On està la Biblioteca de València?

VALÈNCIA. Al plànol de qualsevol ciutat medieval europea, queda clar qui mana. Les catedrals o les mesquites estaven al centre de la trama urbana i eren les construccions més altes. No només volien estar més prop de Déu: també afanar-se de poder. 

A les ciutats romanes com Valentia, els dos carrers principals es creuaven al Fòrum, el centre de la vida política d’una de les primeres grans organitzacions polítiques del Mediterrani. I a les ciutats contemporànies, les arquitectures més imponents són seu de bancs i grans empreses multinacionals. 

Mirar els mapes de les ciutats ens dóna informació també sobre com s’organitzen les seues societats. Per això,  la ubicació dels edificis també explica què està al centre de les vides de la gent que hi viu.

L’Ajuntament, la Catedral, el Palau de la Generalitat, les Corts, el Tribunal de Justícia, l’IVAM i el Centre del Carme, el carrer Colón... Els diferents aspectes de la vida quotidiana es reparteixen en edificis singulars en una xicoteta superfície, perimetrada per les antigues muralles de València.

I encara que no estiga tan present al nostre imaginari col·lectiu, també hi ha un lloc on poder accedir lliurement a un coneixement infinit. L’únic pavelló en peu de l’antic hospital de la ciutat acull la Biblioteca Pilar Faus, que pel seu volum de llibres i la seua situació podria ser la Biblioteca Central de la ciutat.

A la perifèria nord de la ciutat, la Biblioteca Nacional Valenciana a l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis fa el mateix. Però tampoc acaba de situar-se al mapa quotidià de la gent. Llegir és una de les formes essencials de transmetre coneixement, per això facilitar l’accés a la lectura és una forma de ser més lliure.

(Obrim parèntesi) tots els dijous per la vesprada, ma mare em portava a la Biblioteca Infantil perquè la seua principal ocupació era cuidar-me. Ara m’agrada llegir i escriure gràcies a eixe temps, que la gran majoria de famílies no podria invertir (tanquem parèntesi).

“Sant Miquel dels Reis seria com la entitat bibliotecària que aglutina documents, on es fa un esforç gran en aquesta faceta. Però mentre l'IVAM o el CCCC tracten l'art plàstic en totes les vessants i aconsegueixen transcendir, la biblioteca com a lloc de trobada del coneixement i relacionat amb les lletres i la lectura no existeix”, explica l’arquitecte Javier Molinero. 

“La tendència ha estat la de descentralitzar, i a tots els barris, a excepció d’alguns projectes pendents, hi ha una biblioteca. Però si podria faltar una biblioteca que marcara la línia editorial de la resta, que fóra un espai de referència”.

Un espai per guardar llibres, per facilitar el seu accés, per estudiar tranquil·lament, per tindre wifi, per cuidar la literatura, per fomentar la lectura... Què és exactament una “biblioteca”? El nom prové del grec biblion i thḗkē, que literalment vol dir llibre i caixa. Des de la famosa biblioteca d’Alexandria, impulsada per grecs i egipcis i destruïda per Juli Cèsar i els àrabs, fins a la biblioteca del Vaticà. Durant segles, el coneixement era poder, però no estava només estava als llibres. Sí es materialitzava en ells, però les biblioteques funcionaven com a escoles de traducció, d’escrivans, museus, escoles i fins i tot tenien una aura sacra de santuari i peregrinació. 

Però ara ja no. L’arquitecte Rem Koolhas a Seattle o Toyo Ito a Sendai ja plantejaven canviar el paradigma de la biblioteca clàssica, ferida per la Revolució Tecnològica, per la mediateca. “Transformà la tipologia per acollir els nous mitjans on estava el coneixement, com els formats audiovisuals”, afegeix Molinero. Un modern edifici amb tots els equipaments tecnològics, incloent una espectacular estructura que convertia la biblioteca de Sendai en un referent a la ciutat, fins i tot ara turístic. Una exposició al Centre Koldo Mitxelena de Donosti curada per Jorge Carrión traça un repàs històric a la biblioteca, fins al proper estiu.

