Patricia Gómez i Mª Jesús González: “Les parets són testimoni mut del que ha passat”

VALÈNCIA. Una paret. Una estructura de taulell lluïda amb morter i capes de pintura. Una estructura que limita, confina i permet habitar. La paret és un element discret, un element estructural sobre el qual no s’escriuen grans històries. Està present, però pocs la miren i li pregunten què és o què ha sigut. Mentrestant passa el temps, passen els habitants. I ella, paret, continua estant, observant qui és la nova inquilina dels seus límits, quina nova capa de pintura decorarà l’habitació o com sobre ella escriu un presidiari el calendari de la seua reclusió. Estes dos artistes valencianes porten vora dos dècades fent parlar les parets, amb una trajectòria que els ha dut a treballar en tres continents.

-Com començàreu a treballar juntes i com aparegué la idea d’arrancar les capes de les parets?

-Mª Jesús González: Portem des de l’any 2000 treballant juntes, però d’una manera molt inconscient. Encara que el fet que va portar-nos a treballar d’una manera conjunta va ser que vam obtindre una beca Erasmus a Como i després una Leonardo a Bèrgam. En aquella època el que més ens interessava era el gravat i allà, a Itàlia, estàvem en un taller com a assistentes del professor Paolo Aquilini. Mentres ajudàvem els alumnes amb els seus treballs, en el nostre temps lliure començàrem a produir juntes. 

-Patricia Gómez: Tampoc ens ho preníem com que estàvem fent una obra conjunta, sinó que ja que estàvem allí, en aquell laboratori de gravat i tenint tots aquells mitjans, començàrem a experimentar. 

-Mª Jesús González: Les coses van eixir soles. Paolo entenia la tècnica del gravat de manera experimental i ens portava a preguntar-nos com s’estampa el vent o com s’estampa la memòria. Un dia se’ns va apegar una tela a la paret i en traure-la vam vore que s’hi havia marcat l’empremta de l’arrancament. Llavors vam entendre que allò no era un simple accident, sinó que darrere hi havia alguna cosa més.

 -¿Després d’aquell arrancament accidental vau començar a comprendre que allò que quedava arrancat es convertia en el registre de la història de la paret extreta? 

-Mª Jesús González: Va ser molt immediat. Paolo ens va influir en pensar el gravat com una tècnica no només de producció, sinó també de registre poètic. A nosaltres, a més, tot el que fora eixir del taller ens cridava l’atenció. Tot açò ens va dur al nostre primer projecte, en el qual ja érem conscients de l’arrancament de parets com el nostre llenguatge artístic. Començàrem fent extraccions en el Cortijo de Las Salinas, que era com es deia el projecte, a Albacete. Aquell espai va servir com a laboratori per a experimentar, teníem a l’abast tot un edifici abandonat, gegant. Vam passar l’agost pegant teles i veent que hi havia alguna cosa màgica en tot allò. Dins de les teles s’ajuntaven diferents estrats temporals: el temps present de la nostra intervenció, les pintures i estils decoratius que havien fet els amos de l’edifici, les marques de la gent anònima que havia passat per allí i havia ratllat les parets, les arrapades dels animals… Llavors vam entendre que el mur s’havia convertit en una planxa de gravat, en un suport sobre el qual el temps havia actuat. 

-P. Gómez: Sí, era evident per a nosaltres que allò era una planxa de gravat. La paret tenia molts elements que al ser estampats en una tela i posteriorment arrancada eixien invertits, igual que un paper en una planxa de gravat. Ho vérem com un procés semblant al gravat, però amb la possibilitat de treballar fora del taller. De fet, quan vivíem a Bèrgam teníem al costat una deixalleria enorme de la qual agafàvem qualsevol cosa i l’estampàvem. Aquella estada ens va ajudar a vore que la cosa abandonada, allò que ja no servix per a res, té una historia anterior.  Sempre ens ha paregut més interessant tractar de recollir eixes histories anònimes i perdudes que la confecció d’un objecte nou.

-Fent un recorregut per la vostra carrera artística es pot observar que passàreu del projecte del Cortijo de Las Salinas, una paret anònima, a un seguit de projectes en què les parets intervingudes eren part d’edificis de barris de la ciutat de València amb una connotació política més sensible, com el Carme o el Cabanyal. Estem parlant, a més, de projectes que féreu durant els 2000. 

