VALÈNCIA. The Last of Us, un dels videojocs més populars i premiats, s'ha convertit en sèrie (HBO) i, naturalment, donada la legió de fans del joc, cada capítol es comenta fins a l'avorriment. En el moment d'escriure açò van quatre episodis que han aconseguit reunir molts espectadors, entre els quals hi ha jugadors i també no jugadors, com ací servidora. La sèrie és una ficció postapocalíptica, en la qual gran part de la humanitat s'ha convertit en una espècie de zombi a causa de la rapidíssima infecció causada per un fong fatídic. En eixe context, un rocós antiheroi, amb molt de drama i amargor damunt i el cinisme com a mecanisme de defensa, ha de mantindre viva una xiqueta que podria ser la salvació de la humanitat mentre viatgen per eixe món hostil.
La cosa funciona per als qui no coneixem el joc perquè està ben feta, no hi ha dubte, i perquè el seu creador Craig Mazin i el seu equip s'han preocupat per construir personatges interessants, la interacció dels quals és el millor de la sèrie. Els diàlegs entre l'home i la xiqueta, com van coneixent-se entre ells i mostrant-se davant de nosaltres, la manera en què van assimilant tot el que els va succeint i les diverses trobades que els apareixen en el camí són el millor de la sèrie. Ens importen i estem disposades a seguir-los, sabent que els queda molt per patir, com manen els cànons.
Encara que molta gent ho pense, els videojocs no van inventar estos relats de viatges i desplaçament, en els quals el protagonista ha d'anar superant obstacles i desafiant la mort fins a arribar al premi final, siga este un tresor o evitar la fi de la Terra. És l'esquema prototípic del gènere d'aventures des de fa segles, primer en la literatura i després en el cinema. De les diferents escenes i la superació dels perills que es van succeint en eixos trajectes, ara en diem passar pantalles per influència dels videojocs, però molt abans que existiren les pantalles ja es feia, i que li ho expliquen, si no, a Jules Verne. Els videojocs van recollir gran part de la narrativa i les trames de la literatura i, sobretot, el cinema de gènere, sols que oferint una experiència immersiva i focalitzant un punt de vista únic que correspon a qui juga i maneja els controls. Però, clar, els videojocs han creat les seues pròpies narratives i estètiques i en un exercici d'anada i tornada molt interessant estan aportant al cinema i a les sèries no només arguments, sinó també maneres de contar i posar en escena que afecten no sols les pel·lícules que els adapten, sinó a gran part de la ficció audiovisual. El transvasament entre un medi i un altre és constant i complex.
Potser el millor exemple no prové de l'adaptació d'un videojoc, sinó d'una novel·la. Em referisc a l'extraordinària Hijos de los hombres (2006), adaptació d'Alfonso Cuarón del llibre de P. Sr. James. La manera en què estan filmades les persecucions i fugides, a més de ser un exercici de virtuosisme cinematogràfic enlluernador, repliquen de manera molt eficaç la immersió que oferix un videojoc. La pel·lícula combina literatura, cine, videojoc, per a crear una rondalla trepidant i entretingudíssima, al mateix temps que profundament política en la seua visió del futur immediat.
És molt possible que l'argument que he explicat de The Last of Us, llevant els zombis, els recorde molt a Hijos de los hombres, perquè tenen molts punts de contacte, alguns dels quals el filòsof expert en distopies Francisco Martorell ha resumit en un fil de Twitter. Però allò realment ressenyable és que, més enllà de la fidelitat amb el videojoc que la sèrie mostra i que molts fans estan recopilant en totes les xarxes, el llenguatge audiovisual i la construcció del relat estan molt més pròxims a les característiques i l'experiència d'un videojoc en una pel·lícula procedent d'una novel·la que en una sèrie que adapta un dels jocs més famosos. Perquè la sèrie funciona i és sòlida, però també és convencional des d'un punt de vista estètic i narratiu, tot el que no és Hijos de los hombres. I ja que hi hem arribat, parlem del famós capítol 3.
Bonic és, no ho negaré, i emotiu. Però potser, com deia algú en Twitter, vos n'heu vingut una miqueta amunt. Este mateix article podria haver-se titulat “De com un episodi bonic, ale hop!, es convertix, encara que estiguem a 8 de febrer, en el millor de l'any i pot ser que del segle”, un títol massa llarg, però ben explicatiu. Per descomptat, estem al màxim amb eixa inesperada i bella història d'amor entre dos hòmens i a mort contra tota la lamentable homofòbia que ha despertat; qualsevol persona de bé ha d'estar amb això. S'agraïx també que una distopia deixe una estona de costat allò de “l'home és un llop per a l'home” i aposte per l'amor i el suport mutu sense embuts, perquè també existixen i són humans i sense ells ens haguérem extingit fa mil·lennis.
La història és molt bonica, però la forma és convencional i força els nostres sentiments; de fet, no hi ha escapatòria possible. Hem plorat, sí, però plorar davant una ficció no és difícil, en realitat és facilíssim: una mínima identificació amb els personatges i la situació embolcallada amb la música adequada i ja ho tenim. I ací hi ha de tot: soledat i tristesa, l'arribada de l'amor, la música envolupant, la cadira de rodes, una malaltia terrible, el sacrifici per l'altre. Doncs clar que plorarem i ens emocionarem, encara que siga la història d'un survivalista conspiranoic que troba l'amor. No, no és el millor capítol de l'any, ni del segle, ni de res. És un capítol important pel que conta, per l'atreviment de posar en primer pla, en este tipus de sèrie, dos hòmens madurs, amb els seus cossos i els seus rostres, vivint una història d'amor i desig. Però no per com ho explica. I encara que el pla final és bell i profundament pertinent i emocionant, potser, com a espectadors i espectadores, ens estem conformant amb poc.