Malgrat una resposta ciutadana exemplar, l’aparent oposició dels polítics demòcrates —cal justificar la nòmina—, els esforços de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de la Generalitat Valenciana, el posicionament desigual, entre tebi i moderadament compromés, de les universitat valencianes, el PP i Vox, que governen l’Ajuntament d’Alacant amb majoria absoluta, han sol·licitat a les Corts Valencianes que el municipi d’Alacant passe a formar part de la llista de "termes municipals de predomini lingüístic valencià" de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), és a dir, s’esborre el seu nom de l’article 35 de l’esmentada llei, que es troba entre l’Alguenya i Almudaina, i s’escriga en l’article 36, entre Algorfa i Almoradí.
Això, suposem que serà un debat parlamentari breu que es mourà entre els arguments sòlids i brillants d’algunes veus del centre-esquerra i les expressions demagògiques, obscenes i lingüicides de les senyores i senyors diputats de Vox i el PP. A l’hemicicle es protestarà i ensenyaran cartellets i en la porta del palau es concentraran centenars, pot ser algun miler, de persones expressant el seu desacord de manera pacífica. Tot això Vox/PP ho tenen amortitzat.
La cosa, en principi, acabarà ahí. Alguna formació política ja ha anunciat recursos davant els tribunals —vivim en un país on els poc imaginatius polítics recorren cada vegada més freqüentment a una justícia "desideologitzada", diuen—.
Efecte mínims d’una tatxadura legal
Esborrar les vuit paraules d’"Alicante" d’un text legal i escriure-les unes ratlles més avall de l’esmentat text produirà uns efectes socials i lingüístics bastant interessants en la ciutat d’Alacant. Interessants, sí, però no devastadors. La ciutat ja està bastant devastada socioculturalment. Repassem-los i analitzem-los:
Els poquets cartells, rètols, indicadors, etc. en valencià presents en les instal·lacions i vies públiques despareixeran. No sabem si amb violència contundent, tal i com ho feien els franquistes o els nazis, o per inanició i substitució per d’altres nous. La cosa tampoc no és dramàtica. Des que es va aprovar la LUEV, al 1983, en el palau de la Diputació Provincial d’Alacant —una maniobra propagandística dels socialistes per a dir-li un tant “sarcàsticament” «Llei d’Alacant»—, cap dels governs municipals no s’ha preocupat de promoure un ús social de l’idioma sistemàtic i rigorós. Alguna actuació esporàdica per silenciar demandes i poca cosa més.
En l’oferta d’ocupació pública municipal si el valencià es valorava amb algunes dècimes o centèsimes de punt passarà a valorar-se menys, molt menys. Ací tampoc no hi haurà massa drama, per què enganyar-nos?
Pel que fa a la programació cultural promoguda o subvencionada per l’ajuntament, els poquets cèntims que s’hi dedicaven a l’oferta en valencià seran menys poquets encara, ínfims. O cap. No és una qüestió de colors polítics. L’ajuntament alacantí no ha destacat mai per donar suport a la cultura feta en valencià.
Podria continuar la llista sobre les febles petjades que deixarà el fet de passar de l’article 36 a l’article 37 el nom d’”Alicante”. No servirà per a res. Abans feien poc per l’idioma i la seua presència social i ara, com diu l’acudit, faran “molt i poc”, és a dir, molt poc. O directament, no res. Em fa l’efecte, però, que perseguir-la, el que es diu perseguir-la obertament, no està en el programa ocult del PP. Jo ja sé que no són tan roïns (o sí?). Altra cosa distinta serà quan siga Vox la força hegemònica d’aquesta coalició de «dreta extrema-extrema dreta». La hipòtesi no és una poc desitjable distòpia tal i com està el pati.
