Stromboli, un pou dels desitjos per a cinèfils 

Publicat originalment en el nº10 de Lletraferit.

VALÈNCIA. "Ah, però encara existixen videoclubs?” , es preguntarà el lector entre sorprés i incrèdul. El dubte és més que raonable, puix en sentir parlar d’esta classe de negocis resulta quasi inevitable embarcar-se en un viatge forçós als anys 90. Prestatgeries reblides de pel·lícules i inacabables debats sobre quin títol triar per a degustar durant el cap de setmana al costat d’una pizza. Un regnat, el del VHS, que es veié truncat per l’arribada estel·lar del DVD. I és que, encara que recordar-ho implique assumir que hem deixat de ser insultantment jóvens, hi hagué un temps molt antic en què tornar una cinta de vídeo sense rebobinar podia implicar-li, al client despistat, una maledicció de proporcions bíbliques.

El cadell que era llavors Internet cresqué i devorà gran part dels negocis dedicats al lloguer d’imatges en moviment. “Video killed the radio star” i els videoclubs sucumbiren en eixa eterna tornada. Tancaren les grans cadenes que oferien cinema a l’engròs i els xicotets locals de barri que proveïen d’entreteniment domèstic els veïns. Noms mítics i venerats de la capital del Túria com Teles, Versió Original o Underground baixaren la persiana amb dolor i resignació. Els pocs supervivents que es mantenen drets busquen el seu espai en el nou tauler de joc i tracten de lluitar contra l’oblit i la decadència. Un dels que ho està aconseguint amb major èxit és Stromboli, situat en el valentí barri de Russafa i regentat pels germans Dani i Almudena Gascó. El seu triomf radica precisament en els seus senyals d’identitat: un primorós catàleg especialitzat en cinema d’autor i el tracte personalitzat que es dóna a cada client que entra per la porta. 

“Sempre vàrem voler fer un ‘antivideoclub’. Ací el cinema comercial és marginal”, explica Dani Gascó, encara que, alhora, reivindica el concepte de videoclub com a espai de democratització cinèfila: “Jo m’he criat en videoclubs. Sóc de Benicarló, allí solament teníem dos cinemes i, òbviament, hi havien moltes pel·lícules no comercials que no arribaven. La manera de suplir eixe buit era esperar que isqueren en VHS i les poguérem llogar”. Potser per açò Stromboli siga una sort de “videoclub d’Schrödinger”, un espai que alhora és i no és un videoclub, ja que seguix la fórmula de prestar pel·lícules a un mòdic preu, però aposta pel cinema d’autor i les rareses enfront dels grans èxits de taquilla i les distribuïdores omnipotents.

“La nostra principal font d’informació són els mateixos usuaris, que pregunten per pel·lícules que no coneixem o parlen de possibles adquisicions. La meua germana i jo plantegem el videoclub com un pou dels desitjos. La gent ve i ens parla de pel·lícules que no troben enlloc o el títol de les quals no recorden, però que varen ser importants per a ells en la seua infància. Jo sóc fill de metges i ara estic sempre fent consultes”, exposa Gascó. Tanta dedicació posen en el seu treball els responsables d’Stromboli que són ells mateixos els qui subtitulen les pel·lícules quan és necessari, tasca que, a més, multiplica la implicació que senten amb les obres que els envolten.

Una assessoria cinèfila

A més de pel seu catàleg (que es pot consultar en línia), el local situat en el carrer Centelles també destaca per la seua valorada labor d’assessorament. En una època en què roseguem les cantonades de cada minut, esta videoteca funciona com un banc de temps. Regala hores perdudes i estalvia infructuoses travessies per la mar d’Internet, de vegades tan tronada i desassossegant. “Alguns clients m’expliquen que han estat dos mesos buscant en Google una pel·lícula que per a ells era rellevant i no l’han trobada, bé perquè estava descatalogada, bé perquè els enllaços per a descarregar-la estaven trencats i no portaven al contingut correcte o les imatges eren de mala qualitat. Al remat, recorren a mi com a última opció. Per no gastar-se 2,5 euros han gastat algunes setmanes de la seua vida”, apunta Gascó entre divertit i frustrat.

“M’han dit tantes vegades allò de ‘si esta pel·lícula no la tens tu, no la té ningú’, que al final m’ho he de creure. Els nostres usuaris agraïxen molt que fem eixa busca i pugam proporcionar-los un resultat satisfactori de forma directa i exclusiva”, afig. “Sovint fem un poc de psicòlegs, perquè vénen clients que realment no saben bé el que volen i som nosaltres els que hem de guiar-los fins a donar amb el títol adequat. Per exemple, algú ens demana un film on no apareguen besades, perquè estan en un moment de desamor molt complicat. Potser eixa intimitat no li l’expliquen a altres persones, però vénen al videoclub i, en certa manera, ens obrin la seua ànima”.

