Res és per a sempre

Ens desvetla la pervivència dels valencians: de la llengua, de la cultura, de la identitat… però a què aspirem? Quantes voltes m’he fet esta pregunta i li he buscat resposta en un context global! Tirem la vista arrere, només dos generacions, per a fixar-nos en els nostres iaios i la seua relació amb el valencià, que té poc a vore amb la nostra, tot i que molts foren pràcticament monolingües. A nivell cultural, si observem inquietuds i formes de viure, menys encara. Què preservarem, llavors, amb tant de sacrifici? I si retrocedim segles? O mil·lennis?

Entre metàfores i hipèrboles, Homer descriu un estret de Messina molt distint a l’actual. Quan escriu l’Odissea, en el segle VIII a. C., els corrents i els vents són més forts i hostils que hui i els fons marins, molt distints. Eixes diferències ho condicionen tot: la navegació, el comerç, les influències, les relacions, les creences, la cultura i la vida de les gents d’aquella època… Tot era distint.

Fa pena que tanquen comerços tradicionals, però la tradició mostra precisament que sempre ha sigut així perquè les necessitats canvien: volem bicicletes de lloguer, no capells; mòbils, no rellotges amb calculadora; joguets sexuals, no ciris i estampetes; locutoris, no sastreries. Hobsbawm i Ranger ja explicaven en La invenció de la tradició que tota tradició fon inventada, traint-ne una anterior. Abans de la sastreria hi hagué un taller de reparació de rellotges de cucut.

En l’any 331 a. C. Alexandre vol dominar el Mediterrani des del delta del Nil i funda Alexandria. Mig segle després s’inaugura el colossal far (tres voltes el Micalet) que guiarà amb seguretat l’entrada de les naus en aquell node comercial, ple d’esculls, llims i fons irregulars. La meravella del món antic cauria en el segle XIV, per un sisme. L’illa de Faros, on s’ubicava, dona nom a l’enginy. Alexandria havia substituït, alhora, a la veïna Heràclion, documentada des del VIII a. C. i construïda sobre un terreny que acabà afonat set metres en la mar, setze segles després.

Ens fascinen els canvis encara que, paradoxalment, som presoners de l'enyorança. En tot cas, construïm el present, de forma més o menys conscient, sobre les ruïnes del passat. Irremeiablement. No podem superposar dos mons com en aquell relat de Borges, Del rigor en la ciencia, on un imperi conrea tant i tant la cartografia que arriba a crear un mapa a escala 1:1 i soterra el propi imperi. No és possible. O sí. Total, si res és per a sempre…

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens