Tim Brookes (Londres, 1953) descobrí els alfabets en perill d’extinció per accident. Tot començà entallant en fusta els noms d’amics i familiars. Buscant idiomes amb els quals treballar, ensopegà amb el fet que la majoria dels alfabets del món, fins a un 85%, es troben amenaçats de desaparició. No s’ensenyen a les escoles, no són utilitzats pels governs, i en alguns casos fins i tot es prohibixen
VALÈNCIA. Graduat a Oxford, escriptor, assagista, guitarrista, entrenador de futbol i membre de la University of Vermont, a mig camí entre la quebequesa Mont-real i la Gran Poma, Nova York, Tim Brookes dirigix des de fa una dècada un projecte per a evitar que continuen desapareixent alfabets creats per comunitats humanes d’arreu de la Terra. Per això des d’Endangered Alphabets s’elaboren llibres infantils, jocs de taula, sil·labaris, puzles i materials curriculars per a ensenyar i expandir la conscienciació sobre una problemàtica que sol passar desapercebuda fins i tot entre els més conscienciats. Una pèrdua particular i universal que resulta irreversible.
-Vosté és un expert que no ha estudiat lingüística, però, en canvi, es dedica a gravar textos sobre fusta amb gúbies. Per què és tan important la seua faena?
-Perquè tot allò que s’ha escrit durant segles o inclús mil·lennis, textos sagrats, documents legals, diaris, cartes personals, desapareix quan s’impulsa el desús d’una escriptura determinada. Ningú més al món semblava haver-se adonat d’esta crisi, així que vaig sentir la necessitat de crear un projecte per a preservar-los, Endangered Alphabets.
-No renunciem a la nostra llengua o alfabet per elecció. Quin és el motiu principal de la seua desaparició?
-Quan t’apunten amb una pistola o amb un fardell de bitllets no tens més remei que utilitzar un altre alfabet. Per exemple, només pots treballar programant ordinadors si coneixes l’alfabet llatí. Per a tindre èxit has de renunciar a la teua llengua i fer ús de l’altra que la suplanta. Llavors la teua llengua queda desfasada i t’usurpen la identitat. Els teus rebesnets no podran llegir els teus documents fundacionals, però no perquè algú els ho impedisca, sinó perquè a ningú els importarà ja.
-Quants alfabets han sobreviscut la imposició d’altres més extensos?
-La invasió d’una potència dominant va lligada a l’apoderament de les terres baixes, els rius i els centres de població. Les llengües indígenes i els seus alfabets tendixen a retirar-se cap a les muntanyes i els boscos o, com va passar amb les dones tuaregs, cap al desert. Mantingueren l’alfabet tifinag incorporant-lo a dissenys de tatuatges i joies, que duien en els seus trajectes pel desert. Fou una alfabetització clandestina. Esta evidència visual sobrevisqué a la colonització per part dels romans, els àrabs, els francesos i els italians al llarg del nord d’Àfrica. En la dècada de 1960 els amazics lluitaren pel seu estatus i reconeixement i molts d’ells acabaren a la presó, torturats o assassinats. La revitalització començà quan dissenyaren la seua bandera transformant la lletra Yaz del tifinag, que significa home lliure, en una insígnia, i darrerament podem comprovar un retorn d’eixe alfabet en la senyalització pública de llocs com el Marroc. L’alfabet tifinag, originari de l’època fenícia, és un dels millors exemples de ressorgiment.
-Som conscients de la desaparició de la diversitat lingüística, però no dels sistemes d’escriptura?
-Tenim una noció mundana i utilitarista de l’escriptura i només si ens en detenim i pensem, podrem vore més enllà. Per exemple, els budistes shingon al Japó es connecten amb la seua espiritualitat gràcies a l’alfabet siddham, combinant diferents símbols, com la flor de lotus. Amb les meues talles vull ampliar la comprensió de l’escriptura de la gent per tal que quan vegen formes més gràfiques de comunicació no les rebutgen per paréixer infantils o primitives, ja que l’escriptura és un regal d’inspiració divina. La nostra posició de privilegi és també una posició de debilitat i ignorància. L’alfabet llatí és el que s’utilitza en tot el món, però perquè la història està escrita amb l’alfabet dels guanyadors.
-Entallar fusta és molt més complicat que l’acte d’escriure?
