X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 19 de junio y se habla de Caso Castor florentino pérez tim hortons Botànic II
GRUPO PLAZA

veles e vents

Taurons boreals i molt més en una mar que se’ns mor

El noruec Morten A. Strøksnes ha escrit un llibre tan colpidor com inclassificable. Pretén ser un assaig sense els corsets metodològics que exigix el gènere i per això li dona forma de novel·la, però potser està també massa llunt del concepte canònic de la novel·la. L’obra ens parla d’amistats refermades a bord, vora mar o en silenci, ens regala un calidoscopi d’escenaris àrtics, ens convida a reflexionar sobre qui són els monstres, marins o no, i al remat esdevé l’enèsim crit d’auxili dels oceans. Tot això des de l’obsessió malaltissa per capturar un tauró boreal. El còctel resultant és deliciós

18/05/2019 - 

VALÈNCIA. La disposició tradicional de l’esfera terrestre, on el cercle polar àrtic és la coroneta, ens impedix tindre una dimensió real de la seua immensitat. Comprén el 80% de Groenlàndia, part de Canadà, Alaska i Rússia, fragments de Finlàndia, Suècia i Noruega –bàsicament Lapònia– i una part de l’illa islandesa de Grimsey. L’extensió és set voltes la del Mediterrani. Les seues inhòspites condicions de vida, no obstant, no han desanimat els centenars d’exploradors que, des de temps de grecs i víkings, han buscat el pas del Nord i han anat descobrint-lo i cartografiant-lo.

En l’Àrtic noruec, la part nord del país fins a la frontera russa, es troben les illes Lofoten i un laberint de fiords, amb el Vestfjorden, l’illa d’Skrova i la vella explotació pesquera Aasjord. “Quan aplegue a una illa xicoteta com Skrova sol envair-me una sensació de llibertat estranya”, confessa Morten, autor i un dels dos protagonistes d’El llibre del mar, inspirat –com reconeix– per Judith Schalansky (entrevistada per Josep Vicent Miralles en Lletraferit #11), quan escriu que “una illa és alhora una realitat i la seua pròpia metàfora” (Atlas de islas remotas, Nørdica, 2013).

Noruega, un país llarg de pesca amputada

És llarg este país. / La major part és nord”, escrigué Rolf Jacobson. Esta cita inicia l’última part d’El llibre del mar, que transcorre en primavera. Amb els seus 25.148 quilòmetres de costa (València en té 518) Noruega i el seu nord han canviat molt en les darreres dècades. La nova economia ha redissenyat el món. També el de la pesca. Els noruecs havien configurat durant segles una indústria pesquera lògica on les explotacions –com l’Aasjord, de la família d’Hugo, l’altre protagoniste– s’ubicaven al costat dels ports on arribava el peix. En acabant es redistribuïa, ja processat, també per mar. Però els governants, explica Strøksnes, forçaren una xàrcia de nuclis de producció comunicats per carretera i l’economia sostenible d’algunes de les zones més aïllades del país se n’anà en orris. Poc després vingueren la desocupació i el despoblament.

Les formes tradicionals eren romàntiques i poc pràctiques per als dissenyadors d’aquella política. I així la indústria del peix –i amb ella la composició socioeconòmica de Lofoten– canvià per a sempre. Fer del pescador minoriste un llaurador o un obrer industrial és, denuncia l’autor, una de les obsessions dels governs dels últims quaranta anys. Els minifundis de la mar no interessen. I l’argument per a desmantellar-los és assenyalar-los com a romàntics. És el corró del capitalisme, obsessionat per esclafar el més tímid escull.

© Huang Chao

Prop de Rost, a 300 metres davall de la superfície, s’ha descobert l’escull d’aigües profundes més extens del planeta, amb una copiosa diversitat biològica. Al llarg de la novel·la, Hugo intenta pintar, per encàrrec, Rost i les tres muntanyes que l’envolten, però el resultat, realiste, sempre li ix poc natural. A voltes la naturalea és poc natural, reflexiona Morten. Les Lofoten en viu pareixen més una recreació romàntica que un paisatge real. Els atractius naturals i paisatgístics d’Escandinàvia ­­–que significa “costa esgarrada”, “perillosa”, “trencada”– són extraordinaris. I lògicament s’han convertit en l’objecte de desig de milers de viatgers. Els veïns de les Lofoten viuen hui, sobretot, del turisme.

