Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

món

Quan el clau era clau: l’expedició de Magalhães fa cinc segles

10/05/2020 - 

VALÈNCIA. Enguany s’acumulen les efemèrides de grans navegants, nàutics o aeronàutics. Fa mig segle l’home arribava a la Lluna. Una fita amb la finalitat màxima d’incrustar una bandera en un satèl·lit assecat. Mig mil·lenni abans, gràcies a la nova ruta nascuda amb la caiguda de Constantinoble es demostrava, per casualitat, la redonesa del nostre planeta. Es feia amb el desig de farcir-se d’espècies. La més apreciada: el girofle. Molts van perdre la vida per aquell clavell d’espècia, el clau, d’un enorme valor una vegada assecat. Esta és l’èpica i fatídica història de la primera circumnavegació de la Terra.

Són uns temps de tarifes mesurades segons el pes del pebre. Anant més enllà del continent, ara batejat amb el nom d’Amerigo Vespucci, i amb una tripulació vinguda de tots els racons d’Europa, l’armada de Molucca capitanejada pel noble Fernão de Magalhães signa a Barcelona en 1518, amb el futur emperador Carles V, unes capitulacions. Seria governador de les terres que descobrira. Amb el tractat de Tordesillas en vigor, el portugués, enfrontat amb el seu rei i bon coneixedor de la Melanèsia, vol arribar a les Moluques. Repartint-se el món com qui talla una tomaca. Clar està, eixe fruit encara era un producte només conegut pels mexiques, però això estava a punt de canviar radicalment.

D’entre els més de dos-cents tripulants decidits a abordar una de les cinc naus, el venecià Antonio Pigafetta redactarà després una crònica de l’expedició, la Relazione del primo viaggio intorno al mondo. Gràcies a la seua obra, a mig camí entre la fantasia i la realitat, en som testimonis directes. Un treball aclamat pel premi Nobel Gabriel García Márquez, qui va remarcar que les seues descripcions de porcs amb melic a l’esquena i elefants sense trompa van influir per sempre la literatura mundial.

De Sanlúcar a Rio de Janeiro

Dimarts 20 de setembre de 1519. Carregats principalment de bescuits, envinagrats, algun bestiar i quasi una tona de vi per mariner, van deixar anar les amarres, sense cap dona a bord. Deixen arrere Sanlúcar de Barrameda, els plàtans canaris de Tenerife i així la mar va obrint-se pas. Els guien les estreles. Quan rellampega, l’astrolabi és reemplaçat pel foc de Sant Elm, un fenomen atmosfèric lluminós considerat pels navegants com un signe diví. “Terra a la vista!”. S’albira Abya Yala, el continent de la vida segons el poble amerindi dels kuna. Al Nou Món es fan els primers contactes: a banda d’aliments i tecnologies, també s’intercanvien malalties infeccioses. La suma de violència i virus, com la verola o la grip, serà la responsable de milions de morts, des de societats quasi neolítiques com els taïnos fins als grans imperis en decadència.

Pigafetta confessa que molts expedicionaris volen desertar per tal de participar en orgies a prop de l’actual Rio de Janeiro. “São muito desonestos e dados à sensualidade e entregam-se aos vícios como se neles não houvera razão de humanos”, segons considera Pero de Magalhães Gândavo en el seu Tratado da terra do Brasil. La hipersexualització de les nacions alienes s’estenia a base d’estereotips en moltes d’aquelles cròniques.

Del Riu de la Plata al Pacífic

Inicis de 1520. Les naus s’endinsen pel Riu de la Plata amb la intenció de creuar a l’altra banda del continent. Considerat per alguns com l’estuari més ampli del món, és, però, una bocana sense eixida. Una errada que genera molta desconfiança. La picabaralla entre els alts comandaments castellans i el capità comencen a ser considerables.

Continuen direcció sud. Allà els indis tehueltxes seran ara rebatejats, deixant una empremta en el territori que durarà fins a l’actualitat: les enormes petjades que troben sobre la platja donaran lloc al nom de Patagònia. El canvi toponímic generalitzat serà una de les formes més directes i simbòliques d’apropiació del territori. Els patagons els conviden a fer un àpat, una cerimònia de carn crua. Els conqueridors tenen altres intencions: capturen un grapat d’aquells gegants per a exhibir-los com a trofeus una vegada que tornen. Però no sobreviuran a les inclemències del viatge.

