Quin lloc abandonat t'agradaria escodrinyar?

VALÈNCIA. Som curiosos per definició, des de menuts, el fet que la curiositat es perda a poc a poc ja va en el caràcter de cadascú. Fruit d'eixa dotoreria, molts no podem deixar de preguntar-nos què hi haurà dins d'algunes cases o edificis que tenen un atractiu especial. Tal volta per això tenen molt d'èxit els programes televisius on fan reformes de cases, obrin trasters, ens mostren els habitatges dels rics a Califòrnia o les mansions amb millor arquitectura d'Anglaterra. És cert que ací som prou més gelosos del nostre espai personal, i entre altres coses posem persianes i cortines davant de les finestres. Em contava una bona amiga una anècdota de mitjans dels anys noranta, quan es va plantar amb una cosina seua de Manchester en la casa de Noel Gallagher, músic d'Oasis, i este els va convidar a passar a menjar macarrons que estava fent per a la seua xica. A mi m'agradaria vore la casa de Noel i fer-me uns macarrons amb ell, o amb Manu Chao, que durant la pandèmia va mostrar-nos, mentre cantava, l'horror vacui etnotribal de la seua botiga de souvenirs casa barcelonesa.

El cas és que entrar sense permís a cases privades és delicte, violació del domicili s'anomena, ara bé, si ningú hi viu... hi ha un buit legal. Mentre no trenques res, i la porta o la finestra estiga oberta, pots intentar colar-te i practicar Urban Exploration, més conegut com a Urbex. Quasi tots els que ho practiquen, allò de colar-se en antigues fàbriques abandonades per a fer quatre fotos, ho fan amb pseudònim i sense que se'ls veja la cara. Precisament per a evitar qualsevol multa o sanció. Perquè sí, hi ha gent que entra al lloc abandonat, visita l'espai, fotografia amb precisió, i no li té por ni als fantasmes, ni a caure per un forat, ni a les rates dels llocs abandonats. O tal volta sí, però els agrada descobrir com passa el temps entre les seues parets, com es va començar a fer a Rússia als anys vuitanta arran del film Stalker. Nosaltres per tota la regió tenim centenars d'indrets susceptibles de ser visitats, tal volta podríem fer un programa de televisió —el tinc escrit— i mostrar com estan cinemes, discoteques, hospitals, balnearis o escoles abandonades ara mateix. Recordar la seua història, reviure el seu passat gloriós i imaginar-nos el seu futur de nou en funcionament. O, tal volta, podem simplement continuar passant per davant, contemplant eixos fòssils urbans, mentre imaginem els secrets que amaguen.

Vos propose, per tant, un joc: el d'entrar pel balcó, càmera en mà, en els edificis abandonats que més ganes de furonejar provoquen. Quin seria el teu?

El Nou Mestalla - El millor mig camp del món, perquè està a mig fer, no té massa passat que mostrar, i esperem sí que tinga futur. Porta des de 2009 parat i la veritat és que més que ganes d'entrar, el que entren en passar per davant són ganes de què se solucione ja la seua situació.

Cines Martí - Fa ja uns quants anys es parlava de l'adeu d'este emblemàtic cinema ubicat en la zona noble de València. Encara hui continua esperant convertir-se en un supermercat o similar, tot i que una bona sala de concerts seria el seu ús idoni. Quedarà cap pòster oblidat? Funcionarà el projector? Com seria escoltar allí un concert? En fi, preguntes que em faig quan passe per davant.

Torre Miramar - Fa uns anys uns exploradors urbans es van colar per una finestreta i pujaren dalt de la Torre Miramar, coneguda com la rodona més cara del món. Als seus peus hi ha ara activitat skate i de cultura urbana, però dalt encara no es pot pujar. Tot i els milions que ens va costar, ens hem d'imaginar eixes vistes a l'horta, com hem d'imaginar-nos el Forn de la Barraca i tants altres edificis derruïts per a crear-ne de nous tan inútils com este.