Catxalots en el fiord, l’Essex, Nantucket

Morten i Hugo s’han encabotat en capturar un tauró boreal. Fascinats per l’animal, ho intenten des d’una zòdiac de quatre metres. Pels canals i fosses del Vestfjorden naden estes criatures prehistòriques que apleguen als huit metres de llarg i els 1.200 quilos de pes. No obstant, la inquietant trobada amb un enorme catxalot els fa pensar que, en realitat, un tauró boreal és poca cosa, com una eixida de pesca d’allò més corrent. De fet, els toca posar en marxa el motor i eixir escapats després d’observar bocabadats uns quants moviments amenaçadors del mamífer gegant. El moment de pànic els reviscola històries terrorífiques.

Una d’elles és local: amitjanat el segle XX, una barca portava una família de Lottavika a l’església de Leines a través del fiord. De sobte un catxalot els atacà i només sobrevisqué una xica de 16 anys. Potser només fora un accident i l’animal entropessara, distret mentres engolia arengs. L’altra és universal i coneguda: l’afonament de l’Essex, després d’un xoc de titans en el Pacífic sud, l’any 1820: el vaixell de 27 metres enfront del leviatan de 26. El catxalot observà pacient el vaixell balener per a envestir-lo, obrir-li una via d’aigua en proa i arremetre contra ell fins que l’afonà. Feu fortuna durant dècades el mite de la balena assassina, el ser intel·ligent que decidix abandonar la passivitat dels seus congèneres i carregar contra els baleners nord-americans que, entre 1804 i 1876, caçaren un quart de milió de catxalots. L’animalot té el cervell més gran de tots els sers vius i dels extints: potser només defenia els seus.

L’Essex tenia pavelló de Nantucket i inspirà a Melville per a escriure Moby Dick. Owen Chase i gran part de la tripulació sobrevisqueren a l’atac, després de practicar el canibalisme a bord de tres bots oberts durant tres mesos. Dels tres mariners que decidiren quedar-se en Henderson, una illa deserta de les Pitcairn, enmig del no res, mai se’n va saber més. Un llibre arreplega les terribles vivències amb el relat de Chase, el primer oficial: El desastre del Essex, hundido por una ballena (Alba, 2003), fets novel·lats amb èxit en Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick (Proa, 2015), i portats al cinema per Ron Howard amb títol homònim (2015). Jacinto Antón viatjà l’any 2015 a Nantucket –“terra llunyana” per a la nació Wanpanoag–, una illa a 50 quilòmetres de Boston, per a entrevistar a Philbrick i olorar els carrers del mític port balener. El deliciós resultat es pot trobar en línia, publicat en El País Semanal, “En el corazón de la ballena”.

Taurons boreals i una zòdiac envoltada d’infinit

El secundari essencial de la novel·la d’Strøksnes és el tauró boreal, però també l’oceà: la seua immensitat, la inabastable diversitat biològica per descobrir i la lenta mort que l’espècie humana està infligint-li, que provocarà que moltes espècies s’extingisquen abans de ser descobertes. Hi ha catalogades fins a dos milions d’espècies animals, però s’estima que en poden quedar-ne huit més per descobrir, la immensa majoria en la mar.

La mar sempre ens ha paregut infinita, al marge del cant hiperbòlic dels poetes. Sobta pensar, per exemple, que hi ha tants taurons com persones en la terra. O més. I, no obstant, tots els oceans sumats no representen ni una gota en l’univers. L’evidència es fa palesa mentres Hugo i Morten, amb el motor de la zòdiac parat, observen les estreles, enmig del fiord, alhora que milers de milions de criatures minúscules ­–krill, plàncton– i milions de calamars posen en dansa el ritual de cada nit i emergixen des de les profunditats a l’aigua nutritiva de la superfície per a convertir-se en el festí gastronòmic d’uns altres i perpetuar el cicle de la vida. La nit negra i la negra mar regalen als navegants la mateixa sensació d’infinitat i misteri des de fa centúries.

© Matthew Savage.

Ja de tornada, en la factoria Aasjord, abans de dormir, escolten el so de les aigües que, en la càlida nit estival, colpixen amb suavitat la vora. Igual que els inuits tenen moltes paraules per a anomenar la neu, en la costa de Vesteralen tenen una en concret per a este so: sjybarturn. O una altra, poppel, amb què els pescadors anomenen les ones fortes formades per corrents i vents provinents de direccions oposades. L’anècdota revela la riquea lingüística dels vells marins, que podria aplegar a paréixer també infinita, com les estreles i els oceans, però la vida moderna està soterrant este patrimoni ancestral alhora que relativitza el secular concepte d’infinit. El progrés –o la cobdícia humana– està convertint en finit tot allò que créiem infinit, perquè ho era, de fet, per a la mesura de l’home.

