Rafa Lahuerta i Paco Cerdà: arrasar en el mercat editorial sense WhatsApp ni Twitter - Vicent Molins

VALÈNCIA. Tenen estils ben diferents. Les pàgines de Lahuerta suen, són voluptuoses i avancen per onades; les de Cerdà pareixen moviments sobre un tauler, perseguint una proporció àuria. Els unix l'èxit de vendes -però sobretot la transcendència- d'algunes de les seues obres. Com Noruega en el cas de Rafa Lahuerta, o El peón i el seu recent 14 de abril en el cas de Paco Cerdà.

Als dos autors, de València i el Genovés, els unix alguna cosa més: no tenen Twitter, ni Instagram, ni tan sols WhatsApp. En lloc d'importar-los, o menyscabar la seua marca personal (!), les seues posicions pareixen reafirmades. Més enllà d'aquella escena de The Young Pope, amb Jude Law explicant què unix al seu papat amb Banksy, Salinger, Kubrick o Daft Punk, la posició dels dos autors té més a vore amb una manera d'estar davant si mateixos. Ho expliquen així, per separat.

-No tindre WhatsApp és una renuncia?

-Paco Cerdà: Segurament, en el meu cas, és una inèrcia. Una predisposició. A casa dels meus pares mai va arribar el VHS. Hui seguix sense internet. Jo mai vaig tindre Messenger: escrivia als meus amics de viatge d'idiomes a York per carta postal (era l'únic, i tots em responien). Vaig ser l'últim dels meus amics a tindre mòbil. Mai vaig tindre Facebook ni Instagram. Twitter només el vaig tindre uns mesos fa molts anys, i no sé si vaig publicar 2 o 3 tuits. Whatsapp només tinc en el mòbil del treball des de fa uns anys. En el telèfon personal mai l'he tingut. Amb el correu electrònic em sol bastar. Senzillament hi ha altres coses que m'interessen més que la tecnologia. Sé que em perd avantatges, per descomptat. Però també crec que em dona més llibertat. I temps. I, últimament, singularitat. Amb tot, no alliçonaria a ningú sobre este tema ni crec que la meua actitud siga superior en res. El meu model em funciona a mi (o això espere). Per una altra banda, que el món continue girant.

-Rafa Lahuerta: Hi ha una mescla de tot. Per a començar em porte malament amb la tecnologia. Em costa aprendre i adaptar-me a allò nou. Vaig tardar molt a tindre mòbil i quan es van convertir en el que ara són jo ja era un tipo amortitzat. D'altra banda, el Whatsapp mai l'he necessitat i ara ja sé que serà difícil que faça el pas. Només li veig inconvenients. Tindrà el seu costat bo, segur que sí, però tinc la sort de no necessitar-lo. Estic en eixe moment en què percep les necessitats com a dependències. Com menys necessitats, millor. A més, jo he sigut de metxa curta quasi tota la meua vida, hauria tingut enganxons tot el temps. Millor així. Cal previndre les pujades de tensió.

Per a mi és una qüestió de salut mental. Hi ha molt de soroll i cada vegada valore més la calma i la rutina amable. No vull conéixer gent nova, ni opinar-me damunt tot el temps, ni que em donen la murga més del necessari. M'agrada la meua vida com la tinc organitzada des de fa anys. I per a les meues palles mentals, cada vegada menys, ja tinc l'escriptura. Tampoc cal pegar-li moltes més voltes.

"L'únic m'agrada que importa és el del llibre"

-Permet major concentració en l'escriptura? 

-Paco Cerdà: Com estímuls externs, més capacitat de concentració, això és evident. L'efecte bola de neu que ja suposa el correu electrònic (correus criden a correus és una veritat indiscutible) ha de ser una broma comparat al de les xarxes. Només d'imaginar-ho m'aclapara. Ja és prou intensa la promoció en els mitjans quan tens les fortuna que el teu treball suscite interés. A vegades pots tindre la sensació d'estar en una enorme fira plena de llums i sorolls on allò menys important és l'essència del teu treball.

-Rafa Lahuerta: Jo sempre escric a estones mortes. M'ho passe bé. Tinc la sort de no ser professional d'açò. Soc com el vell que fa maquetes a sa casa i després les baixa al casal de la falla per a que les vegen els veïns. Tampoc és necessari que baixen tots a vore-les. Les xarxes ni em lleven ni em donen res a nivell creatiu perquè jo soc del vell món (llibres i cinema), encara que reconec que estar en Twitter em va ajudar a trobar un final per a Noruega. En certa manera em va vindre molt bé. També crec que me'n vaig anar en el moment exacte. Anar-se'n dels llocs en el moment exacte és una virtut poc valorada.

-Com afecta eixa absència de marca personal en xarxes a la promoció?

-Paco Cerdà: L'única marca personal rellevant és la marca que deixem en els altres,amb allò que fem. La resta és publicitat. No tinc res en contra que un autor promocione els seus treballs en les xarxes. Però això, a mi, no em va. Tampoc trobe a faltar eixa relació permanent amb el lector que generen les xarxes. Ni el lector necessita parlar amb un autor ni al revés. Al meu entendre, s'ha mitificat massa eixa relació. Millor que es quede en el nexe compartit: el llibre. Eixe és l'únic m'agrada que importa.

-Rafa Lahuerta: La promoció i estar davall del focus em genera molta pudor i incomoditat. Això de Noruega ha sigut una cosa rara. Ningú esperava el que ha passat. Estic agraït, clar que sí, però per a mi ha suposat un xicotet conflicte d'interessos. Per responsabilitat i per no semblar un bord he fet coses que realment haguera preferit no fer. Però bo, ara comence a vore-ho amb més lucidesa i distància. Digerir eixe procés m'està ajudant a pensar més bé. Això, i no tindre expectatives. Les expectatives ho foten tot. Tota la resta ja no em concernix. Em basta amb saber que l'editorial no ha perdut diners amb mi.

"NOMÉS M'ABELLIX SER ANÒNIM"

-Algun tipus de síndrome d'abstinència o desig de tornar a Twitter?

-Paco Cerdà: Tindre mono? No. A l'estéreo sí que vaig arribar fa un temps. Un gran avanç.

-Rafa Lahuerta: Hi vaig estar cert temps, vora tres anys, però vaig comprendre que pel meu temperament era millor deixar-ho. Si em toquen o percep que em toquen els collons amb el València CF salte amb facilitat, per exemple. És el meu taló d'Aquil·les. És una cosa que he aprés amb els anys: a temporitzar conflictes i a minimitzar malentesos. No val la pena encabronar-se. La vida és molt curta. I ara ni se m'ocorre tornar. La veritat és que ara només m'abellix ser anònim i passar desapercebut. Ja ho va dir Ovidi: "Bé va viure qui bé es va amagar".