La moció aprovada per la Diputació d’Alacant el passat dimecres aporta una mica de pau i serenitat a la controvertida qüestió del valencià a Alacant. Un mínim esperit de consens i de trellat sembla que es va voler imposar aquesta setmana, des del Palau Provincial, molt per damunt de les tantes absurditats viscudes la setmana anterior. I la institució que presideix Toni Pérez va oferir, sens dubte, una imatge de dignitat que mereix el reconeixement, la congratulació i la felicitació públiques. A partir d’una moció tramitada pel portaveu de Compromís Ximo Perles, el Partit Popular va presentar una esmena substitutiva en què es proposava per a l’aprovació: "Primer. Reafirmar el compromís de la Diputació d’Alacant amb la defensa del valencià com a llengua oficial, històrica i de convivència, reconeixent la ciutat d’Alacant com a terme municipal de predomini lingüístic valencià segons estableix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià" i "Segon. Instar la Generalitat Valenciana a garantir l’aplicació plena i efectiva de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià". 

Tot i que, segons tinc entés, l’esmena substitutiva va ser proposada oralment i no havia sigut pactada prèviament, el portaveu de Compromís va tenir els reflexos suficients —i una feliç voluntat de consens amb el Partit Popular— per a acceptar el text del PP en substitució del que ell mateix havia presentat inicialment. I el resultat del bon sentit comú de totes les parts va ser l’aprovació de la moció per la pràctica totalitat de la institució provincial, amb l’enorme pes polític que això comporta. Hi van votar a favor tots els diputats del PSPV, de Compromís i del PP —inclosa la regidora Cristina García, que sis dies abans havia votat en el sentit contrari en l’Ajuntament d’Alacant—; i en contra, únicament, la solitària —anticonstitucionalista, antiautonomista i antiestatutària—diputada de Vox Gema Alemán.

Però l’estimabilíssim i valuosíssim gest polític de la institució provincial presidida per Toni Pérez —igual com el demencial xantatge polític propugnat per Vox i acceptat per Barcala la setmana passada en el consistori alacantí— no hauria d’amagar i fer obviar la part substancial, la dimensió realment important de tot aquest assumpte: la de la precària situació de la llengua pròpia de la ciutat d’Alacant. I és respecte d’aquesta qüestió, la del valencià a Alacant, que voldria intentar en aquest calorós mes de juliol una sèrie d’articles que puguen propiciar i estimular la reflexió, el debat, la comprensió, la consciència, la voluntat de consens i —per expressar-ho de la manera que més m’agrada— l’amor a les paraules: com la manera millor de l’amor a la història, l’amor a la cultura, l’amor al coneixement, l’amor a la diversitat, l’amor a la llibertat i l’amor a la vida.

Amb un tal propòsit, resulta obligat començar el conjunt de totes les reflexions que puguen vindre amb el reconeixement que el procés de substitució lingüística que s’ha produït durant l’últim segle i mig en una ciutat com Alacant és, sens dubte, un fenomen extraordinàriament interessant des d’un punt de vista sociolingüístic: tan interessant que ben bé es podria considerar paradigmàtic. Particularment, durant els últims setanta o vuitanta anys, el canvi de llengua que s’hi ha produït ha tingut uns efectes evidentíssims: si en la primera meitat del segle XX la llengua majoritàriament predominant als carrers, a les places i —sobretot— a les cases de la ciutat era el valencià, ara l’ús clarament majoritari (en això, evidentment, tenen raó els regidors de Vox) és el de l’espanyol. I, a l’hora de buscar fets i circumstàncies socials explicatives dell fenomen, sembla generalitzada la idea que el canvi de llengua a la ciutat d’Alacant és atribuïble, principalment, a dos factors: la repressió lingüística duta a terme durant la dictadura franquista, per un costat; i el fenomen de la immigració, per l’altre. 