Prop de l’Antàrtida, amb un blaneig corrosiu, els subministraments s’esgoten. Magalhães reduïx les racions d’aliments. La broixina no cessa i una enorme nuvolada negra, una babalotxa, s’acosta. La caravel·la d’exploració, la Santiago, zumzeja per un fiord fins a ser engolida. La mar del Sud no apareix. Els gelats oficials consideren que l’expedició ha fracassat i planifiquen un motí. Volen tornar cap a terres ibèriques. S’ordix una revolta amb Juan de Cartagena al capdavant. Però el capità, amb l’ajuda entre d’altres del seu esclau malai Henrique de Malacca, acaba amb els amotinats. Amb els ànims crispats, la San Antonio, la nau més gran i millor proveïda de la flota, comandada per Esteban Gómez, decidix desertar i tornar a Espanya.

La roncor de l’estret que heretarà el nom del capità deixa pas a una bassa d’oli. Aquelles bèsties mitològiques que vetaven els passos marítims per tal de protegir els interessos econòmics s’esvaïen. La mar del Sud de Nuñez de Balboa esdevé ara el Pacífic, a causa del seu clima tranquil. Malauradament, l’oceà més gran del món serà més gran del que l’expedició esperava. “Ama Birgiña gaxua, pixkat lagundu!”, exclamaria algun dels molts bascos famolencs a les naus, implorant ajuda a la Mare de Déu.

De Guam a les Moluques

Cap altre autor ha sabut escenificar el que ocorria a bord com ho va fer l’austríac Stefan Zweig en el seu llibre Magellan (1938). A ritme d’uns borborigmes constants, parla d’un polissó intermitent, que apareix i desapareix: la fam. Delicioses rates a preus desorbitats. Qui no se les costeja, picoteja serradures i, de postres, cuiro bullit. La beguda fa olor de pixums. Dels bescuits només queden les molles que han deixat els cucs (com per a queixar-se del menjar de les aerolínies!). Les dents cauen, les genives creixen. L’escorbut s’apodera de tot el món en aquell desert d’ones salades. Kiwa, un dels diversos guardians divins de l’oceà segons la mitologia maori, els deixa de costat.

Mapa del Pacífic d'Ortelius de 1579

Però en març de 1521 atalaien Guam, un lloc on recuperar-se i obtindre viandes. En apropar-se a l’illa els indígenes entren als vaixells, els ho furten tot i fugen nadant com a peixos. Els xamorros desconeixen el concepte de propietat i, com la majoria de les societats de la Micronèsia precolonial, tenen algunes característiques matriarcals. Aquell robatori fa reaccionar els expedicionaris. La venjança consistix a assassinar locals i cremar tot un poble. Els xamorros a penes si responen; tanta crueltat no va amb ells. L’incident marcarà aquell arxipèlag de les Mariannes amb el nom de l’Illa dels Lladres. Guam serà colònia espanyola i hi sorgirà amb el temps Taotaomo’na, una veneració als esperits creada per a honorar la memòria dels avantpassats.

Uns dies després l’esclau de Magalhães, Henrique de Malacca, intenta, com ja havia fet abans, comunicar-se fent ús del seu idioma malai. Els natius filipins l’entenen. Es troben a prop de les Illes de les Espècies, les Moluques, el seu lloc de naixement i captura. Allà la tripulació és ben rebuda pel monarca de Cebu, el rajà Humabon, qui, carregat d’or i gingebre, observa atònit com un familiar seu, malalt, és sanat per aquella tripulació de portentoses armadures. El sendemà, a sol i serena, entenent la recuperació com un miracle, tot aquell poble rosegador d’areca –una anou que deixa les dents d’un color roig sanguini– vol de sobte aferrar-se a la fe de Jesucrist.

I es fa un pacte de sang com a transfusió d’una aliança nova i eterna amb el cap indígena. El rajà, ara anomenat Carles, serà el senyor de totes les illes a canvi que el rei de Castella sotmeta la regió al seu control. En la xicoteta Mactan, però, el líder local Lapulapu, un devot musulmà, es negarà a acceptar els nous governants. Magalhães es ficarà entre cella i cella acabar amb ell.

