CASTELLÓ. Aquesta és la pregunta que es fan milers de docents i famílies de la comunitat educativa. Després de la vaga del passat 31 de març, quina serà l’actitud de la Conselleria? A jutjar per la primera resposta que va oferir la senyora Ortí, les esperances són ben escasses.
Primer, va començar acusant els sindicats educatius de no haver convocat vagues durant els anys del Botànic. Concretament, va declarar: “Amb vuit anys del Botànic no es van manifestar ni una sola vegada i, clar, com han estat de sopetes i al sol, ara han de fer tota la feina que no es va fer en aquell moment”. Aquesta afirmació és senzillament mentida. Tal com els mateixos sindicats van recordar, es van convocar més d’una desena de mobilitzacions reivindicatives en aquell període.
A més, cal aclarir que, malgrat aquestes mobilitzacions entre 2015 i 2023, el Partit Popular havia deixat l’educació pública valenciana en una situació límit. Centenars d’obres educatives estaven encallades pel cas de corrupció de CIEGSA, i milers de xiquets i xiquetes es veien abocats a estudiar en barracons. També, durant l’etapa en què l’actual alcaldessa de València, María José Catalá, ocupava la Conselleria d’Educació, es van incrementar les ràtios en totes les etapes: en Primària, de 25 a 30 alumnes; a l’ESO, de 30 a 35; i al Batxillerat, de 35 a 42. Aquesta política afavoria clarament l’educació concertada, mentre que perjudicava greument la pública.
Pel que fa a la Formació Professional, va ser precisament el govern del Botànic qui li va donar l’impuls que necessitava, amb una inversió significativa que va ampliar de manera notable l’oferta formativa. Aquests exemples són només la punta de l’iceberg de la situació heretada. L’impuls que el Botànic va donar a l’educació pública explica que entre 2015 i 2023 les mobilitzacions no assoliren el nivell de seguiment de la vaga del passat 31 de març. Va ser una aposta clara per enfortir el sistema d’ensenyament públic que fa iguals a tots els valencians i valencianes.
Les primeres paraules de la consellera el mateix dia de la vaga —històrica, amb un seguiment que les entitats convocants situen al voltant del 80% i la Conselleria prop del 40%— resultaren, com a mínim, poc encertades. Va afirmar que no es pot negociar des de la confrontació, però al mateix temps la senyora Ortí havia difós un decàleg en què responsabilitzava el govern d’Espanya de la situació i insinuava la necessitat de controlar les baixes del professorat. Lluny de generar confiança, aquestes declaracions alimentaven la crispació. Això de dir una cosa i fer una altra és prou habitual en la Conselleria d’Educació del PP.
L’únic gest que podria obrir una escletxa d’esperança és el calendari presentat el 2 d’abril, amb propostes de negociació en diferents àmbits: retribucions (16 d’abril), reducció de la burocràcia (7 de maig), plantilles i ràtios (11 de juny) i impuls del valencià (16 de juliol), tot i que sense modificar la llei que, en la pràctica, arracona la nostra llengua.
Malauradament, no sembla que la Conselleria estiga disposada a canviar el rumb. Les seues polítiques en aquests quasi tres anys han tingut una orientació clarament ideològica, amb mesures que han afavorit l’educació concertada en detriment de la pública. El districte únic o la segregació lingüística en són exemples evidents.
Per això, l’endemà d’una mobilització massiva de la comunitat educativa obri una finestra per on entra ben poca llum. I, com diu la dita, “llum de candela, esperança feble”. Una claror tènue que amb prou feines il·lumina el camí i que ens recorda que, sense voluntat real de canvi, el futur de l’educació pública continuarà avançant a les fosques.
