El curtmetratge documental Savis de l’horta (David Segarra, 2018) enfoca la lent en la bellesa, el coratge i el coneixement dels llauradors valencians. Al llarg de segles la gent del camp ha sigut menyspreada per una societat que ha girat l’esquena a la terra. És ara, en una època líquida, de canvis i convulsions, quan es fa urgent escoltar la veu dels majors
VALÈNCIA. Vivim temps d’incertesa, por i esperança. I és justament això el que està fent augmentar l’interés per la identitat, el territori i la cultura pròpies. Savis de l’horta s’inscriu en este context aportant les històries i experiències d’hòmens i dones llauradores de l’horta de València. Viatgem amb ells al nord resistent d’Alboraia, Almàssera, Foios, Montcada i Vinalesa. Recorrem també el castigat sud de Castellar, Alfafar, Pinedo i el Saler. I arribem així a la frontera de l’horta amb la marjal i l’Albufera. Són històries que desvelen un món cultural, humà i geogràfic oblidat per molts dels habitants de la ciutat i que guarden un missatge universal, i molt actual, sobre l’experiència humana: la resiliència, l’aprenentatge davant dels reptes i la superació dels obstacles des de la solidaritat i la comunitat. Un món que sobreviu contra tot pronòstic i en què la natura, els animals i la família són encara els pilars de la vida.
El documental reflectix tot un art forjat per les societats humanes durant segles, el de viure i estimar-se la vida. És un viatge a la saviesa i la bellesa de la gent de l’horta, al secret de la seua relació amb la terra. Així, l’enfocament és alhora narratiu i estètic, plantejat des de l’etnologia pura, parlant amb els nostres majors no sobre tècniques agrícoles o aspectes culturals concrets, sinó sobre la vida en general. Escoltem els nostres savis per a aprendre i dignificar-nos i en este sentit, com apunta el fotògraf Sebastião Salgado, emprem la imatge per a mostrar la noblesa de les persones. Eixe ha sigut el nostre objectiu: que la paraula, la imatge i la música facen honor als savis de l’horta. Així, tot i la humilitat de la iniciativa, hem treballat com en una gran producció: cuidant la fotografia i la cinematografia i component una banda sonora pròpia que reflectira les arrels culturals dels qui parlaven. En concret, l’internacional músic valencià Efrén López (L’Ham de Foc, Evo, Alm) ha compost diversos temes basant-se en la instrumentació i els sons de l’horta, incloent les sensibilitats àrabs, els instruments tradicionals i fins i tot les ferramentes de treball agrícola.
En definitiva, la idea és que les experiències d’Amparo, Vicent, Joan i Marcel·lí siguen útils per a la societat actual. I és que les històries vitals ens fan aprendre de l’experiència i enfortir-nos. L’escriptor i periodista Eduardo Galeano afirmava que les persones i els pobles estem fets d’històries. El nostre objectiu, per tant, ha sigut que la terra parle, que els savis de l’horta ens conten eixes històries. Així, a poc a poc, seguint les sendes obertes per Enric Valor, Joan Pellicer, Al Tall o Pep Gimeno “Botifarra”, anirem tornant a mirar-nos amb ulls propis. Ho fem des d’ací on ens pariren, per a tots els valencians. I també per al món sencer. Perquè el secret és que la nostra civilització guarda tresors que s’han de descobrir i compartir. I és la gent de la terra la que guarda les claus per a aprendre a viure en connexió amb ella. Ara hem de decidir si volem escoltar les seues històries.
Els objectius de posar el focus en el treball i la gent de la terra són molts i ben diversos. Recuperar l’autoestima col·lectiva amb la voluntat de servir com a reflexió i motiu d’orgull, independentment de la cultura i l’origen de cadascú. Contribuir en positiu al procés de superar tòpics i divisions amb la bellesa i la saviesa que atresora la nostra gent i els nostres paisatges. Redescobrir els valors ancestrals i les proeses quotidianes. Reviure els vincles amb la família, la comunitat i la terra. Confluir en allò que ens unix i enfortix per damunt del que ens diferencia. Descobrir una altra realitat: la d’aquells valencians ancestrals, perennes, arrelats a la terra i la identitat. Dones i hòmens valents, treballadors, resilients i savis; gent que ha patit dificultats i ha sabut encarar-les i superar-les. Trencar amb els estereotips que s’han fet comuns. Establir un diàleg i canviar el marc conceptual: els llauradors haurien de ser una figura clau, i admirable, de la nostra societat, per tal d’aprendre, pensar i reflexionar amb ells i a partir d’ells.
En este temps de globalització, crisi i canvis, cal reflexionar amb calma i retrobar-nos amb els nostres orígens. És temps de dialogar amb els nostres majors i de conéixer-nos més bé. La societat moderna i urbana demanda reconnectar el seu coneixement amb l’experiència dels qui han viscut abans que nosaltres. L’objectiu és teixir un vincle de comunicació entre els pobles i les ciutats, entre la gent major i els jóvens. Un exercici de reunió, vertebració i autoestima. En este sentit, una de les premisses del periodisme, del cinema documental i de l’antropologia sempre és el retorn. Pensar el treball com un diàleg i un intercanvi de sabers i ignoràncies. Per això el documental Savis de l’horta, produït amb el suport de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, el Museu d’Etnologia i la Xarxa de Museus Etnològics, retorna i es compartix de manera prioritària amb els seus protagonistes i les seues comunitats.
DAVID SEGARRA (València, 1976) és periodista, fotògraf i documentalista. Autor de Viure, morir i nàixer a Gaza (Sembra Llibres) i dels documentals Terra de Muixeranga i La Mola és nostra.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?