Quant a la repressió lingüística exercida pel règim dictatorial de Franco després de la Guerra Civil, no val la pena estendre’ns massa a ara i ací: és cosa perfectament sabuda, coneguda i reconeguda; objectivament documentable, per exemple, en treballs clàssics perfectament recomanables com els de Francesc Ferrer i Gironés, La persecució política de la llengua catalana (1985); Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural (1995); o Josep Solé i Sabaté i Joan Villarroya, Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975 (1994). Les persones càndides i innocents que puguen haver tingut en algun moment la temptació de comprar les formes de tergiversació i desvirtuació de la història que sostenen que "durant el franquisme hi havia més llibertat que ara" o que "Franco mai no va prohibir el valencià" podran comprovar de primera mà en estudis com els citats que el règim dictatorial franquista va arbitrar impietosament i de manera salvatge la regulació d’una estricta prohibició de l’ús de la llengua pròpia en tots i cadascun dels àmbits públics que disposaven d’un mínim grau de prestigi social: el sistema educatiu, els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, etc.), els oficis religiosos, l’administració pú¬blica, les instàncies judicials, la ciència i la literatura, etc. 

Pel que fa a la immigració, cal tenir en compte que Alacant a penes tenia 50.142 habitants l’any 1900, en el pas del segle XIX al XX; i 73.071 el 1930, abans de la Guerra Civil. Actualment, en canvi, en té ja més de 350.000 (358.720 el 2024, segons l’Institut Nacional d’Estadística). Aquest espectacular increment de la ciutadania, que comporta la quintuplicació de la demografia de la ciutat en menys d’un segle, no respon només —com és evident!— al creixement vegetatiu de la població, sinó que, òbviament, és conseqüència, en un grau important, del fenomen de la immigració. Fet i fet, en el padró municipal de 2022 podem constatar que, dels 338.577 habitants censats en aquell moment a la ciutat, només 190.688 eren d’origen valencià (nascuts a la mateixa ciutat d’Alacant o en altres municipis valencians), mentre que 147.889 eren procedents de fora del País Valencià (73.393 d’altres comunitats autònomes espanyoles i 74.496 de fora d’Espanya). I val a dir que ja en el cens de 2001 es produïen uns percentatges semblants pel que fa la procedència autòctona o forana de la població: dels 284.580 habitants ala¬cantins de 2001, 107.547 eren nascuts fora del País Valencià (87.289 en una altra comunitat i 20.258 fora d’Espanya). 

"Forasters vindran que de casa mos trauran", en podria ser una primera anàlisi, fàcil, demagògica i populista. Però no. De cap de les maneres, no: la tendència a atribuir en exclusiva la responsabilitat del procés de substitució lingüística a la repressió de la dictadura franquista i als moviments migratoris contemporanis no deixa de ser, als nostres ulls, una inadient simplificació de la qüestió, per tal com el canvi de llengua, amb efectes particularment notoris en el cas de la ciutat d’Alacant, té també, per descomptat, moltes altres causes —algunes remotes en el temps— directament o indirectament relacionades amb la pèrdua històrica del prestigi social de l’idioma vernacle en benefici del castellà. A l’hora d’identificar i analitzar aquestes causes caldria remuntar-nos, si més no, a moments, fets i avatars històrics tan reculats en el temps com el Compromís de Casp, la castellanització de la monarquia, el canvi de llengua en els usos literaris a partir del segle XVI, la Guerra de les Germanies, l’expulsió dels moriscos, la Guerra de Successió, els Decrets de Nova Planta, etc. 

Siga com vulga, en l’àmbit de la sociolingüística resultaria possible encunyar un senzill model explanatori per a donar compte dels mecanismes que operen en el si d’una societat on es produeix un procés de substitució lingüística. És això que —per mirar de fer-nos entendre d’alguna manera— podríem denominar la teoria del dòmino. És a saber: que si consideràvem els diversos àmbits d’ús en què una llengua pot ser utilitzada (és a dir, els possibles contextos en què una llengua o una altra es pot fer servir per a la comu¬nicació) i provàvem d’ordenar-los de major a menor grau de formalitat i de prestigi social, els podríem imaginar com una suposada filera de peces de dòmino en què la caiguda de les primeres peces produiria el sabut efecte en cadena que faria que anaren caient, una rere l’altra, totes les peces en joc fins a completar-ne el conjunt. Vegem... No sé si em sé explicar... En els primers llocs de la filera del dòmino metafòric hi hauria els àmbits d’ús de la comunicació institucional: el domini jurídic i l’ad¬ministratiu, l’àmbit de l’ensenyament, l’espai de la política, l’intercanvi de coneixements tècnics i científics, etc.; a continuació, potser hauríem de considerar la comunicació literària i, en general, l’àmbit de la llengua escrita (que comporta, en termes generals, un grau de formalitat major respecte dels àmbits d’ús que exigeixen l’expressió oral); tot seguit potser trobaríem en aquesta imaginària filera d’àmbits d’ús la comunicació en públic, amb discursos adreçats a una col·lectivitat, els contextos en què apareix la ne¬cessitat de parlar amb un desconegut, etc.; fins que, finalment, en els últims llocs de la cadena se situarien els escenaris comunicatius de les interaccions col·loquials amb amics i coneguts; i, com a última peça, les relacions amb major grau d’intimitat i afectivitat al si de la família. 

Com en el cas de les peces del dòmino, a partir del moment en què es produeix un canvi de llengua en un dels àmbits d’ús d’un major grau de prestigi social, pot començar a desencadenar-se un procés en què, per imitació de models de conducta conceptualitzats com més prestigiosos, el canvi de llengua s’opera progressivament, de manera que a poc a poc afecta també els àmbits d’ús amb un grau de prestigi social immediatament inferior, fins que el procés acaba per completar la totalitat dels espais comunicatius. Continuant amb el símil del dòmino: una fitxa tomba la que ve a continuació, aquesta fa caure la següent, i l’altra, i l’altra. Fins que, a la fi, totes acaben abatudes, derruïdes, caigudes per terra. 

D’alguna manera, si bé es mira, aquesta clàssica i senzilla imatge del dòmino serveix per a explicar esquemàticament el procés històric de substitució lingüística en les diferents regions del domini lingüístic valencià. L’any 1412, mort el rei de la Corona catalanoaragonesa Martí l’Humà sense descendència, s’acorda en el Compromís de Casp l’entronització de Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara —d’origen castellà—, com a nou rei d’Aragó, de València i de Mallorca (i nou comte de Barcelona, del Rosselló i de la Cerdanya, entre altres càrrecs). És evident que amb la simple arribada dels Trastàmara, la presència del castellà a la cort no va afectar immediatament —en absolut!— els hàbits lingüístics quotidians dels pobladors dels diversos regnes integrants de la Corona. Més encara: no podem oblidar que és precisament en el segle XV quan les manifestacions literàries en llengua catalana adquireixen una màxima esplendor. N’hi ha prou de referir noms com el de Bernat Metge, Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Vicent Ferrer, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Isabel de Villena, Joanot Martorell, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Joan Roís de Corella o —podríem afegir-hi, encara— Enyego d’Àvalos (el probable autor de Curial e Güelfa) per a donar compte de la productivitat i el prestigi que les lletres valencianes van assolir en aquell moment en el marc de la literatura universal. 

Tanmateix, sembla evident que ja en el segle XV la incipient presència del castellà a la cort reial deixava un terreny adobat perquè els fets i els esdeveniments històrics posteriors pogueren tenir unes importants conseqüències sociolingüístiques. L’efecte dòmino —per expressar-ho amb la imatge elegida— estava ja en marxa... I poc a poc hi començarien a caure les primeres peces. Vull dir: que les repercussions no van ser instantànies, per descomptat, ni tampoc generalitzades. Però la nova llengua de la cort, per exemple, condicionaria a poc a poc la llengua de la literatura —car una part important de la producció literària de l’època era feta per perso¬nes benestants vinculades a la cort reial—, i obriria les portes a la futura introducció del castellà com a llengua alternativa en l’administració i la justícia. 