“La gent està àvida de passió, encara que siga la d’uns altres. Els fascina que pugues passar hores parlant d’un pla o d’una escena. I eixa passió és un virus que es contagia”, assenyala este economista amb ànima d’escriptor. I és precisament la seua cinefília la que actua com una pandèmia incurable sobre els 11.000 socis que freqüenten l’Stromboli. “Que la persona estiga present és important”, apunta Gascó, conscient del valor afegit que suposa l’assessorament individualitzat que proporciona als seus clients. Passar-se per este local de Russafa també és una excusa per a recordar que encara som humans i podem divagar sobre escenes, personatges i girs inesperats de guió sense que l’enèsima notificació de l’smartphone ens vole la tapa dels cervells. Drama, comèdia, aventura, terror o romanç; un aiguat d’humanitat pel preu aproximat de dos cafés amb llet.

Viure en un carrusel de joies cinematogràfiques pot semblar una activitat molt romàntica, però el dia a dia entre les parets d’este arxiu fílmic resulta molt més prosaic. Investigar, arxivar, portar la comptabilitat… “La clau és la perseverança. El negoci va nàixer en la misèria i ara la gent ens coneix moltíssim. Si alguna vegada he de tancar, no faré festa de comiat, per a mi serà com si se m’haguera mort un ser estimat. Stromboli el porte dins”, explica.

Un arxiu fílmic de 10.500 títols

A pur de recerques meticuloses, paciència i tenacitat, este pou dels desitjos cinematogràfics ha anat omplint-se amb els anys fins a aconseguir les 10.500 pel·lícules que conformen el seu catàleg. I les que falten per arribar, ja que, com el mateix Gascó confessa, encara hi ha algun títol que se li resistix. Per exemple, Collectors (Julian Hobbs, 2000), un documental sobre un grup d’admiradors dels assassins en sèrie al que encara no ha aconseguit clavar-li la dent. Tot arribarà. Per la seua banda, la pel·lícula més llogada és Blade Runner (Ridley Scott, 1982), una distòpia que ara desperta nostàlgiques passions, però que arribà a estar descatalogada a principis dels 2000.

Pareix cruel, quasi sàdic, fer triar un pare entre els seus més de deu mil fills, però en un oasi fílmic com este, la pregunta es fa inevitable. D’entre l’ingent fons documental que atresora, Gascó destaca un parell de títols: La Maman et la Putain (Jean Eustache, 1973) –pel·lícula gràcies a la qual aconseguí conéixer a Fernando Trueba– i Århus by night (Nils Malmros, 1989), un film iniciàtic sobre l’amor i la mirada. “De totes maneres, a l’hora de fer un llistat dels teus films favorits en realitat estàs fent un retrat del teu moment vital”, recalca. I una que té pendent de vore? “Barridos por la marea, la de Guy Ritchie i Madonna. Tot el món diu que és horrible, però una dona me la va recomanar perquè li va fascinar i solament per això em desperta moltíssima curiositat”.

I qui va a Stromboli? Encara que la inclinació poc comercial del seu catàleg poguera fer pensar en una parròquia de grans erudits, la veritat és que les portes del local estan obertes a qualsevol persona. “Si València té un videoclub com Stromboli és perquè ho ha propiciat la gent. Són ells els que vénen a llogar les pel·lícules i permeten que seguisca existint. Hi ha molta cinefília en esta meravellosa ciutat. Tractar de tindre una única classe de clientela o una única classe de cinema seria la nostra mort, el videoclub ja no existiria. Digam que els nostres clients han de suportar-nos i entendre què és Stromboli. Ací pots trobar títols ‘underground’, però també tenim Casablanca o Allò que el vent s’endugué. El nostre material cada volta és més valuós, perquè el temps passa i les pel·lícules es perden”, explica Gascó.

Respecte a l’univers 2.0, Gascó ho té clar: més que un contrincant ha de ser un aliat. “La gent pensa que Netflix i, en general Internet, són enemics d’Stromboli, però no és així. Crec que Internet és una benedicció perquè permet que la cultura estiga a l’abast de molta més gent”. Ell mateix utilitza la xarxa per a investigar nous títols i rastrejar els que sol·liciten els usuaris del videoclub. “Internet oferix moltes possibilitats i cal saber llegir la informació que et presenta”, comenta sense dubtar el responsable de l’‘antivideoclub’. “Investiguem per tot el món”, apunta. “A voltes trobem títols molt difícils d’aconseguir però que resulten caríssims i llavors el nostre repte és trobar-los a un preu més assequible. És molt difícil amortitzar la compra d’una pel·lícula que quasi ningú no coneix i que simplement ens ha suggerit un visitant casual”.