Certs culpables que venen de lluny i que es posen de perfil
I ara, ho anuncie, diré alguna cosa que molestarà a certa "progressia": les polítiques de promoció de l’ús del valencià dutes a terme en els últims quaranta anys per l’ajuntament d’Alacant són semblants a les fetes pels municipis de predomini lingüístic castellà de la província d’Alacant, independentment de seu color polític. I afegiré que, fins i tot, la d’alguns municipis governats en dilatats períodes de temps, i ara mateix, per formacions progressites (ací podeu interpretar açò del PSOE i tota la seua esquerra). D’acord, cal matisar. Però ara per ara, m’estime més anar a l’engrós. Que em perdonen els alcaldes i alcaldesses, les regidores i regidors que son excepció, que no tinguen problemes de consciència. Els municipis de la província d’Alacant —lamente molt posar-me terminològicament tan "carpetovetònic"—, especialment els del sud de la històrica línia Biar-Busot, no han destacat per fer unes polítiques proactives a favor del valencià, i això que la majoria dels polítics municipals són constitucionalistes, estatutaris i gent de “dret i ordre”, però han preferit seguir l’exemple de l’"amable i inoperativa" capital. Insistic, hi ha "glorioses excepcionalitats".
L'exempció del valencià o el dret escolar a la ignorància
I la pregunta continua sent la mateixa: quin mal fa que el municipi de quasi 350.000 habitants que es troba entre Sant Vicent del Raspeig, Montfort, Elx, Santa Pola, el Campello i Sant Joan siga dins d’unes setmanes o uns mesos "de predomini lingüístic castellà"? La resposta és ben simple: els del dret a l’exempció en l’ensenyament de valencià als infants i jóvens entre 2 i 18 anys. I no només això, sinó el fet d’anul·lar en moltes escoles la possibilitat d’ensenyar una part del currículum en valencià.
El fet que s’escampe eixa irresponsable frivolitat socioeducativa de l’exempció del valencià, el fet que pràcticament es deixe d’ensenyar alguna matèria en valencià, encara que ara ja siguen poquetes, perquè lamentablement moltes famílies s’apuntaran a l’"alegría" d’"así mejor, sin valenciano; total, si no vale para nada", serà un extraordinària inversió ideològica per a la "dreta extrema-extrema dreta" i farà que, en poc anys, tanta incompetència idiomàtica acumulada per les noves generacions tanque moltes portes per a certes eixides professionals relacionades en el treball públic, si més no al País Valencià.
Si no fora perquè m’acusaríeu de maquiavèl·lic, jo diria que el factòtum d’aquesta maniobra que podríem denominar "Alicante es castellana" no és altre que el senyor Rovira, després de veure l’exemplar resposta ciutadana a la seua impresentable consulta de la llengua base de l’ensenyament (valencià o castellà): coneixent la flora i fauna meridional "pepera" no m’estranyaria gens. El triangle Barcala-Mazón-Rovira és capaç d’això i de més, sobretot si compta amb l’adob i el pinso de Vox.
El gran efecte de la "Declaración de Alicante" és eixe i no cap altre. Les altres polítiques lingüístiques, en el millor del casos, eren gestos del tipus "La millor terreta del món" i collonades semblants. De sobte, però, molts xiquets i jóvens d’Alacant deixaran d’aprendre valencià i passaran al col·lectiu d’analfabets d’una de les dues llengües oficials. Això tindrà conseqüències en el futur, sobretot per a una part d’ells i elles mateixos. La "gracieta" de les famílies de demanar l’exempció —"Que buenos són Barcala, Rovira i Mazón, / que buenos són que nos regalan l’exención", cantaran fervorosament, com si d’una excursió de "las Hermanas Carmelitas" es tractara— tindrà efectes en els estudis i les eixides laborals dels seus fills i filles. Sovint també en qüestions personals d’eixos jóvens en el seu trànsit a adults: "—Alacantí i dius que no entens ni parles el valencià?". En la lògica del clan PP/Vox això estarà molt bé perquè serà una victòria més sobre la llengua que odien, menystenen i persegueixen fins a l’extinció, més combustible per a la gran foguera de l’animadversió idiomàtica, però socioculturalment i acadèmicament tindrà greus conseqüències descohesionadores tot provocant algun drama personal i familiar.
Exemples?