Amb el temps, difós i connotat ja el castellà com a llengua de prestigi en els cercles reials, també l’aristocrà¬cia i, més endavant, l’embrionària burgesia podrien adoptar-lo com a marca de classe i distinció social. Consegüentment, una vegada encetat el procés de substitució lingüística, sense mesures correctives, era només qüestió de temps que, a poc a poc, anaren caient les successives peces de la filera del figurat dòmino sociolingüístic. Calia només que les circumstàncies de la història hi foren propícies. I aquestes circumstàncies, efectivament, ho van ser: el debilitament polític, econòmic i demogràfic de la Corona catalanoaragonesa en el segle XVI, la prohibició de comerciar amb el nou mercat d’Amèrica, les guerres civils i el bandolerisme, la guerra de les Germanies (1519-1523) —amb la victòria dels botiflers, la contundent repressió de Germana de Foix i l’efecte castellanitzador (lingüístic i cul¬tural) exercit per la Cort Virregnal de València—, l’expulsió dels moriscos l’any 1609, la Guerra dels Segadors a Catalunya, la Guerra de Successió (1705-1714) o la Guerra Civil (1936-1939) són només algunes fites històriques elementals a l’hora d’esbossar un mapa de les circumstàncies històriques que han contribuït a propiciar la substitució lingüística del català o valencià pel castellà o espanyol. Altrament dit: constitueixen un important conglomerat de circumstàncies adverses per a la preservació de l’ús del valencià com a llengua vehicular d’ús normal en els àmbits d’elevat prestigi social. 

Sembla evident que, quan el rei Felip V d’Espanya va promulgar els decrets de Nova Planta a primeries del segle XVIII per anul·lar legalment la personalitat política dels regnes de la Corona catalanoaragonesa i prohibir explícitament la llengua històrica d’aquests reg¬nes per als usos oficials, disposava ja d’uns terrenys fèrtilment adobats per al procés de castellanització, els quals facilitaven la implantació de mesures polítiques uniformadores, d’imposició política centralitzadora i, per consegüent, de colonització cultural i lingüística. Costaria d’entendre, sense tenir en compte el conjunt dels precedents apuntats, la fàcil erradicació de l’ús institucional d’una llengua per mitjà de la simple promulgació d’un determinat repertori de decrets reials. Al cap i a la fi, només una conjuntura sociolingüís¬tica mínimament permeable a la substitució lingüística podia fer efectives les anorreadores mesures legals arbitrades pel rei Borbó en els Decrets de Nova Planta.

En qualsevol cas, el fet cert i incontrovertible és que, amb antecedents històrics com els que hem provat de sintetitzar en els paràgrafs anteriors, a finals del segle XIX la situació sociolingüística no es presenta d’una manera essencialment diferent a Alacant com a la resta del País Valencià —i del conjunt del domini lingüístic. Una immensa majoria de les alacantines i els alacantins té encara, a les acaballes del XIX, el valencià com a llengua d’ús normal i natural a casa, a les places, als carrers, als comerços, als locals de restau¬ració; en les reunions veïnals, en les tertúlies amicals, en les festes, en els esdeveniments socials… Tanmateix, en aquest segle d’expansió industrial i comercial, la ciutat ja comença a duplicar per primera vegada la població i passa dels 28.847 habitants de 1857 als ja referits 50.142 pobladors de l’any 1900. La intensa activitat portuària i les conseqüències de la Revolució Industrial en fan possible el creixement: un creixement que, lògicament, comporta canvis substancials en la vida quotidiana de la ciutat. Així doncs, en el final del segle XIX, de resultes del canvi de model econòmic, del creixement demogràfic i de la important polarització social, se succeiran diferents crisis de tot tipus: és, de més a més, l’època de la gran depressió agrària i de l’escassedat d’aliments, un temps de revolta i de frustració social. I a l’Alacant finisecular, per a acabar-ho d’adobar, caldrà afegir-hi encara els embats de successives epidèmies de còlera en els anys vuitanta i noranta. 

Des d’una perspectiva sociolingüística —vull insistir-hi— en aquest últim terç del segle XIX, tret de l’excepció d’una reduïdíssima elit social nouvinguda, les alacantines i els alacantins utilitzen encara de manera absolutament generalitzada el valencià com a llengua habitual. Però les fitxes del dòmino que històricament han anat caient (en la figurada seqüència dels àmbits d’ús ordenats de major a menor grau de prestigi social) el castellà ja ocupa alguns dels àmbits més elevats. I, per més que quantitativament aquests primers àmbits no semblen molt significatius, la situació sociolingüística, clara¬ment diglòssica, presenta ja les dues llengües coexistint a la ciutat amb una molt clara especialització: el castellà, llengua reputada, és l’idioma pertinent per als usos formals, legals, transcendents, regimentals; i el valencià, llengua popular —llengua del poble—, és restrictivament interioritzat com l’idioma apte per als contextos informals, íntims, familiars, col·loquialitzants, espontanis. 

