El Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ) va acollir durant mesos una de les exposicions més completes sobre els víkings que s’han vist mai a la península. Amb el títol “Guerrers del nord, gegants de la mar” i amb fons del Museu Nacional de Dinamarca, es presentava una mostra d’art, armes, embarcacions, orfebreria, elements religiosos i unes altres petjades de la civilització escandinava que va estremir el món entre els segles VIII i XIII. Una part d’eixa exposició referia un fet directament relacionat amb la història dels valencians: la incursió en l’any 858 de les hosts d’Odin en Oriola
Al principi només hi havia el foc de Muspel al sud i el gel de Niflheim al nord i, entre els dos, el buit de Ginnungagap. En este vast espai intermedi el foc es va trobar amb el gel i de les gotes d’aigua que manaren del gel va nàixer el gegant Ymir, primer ésser viu de la mitologia escandinava, si descomptem a Yggdrasil, el fleix perenne que és anterior al temps, creix en el centre de l’univers i unix tots els mons amb les seues branques i arrels. La cama esquerra d’Ymir va fecundar la seua cama dreta i d’esta va nàixer un gegant de gel. Uns altres dos, masculí i femení, es van formar a partir de les gotes de suor de la seua aixella esquerra. Després va aparéixer la vaca Audhumla per a alletar a la nissaga fundacional i descobrir, llepant el gel, al gegant Búri, pare de Bor, pare de tres déus: Vili, Vé i Odin. Més tard, els tres jóvens déus van matar a Ymir i dels trossos del seu formidable cadàver van crear el món: amb les pestanyes alçaren les muralles de Midgard –la terra que habitarien els hòmens–, amb el crani sostingueren la volta del cel i amb el seu cervell llançat a l’aire instal·laren els primers núvols al firmament. Els déus construïren per a si mateixos Asgard, la ciutat dels immortals, i confinaren els seus monstruosos avantpassats al fosc raval de Jotunheim, on els gegants conspiren eternament la venjança que vindrà.
Este és l’inici de les coordenades mítiques d’una civilització que va esdevindre mítica ella mateixa, generadora d’una fecunda fascinació que travessa segles i continents fins a mantindre’n intacta la vigència. No debades, algunes de les ficcions contemporànies més populars (Joc de Trons o El Senyor del Anells, per citar dos fenòmens globals) beuen més que un poc de l’imaginari dels guerrers del nord. També la sèrie Víkings, d’HBO, ha suposat un revifament de la flama de Muspel i no cal més que pegar una volta per les xarxes socials (Instagram per exemple) per a trobar un cadena quasi infinita d’homenatges que prenen les més variades formes: des de la reproducció d’armes, roba i amulets fins a la recreació històrica o la simple complaença estètica.
Per a Haywood, la fascinació pel víking no es deu tant a la seua aportació a la humanitat quant a coneiximents, estructures o sistemes perdurables, sinó a la immensitat de la seua epopeia, els límits de la qual s’estenen de Vineland –en l’actual Canadà– fins a Bagdad, i des de Groenlàndia i Islàndia al nord d’Àfrica, creuant rius i mars en un rosari de ciutats saquejades, i sustentada en una llegenda de violència implacable que fins i tot els va obrir amb honors les portes de Constantinoble.
Així, l’herència que ens han deixat els hòmens de les badies o els pirates (dos traduccions de la paraula “víking”) se centra sobretot en el seu caràcter i en alguns elements icònics, entre els quals probablement el més important per al seu èxit fou el tipus de vaixell, el conegut drakkar o longship, del qual queden vestigis admirablement ben conservats com els dels túmuls funeraris d’Oseberg i Gokstad, en Noruega, que ens permeten entendre les característiques d’estes naus. La principal era el seu escàs calat, que li permetia navegar els rius i les costes amb més facilitat que als eventuals defensors o perseguidors. D’altra banda la seua doble proa propiciava que el vaixell fóra extraordinàriament maniobrable, ja que podia alterar el sentit de la navegació sense haver de girar sobre si mateix i sense perdre velocitat.