-Quan esculpixes t’has de centrar molt més en el que estàs fent. En fer-ho, m’he anat adonant de l’existència d’escriptures més fàcils i altres més difícils. Una de les més complicades d’entallar és, de fet, la de l’alfabet llatí. Has de fer una línia perfectament vertical enfront d’una altra, creant una paral·lela exacta. La lletra O ha de ser perfectament concèntrica. Físicament això és pràcticament impossible! Necessites eines com ara quadrícules, regles i compassos. Llavors vaig pensar: ¿per què este sistema d’escriptura requerix totes eixes ferramentes addicionals? I em vaig adonar que, en realitat, els romans no escrivien així.
-De fet, vosté afirma que el nostre alfabet es basa en un acte mecànic, allunyat de la sinuositat natural trobada en la natura.
-La forma d’escriptura que hem heretat dels romans s’utilitzava en els monuments dels emperadors i en les seues tombes. Volia representar no només la divinitat, sinó també el poder últim d’un imperi militar: rectangularitat i simetria, llei i orde, permanència i estabilitat. Eixos valors, doncs, estan incrustats en la nostra escriptura. Per tant, pensem que s’ha d’escriure en línia recta i quan veiem que l’escriptura tibetana està escrita en cercles això vulnera el nostre enteniment, malgrat que hi haja una raó darrere; parlem d’un mantra repetit tres vegades, un procés que encarna visualment la idea de fer alguna cosa repetidament, induint a la calma i duent-te cap a un lloc tranquil.
-En este sentit, el fet d’escriure és molt més que una ferramenta contemporània.
-Moltes cultures són tan conscients de la importància de l’escriptura que tenen històries mitològiques explicant-ne la fita. Els contes mítics narren com a causa de la seua insensatesa o de l’astúcia divina les perderen. A Bangladesh els mro tenen una faula: quan Déu els atorgà un alfabet propi ho feu escrit sobre fulles de plàtan carregades a l’esquena d’una vaca, desgraciadament la vaca se les menjà i esgarrià l’herència dels mro; és una llegenda tan important que cada any celebren un festival en què castiguen una vaca. A la Xina, els zhuang expliquen com reberen l’escriptura al mateix temps que el foc, però ací també la perderen: l’escriptura aparegué en una casa de fusta i els zhuang, ignorants i atrafegats, entraren amb el foc dins de la vivenda, que es cremà i feu desaparéixer el seu sistema d’escriptura.
-En eixa línia, a endangeredalphabets.com he llegit que els karen afirmen que Déu els havia donat l’escriptura sobre cuir, però que la perderen i des de llavors han sigut un poble ignorant, sense llibres, sense rei, sense un govern propi, subjecte a altres reis i altres governs, una nació d’esclaus, menyspreats, xafats per tots com a gossos...
-Són l’exemple viu d’un poble expulsat de les seues terres i que lluita des dels camps de refugiats. Els karen a Tailàndia, els rohingyes a Bangladesh; els camps de refugiats són l’infern a la Terra. Un supervivent d’un camp de concentració vos dirà que per a sobreviure necessitaràs habilitats físiques, però potser el sentit màxim de tot plegat és la identitat. Aprenen el seu alfabet en els camps de refugiats no en un sentit nostàlgic, sinó per a sentir-se com una persona que mereix tindre una petjada en la Terra. Els alfabets també poden ser actes espirituals. El sistema d’escriptura dels txams, un poble de l’antic regne de Txampa, en el Vietnam central, és tan important que si algú mor i no sap llegir o escriure, un sacerdot s’assenta amb el difunt durant el període comprés entre la mort i la incineració i li ensenya les seues lletres.
-Els poderosos sempre parlen de l’eficiència d’una llengua, independentment del que això signifique per a una cultura, i obviant com sovint hem de mirar arrere per a poder ressituar-nos.
-Per això els sistemes d’escriptura són tan importants per a les cultures. Si visiteu Irlanda, podeu comprar arracades o penjolls amb símbols de l’ogham, l’antic alfabet irlandés, uns símbols que ni tan sols s’han desxifrat del tot i que hui dia ningú utilitza. Lluïm lletres que no podem pronunciar i en cas d’ajuntar-les no significarien res, però tot i això continua tenint un significat molt important per a la gent.
