Pep Cortés: la perseverança del jardiner

VALÈNCIA. No falla. Entre la professió actoral només s’ha de manifestar l’origen i de seguida irromp la resposta recurrent: “Jo conec tal o qual intèrpret que és d’Alcoi”. Certament no és un fet casual, ni una il·lusió pròpia del proverbial xovinisme localista. La mitjana de talent dramàtic que la ciutat manté i exporta és considerable. En podem posar alguns exemples: a banda de la més rebel i popular de les coreògrafes, Sol Picó, no podem oblidar que Pau Durà ha participat en algunes de les millors sèries estatals de les darreres dècades, a més de dirigir obres memorables com Un aire de família (2013); a Pepa Miralles la podem recordar especialment colpidora en Les dones Lockerbie (2010), i a Pilar Almeria en tants i tants muntatges de la companyia i Teatre Micalet, que dirigix; tot el món coneix la veuarra cavernosa del gran Juli Mira, que també ens ha fet plorar de tendresa en films com Gràcies per la propina; l’altre Mira, Xavi, passa dúctil de la tele a protagonitzar musicals a Madrid. En voleu més? Neus Agulló, Rosanna Espinós, Gemma Miralles, Nazaret Aracil, Juli Cantó, Pepa Puchades, Ximo Llorens, Pep Sellés, Joan Gadea, Xavi Castillo... I me’n deixe encara una bona muntonada, ho sé, que ningú s’enfade.

No podem dir que Pep Cortés va ser un mestre per a tots ells. Ni tan sols podem afirmar que va exercir mai una pedagogia en el sentit acadèmic del terme. Sí que podem manifestar, però, que per on va passar el seu caràcter vivaç i tastaolletes va deixar un terreny fertilitzat per al teatre, la seua irrefrenable passió, no l’única, per descomptat. La flama lúdica i alegre que el va caracteritzar es va apagar fa poc més d’un any, però en resten les brases en la memòria escènica i humana. El 14 de desembre de 2019, cinc dies després d’haver faltat, companys però sobretot amics li van retre un primer homenatge al Teatre Poliorama de Barcelona, ciutat on va passar els seus darrers anys. Des d’Ovidi Montllor –per cert, també il·lustre actor alcoià amb qui va compartir orígens formatius i trajectòria de destinació– que no es veia a la Ciutat Comtal una figura actoral que poguera unir sentimentalment i físicament les escenes catalana i valenciana. Ho van recordar els seus camarades en l’acte: per on Pep passava creixien les flors.

El foc i la cassola

De família humil dedicada a la subhasta de mantes, Cortés va poder estudiar per a pèrit mecànic i arribaria a opositar per a inspector de treball. El verí del teatre, però, el portava a dins, i de seguida li va eixir per totes bandes. Va nàixer l’any 1945, quan Alcoi era un dels pocs nuclis industrials de la península que oferia treball contra la fam i la misèria. No és un detall menor, aleshores els grups de teatre eren un dels pocs refugis de cultura i oci contra la grisor de les llargues jornades a les fàbriques. Ja d’estudiant va formar un xicotet grup de teatre anomenat Evohe amb el qual van interpretar La lliçó d’Ionesco, teatre de l’absurd, repertori d’avantguarda ben allunyat de les obres sainetesques o del repertori en castellà que abundaven llavors en centres cívics i parroquials.

El pas definitiu el feu a través de la seua participació en La Cazuela, mítica formació alcoiana capitanejada per Mario Silvestre que arribaria a tindre en els anys 60 i 70 un destacat paper en la formació del teatre independent valencià, no només pels seus muntatges, sinó també per haver difós la faena de grups capdavanters com Los Goliardos o Els Joglars. Cortés va viure després a Castelló i València, i va estar vinculat a altres projectes i companyies, però mai va perdre la seua estreta relació amb l’escena alcoiana.

Especialment rellevant va ser la creació de La Cassola, ramificació que ara amb el nom en valencià suposava un decidit intent per la professionalització de l’ofici, “i diem intent perquè encara no es podia viure tranquil·lament del treball”, recordava sobre l’època Cortés. Envoltat de tota una nova fornada d’intèrprets alcoians, el procés va concloure amb la formació d’una nova companyia en 1987, La Dependent, que encara hui en dia és una de les més importants del teatre valencià.

Una vida de pel·lícula i televisió

Amb el seu amic Raül Torrent girà durant cinc anys amb un dels èxits que més va destacar en la seua carrera, Qui vol un miraclet? de Dario Fo, un autor ben compromés, com sempre va ser el teatre de Pep, i també la seua vida civil. La política el va temptar i es va presentar a diverses eleccions amb partits com la Unitat del Poble Valencià. “Hi ha tants polítics que fan el pallasso que ja és hora que el pallasso faça política”, recorden els seus amics que deia.

La resta de la seua trajectòria ja és més coneguda. En el cine va treballar amb Ken Loach, Fernando Trueba, Mariano Barroso, Ventura Pons, Bigas Luna o Luis García Berlanga. En el teatre amb Els Joglars, Dagoll Dagom, Carles Santos i molts altres papers que, com amb La força del costum de Bernhard dirigida per Jordi Mesalles, li van valdre nombrosos premis a València i Catalunya. En la tele, de fet, es va fer un habitual dels culebrots catalans i també de sèries estatals com Hospital Central o Cuéntame, o protagonista de la inoblidable Senyor rector de la televisió valenciana.

Ja malalt, en els seus últims anys, va participar en el musical Sugar, un projecte en què es va envoltar de jóvens a qui a seguir traspassant el seu mestratge en l’ofici i en la bonhomia. També la seua relació amb l’escena alcoiana va continuar fins al final gràcies a espectacles com Jordi i Lola (2016), de Juanjo Prats i Ximo Llorens. Encara hi batega, a més, un dels seus darrers projectes. A principis dels 2000 va muntar l’espectacle Teloneries amb la intenció de descobrir i motivar una nova fornada d’actors per al nou segle. D’eixe projecte van sorgir noms com Gabriel Calleja, Jordi Carbonell, Xavo Giménez, Jonathan García, Rubén Mira o Xavi Francés. Nous contagiats del verí pel teatre en la llarga llista d’intèrprets alcoians que sense Pep Cortés seria ben diferent.