Però en ple 2021, on està el coneixement? “Ni tan sols per a qüestions quotidianes com muntar mobles, o fer receptes de cuina recorres a llibre. Tot i això, les biblioteques de València mantenen la seva forma de funcionar com si això no haguera succeït”, apunta Molinero. Una empenta que les mateixes bibliotecàries reivindiquen a la ciutat, sense massa èxit encara.

Amb un primer prototip a la Marina de València i ara treballant a un nou espai de letura al Centre del Carme, Javier Molinero Domingo i Néstor Mir Planells treballen en BED, un projecte per a dissenyar Biblioteques Expandides Descentralitzades, un projecte ben explicat al número de setembre de la revista Plaza.

“Nosaltres no ens tractem d'adaptar tecnològicament als nous mitjans: directament descartem directament que el suport de la informació es guarde físicament a la biblioteca. No es tracta de fer una col·lecció de dvd o de discos, o donar accés a internet. No té cap sentit ja. El que volem és desplaçar la persona com el centre o l'eix sobre el qual ha de girar la nova biblioteca. És a dir, la transmissió del coneixement en si mateix. És més, es tracta de donar espai i recursos a tot allò que supose la col·lectivització del coneixement: afavorir les trobades, la transmissió de coneixements entre pars... No tant albergar coneixement en nous suports tecnològics”.

No seria fàcil pensar què passaria si algun dia es destrueixen els servidors de Valencia Plaza i desapareixen amb ells, tota la informació escrita ací durant més d’una dècada. El projecte de BED pretén aprofitar la xarxa de biblioteques distribuïda per la ciutat de València per a ser un espai de gestió del coneixement. “Els bibliotecaris podrien ser mediadors, que treballen per atreure el ciutadà a les biblioteques. Ja no serien aquests espais sacralitzats, sinó llocs on el diàleg i certes activitats centrades en tot allò que qualsevol necessite aprendre. Com un taller de bricolatge o de cuina”, explica Molinero.

De fet a Barcelona, hi ha biblioteques que no presten només llibres. Inspirades en les libraries of things, pretén democratitzar l’accés a unes ferramentes que usem només puntualment en la nostra vida. Situada al Casal Ca Isidret i gestionada per Rezero i Nusoos Cooperativa, la Biblioteca de les Coses va nàixer amb l’objectiu de reparar i reutilitzar objectes i posar-los en marxa de nou per la ciutat.

Però a la capital catalana la xarxa pública de biblioteques també té una peculiaritat: estan especialitzades. La Biblioteca Montserrat Abelló, per exemple, està centrada en la cultura maker: un espai de fabricació on pots fer casi qualsevol cosa amb impressores 3d o màquines de tall làser amb tecnologia construïda per comunitats digitals. 

Esta biblioteca de Les Corts va començar a recopilar algunes de les publicacions relacionades amb estos FabLabs, i pràcticament s’ha convertit en un. Atrau nous perfils d’usuàries i s’ha convertit en un espai de trobada i cohesió del barri, amb taller i propostes amb una forta vinculació amb el producte tèxtil, ja que la biblioteca es troba a una antiga fàbrica. 

I a València, on podria estar el seu gran centre de coneixement? Des del 2016 roman tancat un dels edificis més grans de la ciutat. L’antiga seu de l’Agència Tributària, més conegut com Hisenda, podria ser la seua seu. Si un dels passatemps favorits per matar el temps a la ciutat és fullejar l’aparador de les llibreries, ubicades a punts accessibles i referents de la ciutat, faria sentit que la Biblioteca Central de la ciutat estiguera entre Guillem de Castro i el carrer Xàtiva. 

Amb greus problemes estructurals, la protecció de l’edifici descarta el seu enderrocament i la seua qualificació urbanística com a espai dotacional impedeix que siga privatitzat. Però no pot convertir-se en un depòsit de llibres. El magatzem del Museu Boijmans van Beuningen inaugurat fa un mes a Rotérdam marca el camí de fer arquitectura des del plaer i el divertiment.

Però sense oblidar-se de les coses quotidianes: també s’ha de pensar en models distribuïts pel territori i descentralitzats. Les biblioteques d’Alacant gestionades per l’Ajuntament fa anys que no adquireixen llibres perquè la inversió és de 0 euros.