Quan el topònim fa la cosa

VALÈNCIA. En temps de confinament, explorar la terra per Internet és una bona opció per a fer troballes sorprenents. Amb la possibilitat d’editar en línia referències reals (i atorgar-nos la invenció de nous indrets), l’única forma de comprovar-ne la veracitat és xafant el terreny. Abans topaves amb els descobriments de manera analògica. El cas d’una menudeta aldea austríaca és paradigmàtic. Insultantment redescoberta, la pau dels que allà vivien va ser alterada per sempre més. Podria ser un municipi valencià la nova víctima d’una malifeta lexicològica?

Innviertel, folrada als peus dels Alps bàvars, és una regió de l’estat de l’Alta Àustria on roman la calma. La vall, d’una planària infinita, és un llenç d’ondulacions tranquil·les, amb els colors ordenats de la paleta d’un pintor meticulós. Davall els fèrtils camps de blat, s’amaguen minerals com el granit i el carbó que en altres temps donaven quemenjar als seus habitants. Analogia semblant a la d’un dels plats més típics, els Innviertler bratknödel: blancs per fora, foscos per dins, estes mandonguilles de pa farcides de vedella van sempre acompanyades amb salsa de crema agra, ració de creïlles i xucrut. Així és com, amb la determinació de fer un mos, el camí m’espenta cap a un indret el nom del qual (en estos temps d’anglicismes imperants) pareix un acudit: Fucking. Un llogaret on a penes viuen un centenar de fuckingers.

El topònim, en honor a la família Focko fundadora del cau, havia passat durant un mil·lenni, entre bramits de vaques, sense solta ni volta. Tot això va canviar amb l’ascens de Hitler al poder. L’arribada de nord-americans i britànics a la propera ciutat de Mozart va fer xixines la plàcida quotidianitat dels habitants de Fucking, convertint-se en lloc de pelegrinatge per als soldats aliats. I així continua succeint en els nostres dies. Albires el senyal més furtat de tota Àustria i fas de testimoni directe: una parella d’una cinquantena fent-se un selfie a l’accés del poble. Qui sap si eixe record enfortirà aquella relació d’anys i panys? Els escodrinyadors es desplacen fins a l’entrada d’un poble simplement per a deixar constància de l’aventura. Quin poc trellat té la gent, diríem alguns. Ara, no ens enganyem, hem d’entendre el concepte de gent segons l’aforisme de Fuster: “per definició, els altres, i no jo”.

Una vegada t’has fet la fotografia de torn, poc més pots fotre allà. La promoció turística està vetada. Prohibida la venda de souvenirs. La intenció és no bescantar més el poble (i evitar aglomeracions de turistes britànics, afig jo). Atés que les lleteries no emeten sorolls, el meu estómac és qui orquestra borborigmes sense discreció. Segons indica Google Maps, al poble hi ha dos restaurants. Un d’ells molt ben valorat. U espera poder gaudir de la picadeta tradicional, l’anomenat brettljause, un aperitiu variat de companatges freds amb acompanyaments servits en safata de fusta. Malauradament no és així. El restaurant en qüestió s’anomena Chicken Chicken Chicken Chicken i apareix marcat al mapa digital com a fruit del troleig continu que Fucking patix. No existix. No hi ha cap sector terciari. Una enganyifa que és constant a les xarxes.

L’illa de Sentinel del Nord, a l’oceà Pacífic, és un dels pocs espais de la Terra on encara viuen pobles no contactats. Basant-nos en les indicacions cartogràfiques de Google, concretament a l’illot boscós anomenat Constance, es troba el restaurant Ooga Booga. Tenint en compte que Marco Polo va descriure els natius com a cruels i violents, no seria d’estranyar que (d’existir en la realitat), els cuiners ens esperaren amb llances a les mans i el calder bollint. Açò és conseqüència directa del fet que qualsevol usuari amb un mínim de temps i ganes d’estampar cuscanelles cartogràfiques puga arribar a ser un Alexander von Humboldt contemporani.

Per culpa d’un fals amic en una altra llengua hem de rebatejar la nostra mil·lenària vila? El plantejament d’un canvi de topònim va ser rebutjat rotundament pels austríacs. “No Fucking way”. De cap de les maneres som una paraula malsonant, van dir. Qui sap si a hores d’ara, amb pronòstics complicats per al turisme, algun emprenedor visionari incentiva l’arribada de visitants... “Schau ma mal”, ja vorem, frase definitòria d’eixa passivitat austríaca a l’hora de prendre decisions precipitades.

Però no cal mirar tan lluny. A casa nostra, a la comarca de la Safor, un poblet costaner repel·lix els turistes anglesos des dels inicis del desenrotllisme franquista. Parle de Piles, on popularment els estiuejants majoritaris han sigut francesos (i alcoians). La destinació continua sent poc atractiva per als britànics. Les faves sacsades, la vitolina o els pastissets de cama-roges i llicsons no els atrauen. Ni tan sols venen a fer-se una fotografia a l’entrada del poble, i mira que tenen raons. 

Per als anglòfons, la traducció literal de Piles significa hemorroides. Fent un poc de recerca es poden trobar a la xarxa algunes traduccions de traduccions. Qui sap, igual arriba el dia en què les hordes d’angloparlants envairan Piles per a fer mofa del seu nom. Imaginem-nos per un moment la vila transformada en un punt calent de colonoscòpies o, pitjor encara, patint la coneguda pràctica d’alterar topònims, en este cas no per finalitats polítiques, sinó per una qüestió d’orgull i dignitat. Com diuen els austríacs, “schau ma mal”.