Thomas Wolfe: la grandesa de la vida

VALÈNCIA. Mai va anar-se’n del tot, però en els darrers anys hem pogut assistir a una saludable recuperació, a una abundància de reedicions i traduccions i sobretot a una caiguda de determinats vells prejuís que si bé no anul·laven el seu valor immens, sí l’havien deixat en un cert purgatori. Les raons per les quals l’obra de Thomas Wolfe (Asheville, Carolina del Nord, 1900 – Baltimore, Maryland, 1938) va passar la segona mitat del segle XX en un relatiu oblit són variades, però probablement tenen molt a vore amb el conreu de determinats clixés perseverants per part de la intel·lectualitat europea, i dels dictats inapel·lables declamats pels mandarins (bàsicament també europeus) que governaven la crítica literària fins fa ben poc.

Durant massa temps, de ben poc va servir-li al bo de Thomas Wolfe que un déu indiscutit com William Faulkner haguera dit que considerava aquell el primer escriptor de la seua època i generació (a la qual pertanyia el mateix Faulkner). No sent Wolfe del gust d’aquells crítics, és ben possible que consideraren eixa sentència faulkneriana una sort de boutade complaent o compassiva, o una afirmació purament de consum intern dins de l’àmbit nord-americà. Perquè amb total seguretat el pecat principal de Thomas Wolfe siga eixe: la profunda, autèntica i visceral nord-americanitat (valga ací la paraula) que reflectix en cos i essència la seua obra. Es podria argüir que el mateix Faulkner, o un autor com John Steinbeck, també van fer dels seus llibres successius espills de la vida nord-americana de la primera mitat del segle XX, i no han patit (ben al contrari) eixe desdeny enutjós o eixe dubte infamant que durant molt de temps sí ha arrossegat el nom de Wolfe. Però autors com Faulkner o Steinbeck, a banda de la qualitat indiscutible, foren més proclius a certes experimentacions narratives, a determinats jocs literaris molt del gust de les elits intel·lectuals europees. Contràriament, l’escriptura de Thomas Wolfe prescindix d’elaboracions excessivament complexes (o almenys es recrea en una complexitat diferent) i el resultat és un autor químicament pur, una continuació en prosa del lirisme de Walt Whitman, una puresa que entronca amb l’esperit fundacional d’aquell país i un cert caràcter titànic, panteista, fins i tot adàmic en el seu sentit més primigeni, i que assistix als fets i els relata al ritme eufòric, carnal, ingenu i celebratori que bona part dels habitants dels Estats Units sentien en aquells temps, la veritable consolidació i les possibilitats infinites d’un immens nou món.

La curta vida de Thomas Wolfe (a penes 37 anys, derrotat per una tuberculosi) no va ser obstacle per a llegar-nos una obra torrencial, quasi grafomaníaca, i davant la qual costa entendre com va poder construir tot eixe enorme cabal líric desaforat que es nodrix en bona part de la seua pròpia i fascinant biografia i que abasta tot el seu país: des de la sensualitat del sud als mites del ferrocarril o la colonització com a eixos constructors dels Estats Units, la itinerància o el vagareig per uns espais inacabables o l’encís pels gratacels, la vivacitat i les llums d’una Nova York que per aquells anys presentava candidatura a la capitalitat de tot.

A pesar de l’omnipresència en la seua obra del paisatge i el paisanatge nord-americà, la curta vida que va tindre li va permetre gaudir d’enriquidores estades i viatges per Europa, i va fixar la seua residència a Londres durant un temps. Respecte a la seua producció literària, les dos principals o més ambicioses obres de Wolfe (Look Homeward, Angel, 1929, i Of Time and the River, 1935) eren inicialment llibres desmesurats per l’extensió i que van necessitar de les retallades i els consells de Maxwell E. Perkins, el seu editor, qui va mutilar (molt raonablement des d’un punt de vista comercial) tot aquell flux constant i inesgotable que la ment de Wolfe alçava sense pausa. Un joc extenuant que sempre suposava per a este darrer patir els retalls com a verdaderes amputacions i en el qual eren freqüents els episodis en què Perkins li demanava reduir a la mitat determinat text, i aquell li’l tornava amb el doble o el triple de l’extensió inicial.

A banda de les ja mencionades, va escriure un parell de novel·les més (també de llargària notable, i que es publicarien pòstumament), així com poesia, textos teatrals i dotzenes de relats relativament breus. Eixa relativa brevetat, i l’excelsa qualitat de la gran majoria d’eixos relats, han permés l’edició individualitzada de molts d’ells, com a joies menudes però travessades pel fulgor més autèntic i més bell, com és el cas d’El nen perdut (Viena Edicions, 2014), probablement un dels textos més brillants de tota la narrativa nord-americana del segle XX.

El nen perdut és la crònica a quatre veus d’un record. I eixe record és el del germà mort als dotze anys (un episodi real en la vida de Wolfe). Però allò extraordinari del llibre és el tractament que permet construir l’evocació sense afectacions excessives o impostades, la creació perfecta d’una atmosfera d’ensomni on suren com en un encanteri i on no grinyolen en cap moment ni la veu del protagonista en els últims dies de la seua vida, ni la de la mare o la de la germana, ni la del mateix autor que descriu, molts anys després, una ràpida i casual visita a l’espai últim que va habitar i on va morir el germà.

Tota la calidesa sense almívar que Wolfe aconseguix traçar amb mà emocionada però ferma mostra el dolor –encara viu però assumit– de la intolerable pèrdua, l’ambient de la ciutat menuda i els seus detalls més ínfims però que delimiten els contorns necessaris, la versemblança de l’escenari evocat, el batec de la vida i de cada espai com a centre de l’univers, l’encant i la vivor infinits d’un jove intel·ligent i tràgicament frustrat, o la sensibilitat transcendent amb la qual el narrador (la veu que tanca el retaule) s’allunya del lloc on ha exorcitzat el seu record, mirant cap arrere: “…com si el carrer fora el Temps”.

Una oda al món i a la vida alçada des del dolor i sense rancors, absent de retrets o de resignacions (perquè no en conté cap), i plena de bellesa i de l’aclaparadora incertesa i fragilitat que ho sobrevola tot en qualsevol existència individual, de la constatació poètica i elemental que, amb l’ajuda que sempre haurem d’agrair a Thomas Wolfe i a la seua literatura, ens fa intuir que tots som xiquets perduts en el fascinant i estrany viatge de la vida.