El castellà, assumit com a llengua de prestigi, esdevé, per tant, la llengua útil per a les formes de la comunicació que d’una manera o una altra presenten un caràcter d’oficialitat. La informació s’intercanvia en aquesta llengua quan es tracta de la premsa seriosa, de l’administració, dels afers governamentals, del tracte amb les autoritats, etc. I amb aquest canvi d’estat en les peces principals de la seqüència del dòmino, prompte se’n produirà un efecte manifest en les que venen immediatament a continuació: l’idioma imposat en els usos formals i oficials s’adoptarà com a marca social de classe entre l’elit dirigent. Aquesta és, per tant, la situació en el moment crucial del procés de substitució lingüística que, a Alacant, significava el final del segle XIX: la vitalitat de la llengua genuïna dels alacantins és, encara, notabilíssima; tanmateix, ultra les aparences, el castellà ha guanyat una posició preeminent en matèria de prestigi social i es troba en disposició d’anar fent caure, una rere l’altra, les diferents peces del dòmino de la comunicació lingüística. 

Una font documental de primera mà per a resseguir el fenomen —per a poder ana¬litzar la situació sociolingüística de la ciutat d’Alacant a les acaballes del segle XIX— és la premsa periòdica editada en aquesta mateixa ciutat. Mentre la premsa oficial —con-vencional, informativa, sòbria, pretesament seriosa— s’editava en la nova llengua de prestigi (la llengua que, en els Decrets de Nova Planta del segle anterior, s’imposava per a l’administració i la justícia), gràcies a la tímida llibertat informativa que proporcionava la llei d’impremta de 1883 (l’anomenada Llei Gullón), en el període comprés entre 1882 i 1923 apareixen a Alacant fins un total de 16 periòdics redactats en valencià: El Ma¬rescal, El Cullerot, El Campaner, El Dimoni Coixo, El Llansol, El Garbellet, El Gos de Presa, La Granera, Garrotá de Sego, La Granota, El Pardal, El Cullerot, Milord Quico, El Cacahuero, El Tio Cuc i El Pelut. Es tracta, en la major part dels casos, d’una premsa alternativa, humorística, de caràcter satíric, que resulta especialment significativa quant a la distribució de funcions entre les dues llengües. 

Especialment interessants per a entendre la situació —i la posterior evolució— lingüística de la ciutat són les més de 1.400 pàgines conservades d’El Cullerot, un setmanari satíric publicat en diferents etapes entre 1884 i 1907. No ens podem estar de citar ací, per curiosos i eloqüents, alguns passatges extrets d’aquest setmanari d’àmplia difusió (més de mil exemplars distribuïts de cada número), que fan referència a uns quants dels fenòmens que hem apuntat i que més amunt hem volgut representar amb la imatge de la teoria del dòmino. S’hi pot documentar, per exemple, la dificultat que podia implicar el canvi de llengua per a la població autòctona alacantina, majoritàriament valencianoparlant, la qual, fins i tot, podia evidenciar una clara incapacitat per a expressar-se correctament en castellà. Diria que, en aquest sentit, les dos cites següents són tan eloqüents com inapel·lables per a refutar qui —per ignorància o perversió— vulga qüestionar mai la valencianitat idiomàtica de la ciutat d’Alacant: 

"—Ah! Tin present que ells parlen en castellà [es refereix a la família de la xica que vol festejar l’interlocutor, sobre la qual ha demanat consell a qui acaba de fer la intervenció]. —Ara sí que m’has boixat! 
—Vaja remei; sé que li entres poc al castellà, però t’apanyes com pugues!" (10-1-1897) 

!—Què lliges, Tito? 
—Hola, mira un llibre per a ensenyar-me a parlar en castellano.
—I això? 
—Home! Bo és saber de tot, perquè un no sap en què vindrà a parar i el dia de demà ningú no l’ha vist" (17-1-1897) 

[Continuarà]

Joan Borja i Sanz