La mort de Magalhães

Matinada del dissabte 27 d’abril de 1521. Els esculls de corall i la marea baixa fan impossible l’aproximació de les naus. El capità i una cinquantena d’hòmens clapotegen a Mactan, per tal de lluitar contra l’infidel i un miler dels seus. Per la superioritat militar, el triomf pareix tan senzill que el capità ordena a la resta romandre als vaixells i rebutja l’ajuda de l’exèrcit del rajà Humabon. Esgotats per haver de caminar una bona estona a fil d’aigua, la batalla enfronta les armes de foc contra els escuts de fusta, les llances i les sagetes enverinades. Però ràpidament s’esgota la munició i els de Lapulapu avancen posicions. Una llança travessa la cama de Magalhães, que mor en combat.

A Cebu, Henrique de Malacca, encara esclau tot i haver mort el seu amo, convenç a Humabon. Com acaben de comprovar, aquells hòmens que havien arribat amb ell no eren invencibles ni el seu Déu era el més fort, i calia derrotar-los. El rajà organitza una festa que acaba en massacre: molts sucumbiren, alguns foren presos i  d’altres escaparen.

Els supervivents fan un canvi de capitans. Sense suficients efectius per a controlar les tres naus que resten, decidixen donar barrina a la que es troba en pitjor estat, la Concepción, distribuint-se entre les altres dos: la Trinidad i la Victoria. Anant tot en doina, comportant-se com a pirates, assaltant vaixells filipins, els balangays, prenent presoners a canvi de menjar i indicacions... De glopada en glopada, recorren un pilot d’illes. Juan Sebatián Elcano és ara el capità de la Victoria.

De les Moluques a Bona Esperança

El divendres 8 de novembre de 1521, dos anys i molts mesos després d’haver salpat, i amb una llista d’incomptables morts en el camí, arriben a l’illa de Tidore, al cor de les Moluques, les Illes de les Espècies. El rajà del lloc, anomenat Almansor, no és cap principiant en el comerç. Des de fa una dècada que negocia l’intercanvi de clau i canella amb el Regne de Portugal, que oculta la seua cartografia com un secret d’Estat.

Estret de Magallanes

Mentres uns carreguen les naus amb l’espècia, altres les carenen a pulmó lliure. La Trinidad rep mil quintars de clau i la Victoria la mitat d’aquella quantitat; un quintar equival a vora uns cinquanta quilos. Sobtadament són informats: Portugal ha posat preu als seus caps i això accelera la càrrega. Llavors, quan les dos naus salpen, la Trinidad s’alentix i ha de parar. S’han produït diverses fuites d’aigua a causa del seu mal estat i necessitaran de molts romballs per a fer-la anar. Decidixen dividir-se. Espinosa tornarà per on ha vingut amb la Trinidad una vegada que puga tornar a partir. La Victoria, amb Elcano al capdavant, intentarà continuar cap a l’oest i circumnavegar la Terra.

La Victoria va boiant fins a arribar a Java i a partir d’ací Elcano decidix anar defugint tant a babord com a estribord qualsevol possible contacte amb la marinha portuguesa, que controlava aquelles mars pel tractat de Tordesillas. Evitant tots els ports, inclús el de Calicut, també conegut com a Kozhikode, que era en aquells dies un immens basar que abastia tota la mar de l’Índia. Per al mercader rus d’aquella època Afanasi Nikitin, Elcano hauria d’haver buscat després la redempció divina, ja que, segons va escriure: “Déu haurà de perdonar tot vaixell que gose passar de llarg”.

La Trinidad d’Espinosa navega pel Pacífic intentant arribar a Panamà. Mig any després de salpar, totalment perduts, a tocar de la península de Kamtxatka i amb més de la mitat de la tripulació morta de gana i d’escorbut, han de tornar cap a Tidore. Allà una flota portuguesa comandada per Antonio Brito els espera. S’apodera de la càrrega, del llibre de registre, dels mapes i, per descomptat, de la tripulació. En aquell moment, i donades les circumstàncies dels seus adversaris, no és gens difícil imaginar-se a Brito dient alguna cosa com: “Pimenta nos olhos dos outros é refresco!”. Una frase feta que podem resumir en què: “Tot és divertit sempre que no et passe a tu”.

D’Àfrica a les Açores

Pel maig de 1522 s’albira el cap de la Bona Esperança, el gran penyal del sud d’Àfrica. Ràpidament s’evita. A la badia de Saldanha hi ha un vaixell portugués. Elcano, des de la distància i fent ús d’una bandera d’engany, els saluda inconscientment. Funciona, però l’apetit dels tripulants no es pot saciar sense xafar terra. L’escorbut torna a causar estralls. A bord només queden espècies, tones d’espècies sense nutrients, d’un valor incalculable i alhora inútils. Diàriament es llancen cossos per la borda. L’única forma d’acabar amb el patiment és fent servir una altra enganyifa.