-Mª Jesús González: Començàrem aquells treballs en anys durs, d’un govern que proposava polítiques d’urbanització i expropiació molt violentes per a eixos barris. Jo ho compare, salvant les distàncies, amb el Nova York dels 70 en què es van enderrocar certs barris amb una projecció gentrificadora. En aquell moment comprenguérem que les metodologies que havíem experimentat a Albacete es podien aplicar en resistència a l’esborrat de memòria al qual s’estaven sotmetent els edificis del Cabanyal. 

-P. Gómez: Eren els anys del principi dels enderrocaments i ja hi havia una oficina instal·lada al Cabanyal que es deia Cabanyal 2010. L’Ajuntament havia començat el procés d’expropiació i tapiat de molts habitatges. Ens va ser difícil trobar cases on poder fer el nostre treball, va ser un procés molt llarg i parlar amb els veïns era molt complicat. Molt pocs veïns ens volien ajudar. Encara que sempre poguérem comptar amb el suport de la plataforma Salvem el Cabanyal, eixa ajuda era una anomalia perquè al barri la majoria de gent estava a favor del pla d’enderrocament. Nosaltres no comptàvem amb això. Pensàvem que tot el barri voldria que es rehabilitara i que no tiraren les cases. Però no, era al revés. Per això molta gent no ens volia ajudar i no volien parlar amb nosaltres. No se’n fiaven perquè pensaven que podíem ser ocupes. De fet, eren moments en què s’estaven ocupant cases i hi havia por al barri; ningú ens volia dir res mai. 

-Mª Jesús González: Eixa va ser la major sorpresa amb què ens trobàrem. Recorde un dia que arrancàrem una mitjana que havia quedat després d’un enderrocament i gent del barri ens xillava: “Per què feu això? El que heu de fer és viure ací i adonar-vos de què és açò!”. Ens trobàrem un barri en peu de guerra, no ens esperàvem aquella negativa a fer una cosa que nosaltres enteníem que era a favor…

-No s’encaixà bé la vostra faena artística? 

-Mª Jesús González: Per a la gent que estava a favor que tiraren el barri no vam ser benvingudes. No ho van vore com un fet positiu. Deien que els qui volíem que no tiraren el barri érem gent que no vivia allà. Després ens vam fer amigues d’alguns autòctons que ens facilitaven informació. Vam fer coses que no hem fet en cap altre projecte, fins i tot vam arribar a acompanyar un veí a comprar metadona per a que ens obrira una casa.

-¿Com déieu a la gent que anàveu a arrancar-li una paret de la casa?
-P. Gómez: Era difícil que algú t’entenguera, portàvem catàlegs i dossiers per a que la gent vera el que havíem fet anteriorment. Els déiem que érem de la universitat… Jo crec que no ho entenien i que no li donaven valor. En aquells moments la gent estava molt alerta, perquè sempre hi havia gent bambant pels carrers, mirant i preguntant sobre cases que després s’ocupaven.

-Què significava per a vosaltres la conservació d’una memòria que sabíeu que estava a punt de perdre’s? 

-P. Gómez: Volíem estampar la major quantitat possible d’edificis perquè véiem que s’estava enderrocant i perdent molt ràpidament. Perquè véiem que la pèrdua era profunda i podia ser més gran si al final s’executava tot el pla. Estava a punt de perdre’s un barri sencer amb el que això significa: el seu estil de vida, la seua identitat, etc. Llavors volíem extraure el màxim possible per a fer un gran volum de peces recuperades. Volíem que tan sols amb la presencia física dels metres de tela arrancada, eixe volum ja donara testimoni del volum de la pèrdua que s’estava produint al Cabanyal.

-En les vostres obres genereu una recepció que té més a vore amb l’arqueologia que amb els codis habituals dels llenguatges artístics. Una classe d’obra amb presència pictòrica que recorda la pintura abstracta, però remet a històries passades, més enllà de la propia condició estètica. 

-Mª. J. González: Sí, per això en algún moment hem aportat documentació visual a les parets arrancades. Perquè la gent passava per davant de les nostres peces i pensava que era pintura. Ens agrada registrar el procés i que el registre acompanye les obres perquè per a nosaltres l’acció, el moment de l’estirada, és l’instant decisiu. Eixe instant en què sents com la paret comença a despellotar-se i produïx un soroll que solament nosaltres vivim. Moltes voltes el resultat que ens enduem a la tela és pitjor que la paret que deixem a l’edifici. Ens ha passat a sovint: veem com s’han revelat tot un conjunt de capes al mur més interessants que les que han sigut arrancades i queden sobre la tela… Quan apareixen eixos estrats ocults no pots parar de fer-te preguntes sobre ells. Per a nosaltres els arrancaments es convertixen en un viatge cap arrere en el qual trobar històries menudes, perdudes i anònimes.