Cadascun d’estos “poltres de la mar”, segons l’ortodòxia del kening (la metàfora nòrdica de la qual era devot Borges, que recordava com son pare li va regalar un exemplar de la Völsunga Saga quan només tenia 10 anys d’edat, inaugurant en ell la malaltia d’Islàndia, una passió de ferro que l’acompanyaria durant tota la seua vida fins a afirmar en un breu i crepuscular poema memorable, “Gunnar Thorgilsson”, que, descartats els grandiloqüents temes de la seua obra, només volia recordar “aquel beso con el que me besabas en Islandia”) aparellava una vela quadrada, un nombre variable de parelles de rems i podia donar cabuda fins a 120 guerrers en una eslora de poc més de 20 metres (35 el més gran conegut, el drakkar de Rosklide) per una mànega d’uns 3 a 5 metres.
A estos vaixells, que ja apareixen representats en petroglifs en el curs d’aigüeres naturals segurament amb una intenció màgica, devem un terme tan mariner com estribord. És a causa del timó lateral que empraven i que sempre se situava a la dreta de la nau: “steer board”, en la borda dreta. De fet, una d’aquelles peces originals, el timó de Herving Flak, que feia 2,30 metres de llarg, es va poder vore exposat en el MARQ.
El professor Haywood explica que la cosmovisió dels víkings els convidava a prendre els riscs que foren necessaris per tal d’aconseguir fer créixer el seu nom i el de la seua família, conscients que la seua vida seria breu i que la fama era l’única existència eterna possible. En el seu context social evitar el risc era una forma de deshonor ja que “la vellea no et donarà treva encara que te l’hagen donat les llances” (un extracte del Hávamál, un compendi de regles i consells datat en el segle IX, alguns d’ells atribuïts als déus). En l’extrem d’eixa pulsió cap al risc com a expressió del destí es trobaven els “berserkers”, fanàtics d’Odin que perseguien la mort en combat com a salconduit al paradís –que també era un altre llarg combat– i es provocaven una espècie de terrorífic tràngol místic (“berserksgangr”) abans de creuar armes. Precisament del vincle de la paraula donada entre guerrers víkings ve el nom d’una de les històries més fascinants que apareixen en el llibre de de John Haywood.
La guàrdia va començar a operar en l’any 987 i no ho va deixar de fer en la ciutat fins a 1204, quan Constantinoble va caure a mans dels croats. En descàrrega de la guàrdia varega, o no tant, direm que en aquella derrota ni tan sols varen aplegar a lluitar per un desacord en la seua paga. Després, el cos va seguir nominalment en funcionament uns anys, però ja desvirtuat amb mercenaris d’unes altres procedències. En la seua època d’esplendor, els víkings a sou de l’emperador cobraven la fabulosa fortuna d’entre mig i un quilo i passeres d’or a l’any, més un terç dels botins de guerra, així com freqüents regals en forma de robes de luxe amb les quals un rei normand, per exemple, no podria ni somiar.
Els varegs estaven a les ordes d’un comandant grec, l’“akolouthos”, el poder del qual era tan gran que en les processons oficials anava en segon lloc, només per darrere del mateix emperador. Estos víkings, a més, tenien prohibit aprendre la llengua local per tal d’evitar que empatitzaren amb la població que havien de sotmetre, aplegat el cas, i s’exigia una talla física mínima i una destresa provada en el combat per a formar-ne part. El membre més important de la guàrdia, narra Haywood, fou Harald Hadrada, futur rei de Noruega en el segle XI, mentres que en la Laxdaela Saga es relata, potser en termes excessivament optimistes, la tornada a Islàndia d’un tal Bolli després de servir en Grècia, tan increïblement ric i ben abillat amb armes daurades i robes de luxe que “les dones no paraven atenció més que a Bolli i els seus companys amb totes les seues gales”.
En este punt cal fer un aclariment important que explica en bona mesura perquè no hi va haver una presència víking estable a la península. Com hem dit les milícies nòrdiques ni eren especialment nombroses ni estaven ben equipades. Eren ferotges, decidides i ràpides, acostumades a una forma de guerra basada en colpejar per sorpresa i retirar-se, que en la pràctica resultava impossible tant en els regnes cristians del nord com en l’Al-Andalus dominat pels Omeia. Els dos eren territoris en guerra, amb les seues forces permanentment mobilitzades, cosa que reduïa al mínim la possibilitat de ser agafades d’imprevist.