Fernao de Magalhaes, per Charles Legrand

Es detenen a l’illa de Santiago, a Cap Verd, davall control portugués. Toca cornar i fer-se el longuis. Diuen que venen de la Hispaniola, del Carib, però s’han perdut tornant. Amaguen el clau i envien hòmens per tal d’obtindre subministraments. Palletes d’or a canvi de subsistència. S’acaba l’or i un tripulant inconscient oferix una miqueta de clau per a intercanviar. A les Amèriques no hi ha girofle i es descobrix la jugada: arriben des d’Orient, una acció de pillatge contra la llei. Part de la tripulació és capturada mentres altres aconseguixen fugir. Sense quasi res per a endur-se a la boca, una barrundanya desvia la nau cap a les Açores. Però és un dels punts de ruta de tornada del Nou Món i la Victoria, un vaixell en joli i fantasmagòric, no alçarà cap sospita.

La tornada a Sanlúcar

Dissabte 6 de setembre de 1522. Tres anys i catorze dies després, la Victoria queda varada al riu Guadalquivir, completant la primera circumnavegació al planeta. Atordits, els habitants de Sanlúcar no havien vist mai gent tan esquelètica. Díhuit supervivents baixen, a més de tres indígenes de les Moluques, oblidats en totes les cròniques.

Elcano i la resta de supervivents són interrogats a la cort de Valladolid. Reben morabatins suficients per a deixar de treballar durant tota la vida. Potser és per això que un senyor anomenat Pedro de Sotomayor intenta fer-se passar per un d’ells, reclamant el seu sou, encara que sense èxit. La corona també gestionarà l’alliberament dels mariners perduts. De nou són entrevistats, en este cas per l’escrivà reial Maximilian von Sevenborgen, deixant una altra crònica de l’expedició: De Moluccis insulis. Per altra banda, el llegat de Pigafetta esdevindrà una crònica inusualment moderna dels inicis de l’imperialisme occidental.

De la península Ibèrica a Plutó

L’expansió dels valors i les normes europees, amb tots els seus pros i contres, van anar suplantant els anteriors. Entre els coneixements perduts, la filosofia precolombina. Les obres de Nezahualcoyotl són de les poques coses que ens queden. El tlatoani o rei dels mexiques sabia que, arribats a un moment, tot havia de finir. Així ho va deixar escrit en el seu poema en nàhuatl “Niquitoa”: “Kuix ok nelli nemohuak un tlaltipack, zan achika yenikan, anochipa tlaltipack”, “És veritat que es viu sempre en la terra? No per a sempre en la terra, només una miqueta ací”.

Poques cròniques parlen de la reacció dels natius enfront d’aquells xocs. No obstant això, alguna cosa ens queda. En el Seyahatnâme, les notes de viatge del turc otomà Evliya Çelebi quan voltava per Europa, es relata la conversa amb uns indígenes que afirmaven que el seu món solia ser pacífic, però ara estava ple d’hòmens fent la guerra any rere any.

Com serien les coses d’haver passat al contrari? El periodista i dibuixant català Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va voler pegar-li la volta a la truita. Des del seu exili a Mèxic en temps del franquisme va idear el llibre Paraules d’Opòton el Vell, una ucronia en la qual Opòton, un terrisser asteca, arriba amb sis canoes al Vell Aztlan –Galícia per a ser exactes– i l’intercanvi es produïx des d’un altre punt de vista totalment diferent.

El viatge va confirmar que la Terra és esfèrica. “Primus circumdedisti me” es va fondre en l’escut de l’explorador basc que va culminar l’expedició. I el seu llegat quedà emmarcat al cosmos. Hi ha uns cràters a la Lluna en honor a Magalhães, un altre a Mart per a la nau Victoria i, des de fa ben poc, una cadena muntanyosa a Plutó amb el nom de Juan Sebastián Elcano. Perquè els que hem nascut massa tard per a explorar la Terra i pagar el vi de taverna amb un grapat de claus, i massa prompte per a explorar l’univers, només podem recordar les gestes i esperar amb impaciència altres que vindran.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email