Chocolate - Les discoteques tenen un encanteri especial, són llocs on la gent és/fou prou feliç i habituem a idealitzar-les. De dia, amb més llum, no eren llocs tan especials, i abandonades passen a ser ràpidament víctimes de l'espoli. Julian Lladosa en va retratar algunes com Chocolate, The Face, El Templo, Penélope, N.O.D o Villa Adelina per a difuminar eixe sentiment nostàlgic de voler tornar-hi per reviure nits que mai tornaran.

Convent d'Aigües Vives - Este lloc per a mi té un significat especial. Allí es casaren els meus pares l'any 1979 i només l'he vist per dins en foto. Està més de deu anys tancat a pany i clau després que els negocis de la família que tenia els forns Tano en Gandia acabaren en fallida. Hi hagué l'any passat una petició als pressupostos participatius per a recuperar i reobrir este convent amb orígens al segle XIII, que en algunes fotos es veu com està patint per culpa de la falta de manteniment. Si no es fa alguna cosa prompte hi ha perill de col·lapse del sostre, el que pot ser un mal irreparable, per a un lloc ple de racons màgics i que encara té molta corda.

Fàbrica de Nines de Segorbe - Motlles per tot arreu, antics forns derruïts, o peces de nines de porcellana. Això trobem allí, per les fotos que han fet els intrèpids aventurers que s'han colat en la Fàbrica de nines de Ramón Inglés que porta tancada des de 1997. Dins un aqüeducte i un molí del segle XVIII per a incrementar exponencialment les ganes d'entrar, espigolar, i patir per si et cau al cap alguna biga, ja que està en runes.

La casa natalícia de Sant Lluís Bertran - Al costadet de la Catedral, en la plaça que agafa el nom del Sant, hi ha un edifici des de fa molt parcialment abandonat. No l'he vist mai obert, i això que està allí des de mínim el 1526, quan va nàixer el sant que dona nom al barri de la Font de Sant Lluís, tot i que l'edificació ha canviat molt des dels seus orígens. No puc evitar pensar com seria la vida allí, eixint a prendre la fresca a la plaça, observar des dels molts balcons als passejants, mentre algun miracle pot tornar a succeir entre les seues místiques parets. Tal volta algun dia torne a obrir les seues portes de fusta recobertes de metall, a veïns que facen barri.

La Ceramo - Les fàbriques poden amagar secrets, com el celler medieval que ocultava Bombas Gens o les restes del circ romà que han trobat al Palau de Valeriola. En la Ceramo segur que alguna cosa trobaríem, especialment algun taulell amb històries mai contades. Probablement algún veí ha botat la tanca, per espigolar, i reviure com era aquell espai quan era un centre de producció ceràmic.

Casa Russa - En Guillem de Castro, davant del MuVIM, hi ha un edifici de l'arquitecte Joaquín Rieta que antigament allotjava els Almacenes Cuadrado, i a la part superior l'allotjament per als treballadors de la botiga. Les cases estaven separades per a solters i casats, i com que este sistema d'allotjament beu de l'arquitectura soviètica, s'anomena popularment la Casa Russa. El cas és que l'ajuntament va pagar en temps de Rita Barberà 6 milions d'euros als propietaris per protegir-lo a destemps, quan anaven a tombar-lo. Ara està protegit, però al mateix temps abandonat, i ens deixa amb les ganes d'entrar en un edifici molt singular, que de segur conserva històries dignes de sèries de Filmin.

Hi ha moltes més edificacions que, d'alguna manera, les veiem, però no les coneixem. Al carrer del Pintor Zariñena, davant de Sushi Cru, hi ha una antiga seu de Telefònica tancada a pany i clau més de vint anys. A la Marina tenim el Docks, eixa antiga discoteca que espera ser reoberta amb algun ús menys agressiu per a l'edifici. Aquell Casino de l'Americà de Benicalap; l'antiga Estació del Grau de València, que és l'estació de tren més antiga d'Espanya de les que continuen en peu; o la Gallera, que sense estar abandonada, està tancada ja fa massa temps esperant que algú la llogue. En fi, que esperem que a poc a poc hi haja més vida en estos edificis oblidats que rebaixen la nostra curiositat incessant de conéixer què hi ha darrere de murs, portes i finestrals.