En el cas dels Omeia, a més, parlem d’un exèrcit amb un cos d’elit professional, els mamelucs, que no tenien res a vore amb els camperols de Britània, enrolats i armats a la força per a defendre al seu senyor i més pendents de tornar-se’n a cuidar la seua granja a les primeres de canvi que no d’enviar cap guerrer al Valhalla. D’altra banda els musulmans empraven de manera sistemàtica una arma totalment desaprofitada pels víkings, l’arc. Tant és així que l’emirat manufacturava 20.000 fletxes al mes, mentres que els invasors només en disparaven unes poques abans d’entregar-se al combat cos a cos. Amb eixa perspectiva és fàcil entendre que el primer periple ibèric fóra una discreta desfeta i que els hòmens del nord, els “al-urdumaniyin” com els anomenaven els cronistes locals, abandonaren ràpidament Lisboa després de perdre prop de 90 drakkars.
Quan partiren de Lisboa, l’emir Abderrahman II va ordenar a totes les seues ciutats que es prepararen davant un nou atac imminent, el que no va impedir que Cadis i Sevilla foren saquejades. Però esta última ciutat fou la tomba de les forces del nord. Després que l’1 d’octubre la ciutat caiguera –per culpa d’una pèssima defensa del seu governador–, Abderrahman II va decidir tallar l’amenaça de soca-rel i va enviar el gros del seu exèrcit a exterminar els ocupants. Com a resultat van morir, segons la crònica local, més de 15.000 víkings i l’emir va lliurar els caps tallats de 200 enemics a les seues ciutats aliades per a anunciar la victòria. Els pocs pirates que van sobreviure ho van fer a canvi d’entregar presoners i van poder tornar a casa amb uns pocs vaixells i el record aspre d’una derrota espantosa.
La següent incursió víking a les costes ibèriques no es va produir fins al 858, catorze anys després de la desfeta de Sevilla. En este cas la flota de 60 naus la comandaven Björn Braç de Ferro, possible fill del llegendari Ragnar Lodbrok, rei de Suècia i Dinamarca (i protagonista de la sèrie Vikings) i Hastein, màrtir posterior d’Alfred el Gran, de Wessex.
De l’atac a Oriola hi han notícies documentals (algunes en les saga islandeses del segle XII), però cap evidència arqueològica, per la qual cosa el MARQ va haver de demanar peces al Museu Arqueològic de Córdoba per tal de reproduir part del que els víkings van trobar en aplegar a l’antiga Uryula, una de les ciutats més importants de la cora de Tudmir, governada per l’omeia Muhammad I. Fou, segurament, una de les primeres parades de la travessia de Björn i Hastein en el seu intent fallit de conquerir Roma, que finalment varen confondre amb el port lígur de Luni, segons el relat del flare normand Dudon de Saint-Quentin (sembla que en adonar-se’n, Hastein es va sentir tan decebut que va ordenar assassinar tota la població masculina de Luni).
L’objectiu dels víkings era probablement aconseguir plata (tenien una gran volença pels dirhams), esclaus i queviures. Els 60 drakkars van remuntar el riu Segura des de les dunes de Guardamar i van aplegar a Uryula, que estava fortificada en alt per les defenses de la muntanyeta de Sant Miquel. Res sabem del que va passar, ja que les cròniques només especifiquen que es va prendre la ciutat i que els assaltants van passar allà l’hivern, aquarterats, abans de seguir el seu camí cap a les mars baleàriques, provençals i itàliques. En tot cas, el seu pas per Oriola va ser tan breu i va deixar unes petjades tan lleugeres com en la resta d’Ibèria, pels motius ja exposats. L’única construcció que va generar l’episodi va ser una torre vigia en Almodóvar, en la desembocadura del Segura, amb la qual els omeia van tractar que fóra l’última vegada que els fills d’Odin els agafaven per sorpresa.
Per part dels víkings el fracàs de l’expedició i una sèrie de derrotes posteriors a mans dels musulmans al llarg de tot el segle X van fer que perderen tot interés en travessar de nou l’estret de Gibraltar. L’ensenyança els va costar molta sang vessada, però també l’aprenentatge a través del dolor estava gravat a foc en la seua consciència col·lectiva: Odin es va penjar nou dies i nou nits de les branques d’Yggdrasil per a conéixer el secret de les runes i va despertar la saviesa. De la mateixa manera, els seus fills van capgirar proes i llances per tota Europa. La glòria els esperava. La memòria dels hòmens forjada a foc i ferro.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?