Molt més que pel·lícules

Per als enamorats del sèptim art, Stromboli és una illa, com aquella de la qual pren prestat el seu cinematogràfic nom; però durant els seus tretze anys de vida el negoci s’ha convertit en molt més. El local del carrer Centelles exercix com a trampolí des del qual llançar altres projectes, sempre amb el metratge com a referent. De fet, Stromboli col·labora assíduament en festivals com València Negra o Cinema Europa i participa en cicles i tallers del MuVIM, l’IVAM, la Filmoteca de l’IVAC o l’Aula de Cinema de la Universitat de València. També formen part de Cine y debate, una iniciativa que vol portar pel·lícules poc convencionals a diferents barris de València i promoure un diàleg entorn dels títols triats. La seua darrera aventura és iniciar una sessió de cinema secret o, el que és igual, una projecció a la qual s’acudix sense conéixer amb anterioritat la pel·lícula que es visionarà.

El lloguer de pel·lícules, a l’Stromboli, es convertix quasi en una excusa per a desplegar un cant d’amor a les imatges en moviment: “Vivim en una era molt audiovisual, desestimar eixe llenguatge és no estar en este món. El cinema va d’allò que veiem i d’allò que no veiem”. En eixe afany per explorar el cinema des d’una perspectiva polièdrica, inclouen en cada caràtula una cita que permet establir tot un joc de picades d’ullet amb la clientela. “La idea va ser del director Javier Rebollo, qui forma part de l’ànima d’Stromboli”, apunta Gascó. No es tracta de sentències “com les dels sobres de sucre”, sinó poemes, reflexions filosòfiques o fragments de textos que troba interessants. Estes frases poden tindre relació amb el film en qüestió o no: “De vegades algú veu la pel·lícula i descobrix alguna connexió amb la cita que incloïa la caràtula, però és fruit de l’atzar, forma part del joc. La cultura ens connecta més amb la vida”, assenyala.

Acostar-se a Stromboli i deixar-se assessorar suposa també un desafiament al criteri personal de cadascú. “La gent té por de provar coses diferents i jo els convide a que s’òbriguen una miqueta a altres mons. Aprendre és divertit”, subratlla este cinèfil empedreït. “Sempre s’ha dit que el cinema és una finestra al món, des dels seus inicis se l’anomenà ‘el gran viatger’ perquè et permet conéixer com és la vida en altres països. Potser no tingues diners per a anar a Islàndia, però sempre pots llogar una pel·lícula islandesa per a descobrir aquella terra”. Si algú es planta en el número 17 del carrer Centelles amb la ment oberta i confiada, és possible que torne a casa amb una joia desconeguda davall del braç. Amb un títol que mai haguera triat ell mateix o que no havia cridat la seua atenció abans. 

El cineasta i doctor en Prehistòria Marc Azéma sosté que algunes pintures rupestres trobades en coves com Trois Frères o Altamira són en realitat una mostra de “proto-cinema”. La idea sorgí en estudiar la representació d’un fris en el qual apareixien tres lleons en diferents postures. Segons l’especialista francés, en moure la llum d’una torxa enfront de les figures es podia aconseguir la sensació que l’animal s’estava desplaçant. Imatges en moviment, l’elixir primigeni del cinema. Seguint la seua teoria, podem assumir que el sèptim art batega en la naturalesa humana des de fa molt més de temps del que pensàvem. ¿I quin millor lloc per a canalitzar eixa ancestral pulsió fílmica que un temple cinematogràfic a caramull de promeses i reptes? El videoclub ha mort, llarga vida al videoclub.

Un Stromboli per a cada ocasió

Daniel Gascó defén que per a recomanar una pel·lícula (i encertar) és necessari conéixer l’estat d’ànim o el moment vital de l’altra persona, així que, en un imperdonable abús de confiança, sol·licitem els seus suggeriments cinematogràfics per als següents llocs comuns de l’existència humana:

-Lligar amb algú: Betty Blue (37.2 le matin)  (Jean-Jacques Beineix, 1986).

-Deixar passar una vesprada de ressaca: The Rocky Horror Picture Show (Jim Sharman, 1975).

-Sobreviure a eixos dies en què penses que tot t’ix malament: ¡Que bonic que és viure! (Frank Capra, 1946).

-Obrir mires, ampliar horitzons: L’home d’Alcatraz (John, Frankenheimer, 1962) o La dona de l’arena (Hiroshi Teshigahara, 1964).

-Superar una ruptura amorosa: Nymphomaniac (Lars von Trier, 2013).

Lucía Márquez (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. A més, realitza la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.