 

D’altra banda, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats té competències sobre les acadèmies estatals, i la seua voluntat era equiparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb les altres institucions. La ministra ho va expressar públicament. 

Enguany l’ajuda ha sigut per a projectes concrets, però va anunciar la voluntat de consolidar aquest suport en futurs pressupostos. No tenim cap motiu per a dubtar. Se’ns ha ajudat en allò que hem demanat. No ens sentim en absolut discriminats.

Ara bé, no hem d’oblidar que l’obligació principal de finançament correspon a les Corts Valencianes a través dels seus pressupostos de la Generalitat.

L’Acadèmia és una institució estatutària i qui ha de dotar-la pressupostàriament són les Corts Valencianes

— Sobre el procés de canvi de l’accent en el topònim de la ciutat de València. Quin ha de ser el vostre rol de control per a que es complisca el procediment?
— Els procediments s’estan complint de manera escrupolosa. L’Acadèmia és extremadament rigorosa en tots els processos administratius en què participa. L’informe, com en qualsevol altre cas, estarà en temps i forma. El que no beneficia ni al valencià ni a la societat és el soroll. Quan hi ha molt de soroll, la gent es dispersa, i sovint és intencionat.

L’Acadèmia no es deixa guiar pel soroll. Fa el seu treball amb rigor, atenent els criteris tècnics i amb una gran escrupolositat en els procediments. L’Ajuntament ha seguit el seu procediment; la Direcció General de Règim Local ha sol·licitat l’informe i nosaltres estem treballant en això.

— Les posicions polítiques poden generar tensió al voltant d’aquest procés. L’Acadèmia s’ha de limitar a fer l’informe o ha d’involucrar-se més?
— Una cosa són les opinions i una altra molt diferent són els processos polítics i els interessos partidistes. En això, l’Acadèmia no pot entrar. Se’ns sol·licita un informe perquè tenim la competència legal en matèria onomàstica. I nosaltres ens pronunciem exclusivament sobre allò que se’ns demana, amb criteris tècnics i científics. La resta són opinions i soroll. 

L’Acadèmia parla a través de les seues obres, dels seus informes i dels seus dictàmens, i així continuarà fent-ho. Hem de llevar visceralitat i passió a un treball que és científic, tècnic i documentat. El nostre paper és respondre en temps i forma. No hi ha res més. La resta queda al marge del nostre àmbit d’actuació.

— Quan es parla de “tercera via”, de “concòrdia” o de “valencià del poble”, sovint sembla que, en una segona capa, es qüestione el criteri i el caràcter científic de l’Acadèmia. El valencià és un espai de conflicte?
— En absolut. Hi ha determinades intencions perquè el valencià siga un espai de conflicte, però nosaltres no entrem en això. Tenim molt clar que, en una situació de conflicte, qui guanya no és el valencià, sinó el castellà. Això respon a altres interessos que no entraré a valorar. 

Però, davant d’aquests discursos, cal recordar que el Diccionari Normatiu Valencià té més de 94.000 entrades. Allí està tot el valencià. La llengua és dels seus usuaris. Els propietaris són els parlants. Nosaltres tenim l’obligació de recollir tot el corpus lingüístic: el que parlem, el que escrivim, tot.

En totes les llengües hi ha registres. No és el mateix fer una conferència que parlar a la botiga del barri. Són situacions comunicatives diferents. El diccionari oferix un ventall molt ampli perquè cada parlant trie segons el context. Això passa en totes les llengües de cultura.

— Aleshores, quan es parla de concòrdia o de conflicte lingüístic, sent que es col·loca a l’Acadèmia en una trinxera que no li correspon?
— L’Acadèmia ha sigut sempre un exemple de concòrdia i de consens. Els acords normatius no s’aproven per majoria simple, sinó per majories molt qualificades, perquè això dona força als consensos.

Crec que som un exemple de com fer les coses amb tranquil·litat i serenitat, sense entrar en debats estèrils que només generen conflicte. La societat valenciana actual ha superat moltes d’aquestes tensions. El valencià no és un problema per a la societat. És, precisament, un exemple de diàleg i de convivència.

L’Acadèmia ha sigut sempre un exemple de concòrdia i de consens

— Fins a quin punt les tensions polítiques dificulten el treball acadèmic i la reflexió sobre la llengua?
— L’Acadèmia va ser creada precisament per a superar el debat partidista sobre la llengua. Sovint es parla de política amb una connotació negativa, però la política és necessària. Una altra cosa són els interessos partidistes, que responen a altres lògiques.

Parlar d’àmbit de llengua compartida és exposar una realitat amb la qual convivim cada dia. L’Acadèmia ja ho deia en 2005, en un dictamen. Fa més de vint anys que parlem d’això. També ho reflectixen les definicions de “valencià” i “català” al diccionari, que són simètriques i tenen un component extralexicogràfic, perquè descriuen una realitat. Negar la realitat és un error. 

Sempre recomane una experiència: anar de matí a Vinaròs, fer un cafè a la plaça, passejar, i dinar a Alcanar, i després explicar-me quines diferències lingüístiques hi han notat. Compartir una llengua és compartir riquesa. Dins d’aquest àmbit compartit, el valencià té la seua singularitat, com qualsevol altra varietat. És una mateixa llengua amb dos noms, per raons històriques, sentimentals i jurídiques. Però això no pot negar la realitat filològica, romanística i científica.

Els discursos partidistes tensionen i tenen intencionalitat. Però no hem d’actuar segons els seus interessos, sinó en positiu, per a llevar-li el conflicte que alguns volen crear.

— Cal reivindicar més el pes de les particularitats valencianes dins de eixa llengua compartida?
— L’Acadèmia ho ha fet sempre. Forma part de les seues funcions. Partim de la normativa consolidada i del lèxic genuí valencià, i és el que continuem fent. Cal reivindicar aquest paper, però sense ser excloents ni negar la realitat científica.

Això no va de tindre més o menys pes, sinó de caminar junts. La col·laboració és necessària, especialment amb les institucions del nostre àmbit lingüístic. Això és el normal en una institució normativa. No cal dramatitzar-ho. El que és normal no hauria de ser notícia. I així continuarem treballant.