El llibre del mar té espai, de tant en tant, per a certa sensibilitat poètica. Quan l’atractiu de l’entorn i els infinits que envolten la zòdiac els enjogassen, l’autor es pega una galtada per a recordar que estan allà per a caçar un tauró boreal i no per a la vida contemplativa: “La nostra barca dibuixa una V blanca pel Vestfjorden. En alta mar un arc de sant Martí xicotet ha format un portal. És temptador adreçar-se cap a ell només per travessar-lo. Però no estem caçant l’arc de Sant Martí”.

Bestiari de monstres de les mars del nord

Els selkies de les Òrcades, que naden com a foques però en terra són hòmens molt atractius, o els esperits i les ombres dels qui han tingut una mort violenta i habiten els volcans d’Islàndia es troben ben presents en l’imaginari de les gents de la mar del Nord. Entre la llegenda i l’erudició, Strøksnes ens regala una iniciació al bestiari marí: l’alemany  Albert Magne ens parla en el segle XIII dels galfins que salven els nàufrags i els porten a terra… només si mai han menjat carn de galfí. En el museu de l’Ermitatge de Sant Petersburg es troba el Xiquet sobre galfí de Lorenzetto per a recordar-ho. Terrible és el graug del nord de Noruega, el fantasma d’un pescador ofegat d’ulls rojos, braços molt llargs i un pomell d’algues per cap. Navega amb un vaixell partit i les veles esgarrades, entre els vius. Presagia la mort i cal ignorar-lo. I està omnipresent per als vells pescadors, que giren la mirada quan se’ls pregunta si és folklore, mitologia o realitat.

Tots els monstres marins estan dibuixats en la monumental Carta Marina del suec Olaus Magnus i explicats en la seua historia dels pobles nòrdics de 1555: unicorns, rinoceronts, cavalls, vaques i ratolins de mar, peixos voladors i serps gegants o polps colossals. En la carta també apareix el maelstrom, el melic del mar, el remolí que arrossega vaixells però també balenes i orsos blancs. No és cap llegenda. Existix entre les illes Sorland i Vaeroy, el punt just on marees i corrents prenen una forma més violenta.

Münster i Ortelius també il·lustraren monstres i Oudeans publicà un monogràfic sobre la serp noruega gegant, citant tres-centes fonts que confirmaven la seua existència. Hi ha alguna cosa certa en totes estes bèsties? El kraken era un membre més de la mitologia escandinava fins que la ciència confirmà l’existència dels calamars gegants. Si resten huit milions d’espècies per descobrir en el planeta i res coneixem de les profunditats de l’oceà, per què els monstres de Magnus no podrien ser reals?

© cliff hellis

Strøksnes ens parla d’uns altres monstres d’existència provada: els cap de peix governaren el planeta durant 80 milions d’anys. Segons els fòssils de fa 375 milions, trobats en l’illa d’Ellesmere, en l’Àrtic, els primers animals terrestres tenien quatre potes i cap de peix, sense coll, els Tiktaalik roseae. “Als qui hem jugat en la platja de xiquets ens agrada estar en eixa zona intermèdia entre la terra i l’aigua. Ens fiquem en la butxaca objectes menuts que després exposem en l’alcavor de la llar o en la finestra de la cuina”, reflexiona Strøksnes. En eixe espai entre terra i mar sorgiren els cap de peix, els primers terraqüis.

El tauró boreal també és considerat un monstre terrorífic i d’ací prové l’obsessió per capturar-lo, resseguint les passes del capità Ahab. Però existixen taurons que estan molt llunt de ser considerats monstres. En Hawaii l’amakua, l’àngel de la guarda més poderós, es manifesta a sovint en forma de tauró; en el Japó antic el tauró era l’amo de les tempestes; en Nova Guinea els membres més respectats de la societat són aquells que tenen el do d’invocar els taurons; en les Fiji es ret cult al déu tauró Dakuwaqa, ancestre dels grans líders; i en Beqa no es pot pronunciar el nom del déu tauró però sí escriure’s.

Els taurons són ferotges, com tants altres animals, però cap d’ells mata per capritx. Capturar un tauró boreal per a satisfer un repte personal, que no deixa de ser una frívola elucubració humana, sí pareix un capritx del qual és víctima un ser prehistòric que, en condicions normals, podria atényer els 400 anys de vida.