-És molt bonic que parleu de passats que no són els grans passats, feu història a partir de xicotetes anècdotes afòniques. Això és molt potent, perquè en els museus o l’art no interessa allò anecdòtic. 
 
-Mª Jesús González: Quan pense en un projecte el primer que em ve és la família o les persones que han habitat l’edifici que intervenim. Treballem en edificis buits, plens de memòries i experiències d’eixes persones anònimes. Patricia i jo solem pensar en les anècdotes que passaren allí, en aquells espais, i que no tenen res a vore amb l’art. 

-P. Gómez: Sí, després, a banda, com passem molt de temps en eixos edificis, acabes trobant rastres de vides passades… Encara que moltes vegades en estos llocs l’únic que queda son els murs, passem tant de temps dins que ens familiaritzem amb eixos espais, ens veem tan afectades pels seus fantasmes que anem assumint que han de ser ells els que conten la història.

 Les vostres obres viuen en un espai entre la documentació i l’obra d’art.

-P. Gómez: Sí, les nostres obres donen peu a la conversa recurrent sobre si el procés de documentació té un valor artístic. A nosaltres el que ens interessa és pensar que les memòries que s’emporta la tela no es perden. Per a nosaltres tenen un valor evocatiu, però, alhora, també guarden i conserven relats. Sense que ningú pel mig t’ho explique, tu et pots posar davant d’una paret i pensar el vullgues, no t’ho contarà ningú, t’ho està contant la paret, perquè no hem fet res més que arrancar el mur, no l’hem intervingut. 

-Mª Jesús González: Si pense, per exemple, en el projecte de Llibres-Cel·la que vam fer a la presó Model de València, no puc deixar de pensar en la memòria de la Ruta del Bakalao. Quasi tots els pavellons estaven plens de gent que havien entrat per tràfic de drogues en els moments de més duresa de la ruta i part del que ha quedat d’allò ací ho tenies narrat de primera mà, de gent que va estar allí, en primera línia i es va quedar pel camí. Empatitze amb eixes històries perquè jo aquella època la vaig viure de menuda veent com molta gent del meu barri es quedava atrapada. Llavors, quan rescatem eixes anècdotes, eixos testimonis oblidats, no puc deixar de pensar en l’Angelito, en el Javi, en tota la gent que va desaparéixer.

-Què pensen Patricia i Maria Jesús quan es posen cara la paret?

-Mª Jesús González: Les parets ens conten històries i les restes que trobem en els espais que intervenim les complementen. Les parets són un testimoni mut del que ha passat i nosaltres les fem parlar. 

-P. Gómez: En arrancar eixes parets, o en fer alguna cosa amb elles, estem assenyalant cap a una narració que no ha contat ningú o que se sap ben poc d’ella. Però no l’estem narrant nosaltres, ho expliquen elles, sobretot les parets que estan molt escrites, com els murs del centre de retenció de migrants de Mauritània que vam treballar en el 2014. 

-Mª Jesús González: En relació amb els escrits de la paret d’una cel·la, a mi el que m’interessa és que qui ho ha escrit ho ha escrit per a que ningú ho llija, ell és el seu propi interlocutor. En el cas del projecte de Mauritània eren textos esgarradors, però estaven escrits sabent que no els llegiria ningú…

Escriure per a res o escriure per a ningú, encara que ningú siga la veu que escriu. Això, sumat al fet que Patricia Gómez i María Jesús González solen treballar en espais límit, com presons o psiquiàtrics, fa que els escrits que recuperen tinguen una personalitat molt forta. El bolcat fet en les parets per persones que es troben tancades dins d’elles es correspon amb una extrema necessitat vital de comunicació. Al capdavall, la paret és alguna cosa més que un dispositiu de confinament i acaba sent el registre de la vida d’aquell qui l’habita. Apaguem l’Skype, apague l’ordinador… Són les deu de la nit, escolte el silenci blanc de les parets que m’envolten, mentres passen els dies d’estos temps de confinament.