Els en conte un que té a veure amb la meua professió. Ser mestre o mestra i voler treballar en el sistema educatiu valencià, català o balear, de l’Estat espanyol, per cert, el que més llocs de faena d’ensenyant dona de l’estat, exigeix dominar perfectament el castellà i el valencià/català. Per tant, estudiar el Grau de Mestre, de l’especialitat que siga passa per superar algunes assignatures on s’aprofundeix per igual en la competència i en la didàctica de totes dues llengües. Durant la meua dilatada trajectòria de professor del departament de Filologia Catalana en la Facultat d’Educació he format centenars, potser algun miler, de mestres en valencià i per a ensenyar en valencià des d’infantil a ESO i batxillerat —de 0 a 18 anys, si fa no fa—, i puc dir que aquell alumnat que no tenia una base mínima de valencià quan s’incorporava al estudis de mestra o mestre tenia seriosos problemes per aprovar la diplomatura, abans, el grau, ara. És absolutament lògic, el domini d’una llengua exigeix moltes hores d’estudi: infantil, primària, secundària, ... El compte a mi em dona més de dos mil hores només de classes de valencià, si fa no fa. ¿Eixe dèficit de dos mil o més hores el podrà resoldre una o un jove alacantí que s’incorpore a estudiar el grau de mestre als seus 18, 19 o 20 anys? Ja els hi assegure jo que no, que haurà de fer un esforç complementari brutal. La meua experiència em diu que moltes i molts alumnes meus l’han fet, l’estan fet —els qui venen de les comarques històricament castellanoparlants o d’altres comunitats autònomes o d’altres parts del món, tots benvinguts a la Facultat d’Educació de la UA!—, però moltes o molts altres han hagut d’abandonar-hi per fracàs, molt al seu pesar (i al meu). Són les regles de joc acadèmiques, no n’hi ha d’altres: formem mestres per a ensenyar en el sistema educatiu valencià i en el conjunt dels sistemes educatius de l’Estat.
És cert que pares i mares diran, el meu fill o la meua filla no té perquè ser mestra o professora. Però... ¿serà "vosté" qui ho decidisca per ell o ella atorgant-los o concedint-los la còmoda exempció del valencià que els ha regalat el senyor Barcala? Aquest és un exemple que tinc a mà. En podria posar molt altres de caire sociocultural i acadèmic. La conclusió és ben senzilla: "Alicante, ciudad castellanoparlante", rima i tot —que bonic!—, és la millor manera de condemnar a la gent d’ara i sobretot a la gent del futur a la ignorància i a la intolerància: a fer del no-saber un valor. És deseducar, molt propi de la "dreta extrema-extrema dreta".
És cert, no ho ocultaré, que aquest argument també val per a la resta de municipis de predomini lingüístic castellà. I per això, ja fa molts anys que sempre que he pogut ho he dit o ho he deixat escrit. Un dels grans defectes de la LUEV va ser no eliminar finalitzant la dècada dels vuitanta tot l’articulat que es basava en l’excepcionalitat per motius de territorialitat històrica. Ací podria aportar altra experiència, la meua com a professor de Petrer en un institut on acudia població escolar d’Elda i Petrer, el quasi sexagenari IES Azorín. L’exempció lingüística era la pràctica educativa i acadèmica més destructiva en termes pedagògics que he conegut mai: descohesionava grups d’alumnes, alterava el treball docent i discent, desmoralitzava la professionalitat dels bons professor que volien ensenyar coherentment, motivava burles i escarnis innecessaris entre l’alumnat. Jóvens que vivien a dos-cents metres de distància uns dels altres tenien dret o no a la "meravellosa" exempció, és a dir, a l’estupidesa idiomàtica. Supose que era el "caldo de cultiu" perfecte per a fomentar la xenofòbia idiomàtica que tant agrada a Vox i que tan poc molesta a un bon sector del PP.
És per això que, en un futur, quan es produïsca un canvi de govern a la Generalitat Valenciana, espere i desitge que es faça una nova llei lingüística o que es reforme l’existent: útil, originàriament, per avançar en alguns aspecte durant el primers anys però absolutament lamentable i inoperant en els darrers trenta anys. No sé si eixos nou polítics que arriben algun dia ho faran o no, potser encara siguen tendres infants de bolquers ara i no estiguen a temps de canviar res. Igual ja no farà falta. Igual ja serem —sereu— "municipios de predominio absolutamente castellano". No soc dels qui s’apunta a l’optimisme fàcil, no m’agrada enganyar als meus lectors i lectores. Les llengües i les cultures també s’extingeixen, sobretot si ha "foscos agents" que ho propicien, amb el suport de l’Estat, i poques accions polítiques que ho combaten. I Madrid, què diu Madrid? Buf, un altre article per a clarificar coses!