Tauró i skrei en els fiords

¿Aconseguixen Hugo i Morten capturar un tauró boreal, després de 300 pàgines i d’haver navegat en una fràgil zòdiac pel Vestfjorden al llarg de les quatre estacions de l’any, després d’haver intentat atraure’l amb una vaca escocesa podrida o amb els daus de greix d’una balena? Mentres ho intenten lligen en premsa, amb certa frustració, notícies com que, amb canya i des d’un caiac, hi ha qui n’ha pescat de 880 i 560 quilos. El boreal és un animalot mitològic i els dos amics no són els únics que, infectats per Melville i Ahab, anhelen la victòria en l’atàvic combat entre el bé, l’home, i el mal, el monstre marí. Ben bé saben ells, en tot cas, que en realitat no és cap monstre: un màxim de vint persones moren a l’any en el món per atacs de taurons. 73 milions –milions!– de taurons són capturats per l’home, molts d’ells castigats impietosament a una lenta i desagradable mort a la deriva, amb l’aleta dorsal seccionada.

El tauró boral no té depredadors i passa molt de temps surant en les profunditats a les quals està adaptat des de fa milions d’anys. Devalla més enllà dels 1.560 metres, la fondària màxima registrable per l’home, un hàbitat del que sabem ben poc. Alguns dels dies en què l’eixida a pel boreal no oferix esperança, Morten i Hugo li tiren a l’skrei, el famós abadejo, al voltant del qual existix tota una forma de vida. En un dels passatges del llibre, l’autor ens trasllada a la celebració anual del campionat mundial de pesca d’skrei, un pretext, en la civilitzada Noruega, per a ajuntar-se, bufar-se i buscar raons i, a ser possible, baralla.

Panegíric pel planeta

El llibre del mar es llig amb la boca oberta de la primera a la darrera pàgina, entre l’erudició de fets sorprenents i sensacionals que succeïxen per davall de la superfície i la magnificència tàcita de tot allò que encara no hem deprés de la mar. En els moments en què la trama narrativa perd força, la lectura se sosté pels paisatges i les sensacions que transmet Strøksnes amb una prosa brillant, i per l’emotiu panegíric en defensa de la mar i del planeta que representa, implícitament, cada paràgraf.

Des de l’estómec d’una balena un home a penes sentiria el ressò llunyà d’una tempesta tan aterradora que fera naufragar tots els vaixells de guerra del món, ens explica George Orwell en el breu assaig Dins del ventre d’una balena, citat per Strøksnes. Amb eixa paràbola criticà la passivitat i el conformisme de molts intel·lectuals dels anys 30 del segle XX. Així ocorre hui també. Els interessos de les multinacionals i del capitalisme globalitzat blinden un sistema econòmic insostenible per al planeta. La tèbia resposta d’intel·lectuals i mitjans impedix un canvi de paradigma que retorne l’esperança a l’espècie humana.

En el cor del mar

Els 28.800 ànecs grocs –i granotes verdes i tortugues blaves– que caigueren d’un portacontenidors fa vint anys en el Pacífic s’han escampat per tots els confins del món. Els corrents els seguiran portant d’ací cap allà fins que es dissolguen en micropartícules que tardaran un mil·lenari en desintegrar-se. Abans s’incorporen, amb les seues toxines, a la cadena alimentària. Alguns d’estos joguets de banyera –i milions d’andròmines semblants– formen part d’illes de plàstic, entre elles la del Pacífic, entre Hawaii i Califòrnia, tres voltes com França de gran. Sí, pareix un escenari per a la quinta entrega de Mad Max, una nova distòpia tan real com que un milió d’aus marines i 100.000 mamífers marins moren cada any per culpa del plàstic.

Els oceans es dessagnen i Strøksnes ens anuncia que eixe ha sigut el gran símptoma de les cinc extincions massives del planeta en els darrers 500 milions d’anys, l’última la dels dinosaures en fa 65,5 milions. Revistes com Science o Nature advertixen, segons l’autor, que estem immersos en la fase primerenca de la sexta extinció massiva, indicada per tres paràmetres: pèrdua d’hàbitats, canvi climàtic i acidificació dels oceans. La composició química de la mar és clau en el procés: està canviant i amenaça mol·luscs, crustacis, esculls de coral, krill i plàncton, que són la base de la cadena alimentària de totes les espècies marines. Ja deia Heràclit, en el segle V a. C., que la història és un xiquet que construïx un castell d’arena a la vora de la mar. Sense mar no hi haurà res. No per als humans. Potser sobreviuran els taurons. No debades ells –o els seus avantpassats– seguixen en el mateix lloc des de fa almenys 450 milions d’anys.


Una crònica i un pretext: El llibre del mar de Morten A. Strøksnes (Angle, 2018)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email