-S’han creat vora uns cent alfabets al llarg del segle passat, però pareix difícil introduir i implementar-ne un de nou dins d’una societat. Hi ha diferents tipus d’àrees geogràfiques en relació amb la creació de sistemes d’escriptura?
-Els alfabets de nova creació provenen realment de dos àrees. Una és Àfrica, a conseqüència del panafricanisme i com a resposta al colonialisme. Pot ocórrer que l’alfabet imposat no funcionara bé a l’hora d’expressar tots els sons de les llengües autòctones, mentres que els nous poden funcionar també com a símbol d’independència i d’orgull, com ocorre amb l’acolorida escriptura ditema tsa dinoko, construïda per a les llengües bantu de l’Àfrica meridional. Per una altra banda, mentres que a Indonèsia i les Filipines existixen molts alfabets minoritaris tradicionals, al sud-est d’Àsia, particularment a l’Índia, les escriptures de nova creació no estan vinculades a la lluita contra una autoritat colonial, sinó a una mena de rivalitat, ja que el sistema jeràrquic de la cultura índia pot menysprear una comunitat sencera pel fet de no tindre un alfabet propi, titlant-la d’incivilitzada, endarrerida o tribal.
-Un dels alfabets més fascinants del món era el nüshu, emprat exclusivament per dones. Encara s’utilitza d’alguna manera?
-L’última parlant d’esta llengua que en feia ús de l’escriptura, a la regió de Jiangyong, de la província xinesa de Hunan, va morir a finals del segle XX. Hi ha persones o col·lectius que l’han reutilitzada resignificant-la amb diversos propòsits, amb un ús conscient més enllà d’allò quotidià i pràctic. Convertida en una cosa totèmica, és una representació visual d’un conjunt d’actituds culturals. Com passa amb els tatuadors de les Filipines amb l’alfabet baybayin, la funcionalitat és la d’una declaració de pertinença, més emblemàtica que pràctica.
-Com contribuïx el seu projecte a previndre la desaparició de sistemes d’escriptura?
-Un amic meu del territori de Chittagong Hill Tracts, a Bangladesh, en fou el detonant, quan em parlà que s’hi estava produint genocidi cultural. La gent estava en perill físic i polític, i ell obrí una escola, sense el suport de cap govern, on els xiquets podien aprendre en la seua pròpia llengua i en el seu sistema d’escriptura. Sense cap material didàctic, el primer que férem van ser paperògrafs per a alfabets com el mro, d’un dels grups locals. Començàrem a fabricar diversos materials educatius per a les escoles, com ara un segell de goma amb lletres de l’alfabet, amb la intenció de fomentar l’autoexpressió i l’ús del llenguatge. També enviem els estudiants de visita a cals iaios i altres ancians del poble per a que els expliquen històries que han escoltat de menuts, i després quan tornen a l’escola els xiquets les compartixen.
-També produïu llibres explicant contes populars en multitud de llengües.
-Així és. Hem elaborat, probablement, el primer diccionari d’imatges infantils en sis idiomes al món. Una cosa pareguda hem fet ací, a l’estat de Vermont, amb els amerindis abnakis, a qui hem cedit la propietat intel·lectual de les obres, de manera que la tribu obté guanys que beneficien directament la comunitat. Si vols reviure una llengua o un alfabet, has de començar pels xiquets, i això vol dir joguets. Començàrem a desenvolupar una gran varietat de jocs amb els alfabets en perill d’extinció, com ara mitja dotzena de sistemes d’escriptura en cartes d’alfabets i un joc de taula basat en l’escriptura glagolítica, utilitzada per l’antic eslau.
-Ara mateix els vostres plans immediats passen per la preservació i promoció del mongol.
-A causa de la influència soviètica, la llengua mongola s’escriu en alfabet ciríl·lic a Mongòlia i certes repúbliques russes, com Buriàtia. Recentment el govern d’Ulan Bator ha anunciat la reintroducció de l’escriptura vertical tradicional Hudum Mongol bichig. Això és tot un repte, sobretot per a les persones majors que només saben llegir i escriure en ciríl·lic. Òbviament, al llarg de la seua vida han vist documents en mongol, però això no vol dir que els puguen llegir. A hores d’ara alguns diuen que han d’estar orgullosos de la seua escriptura tradicional i l’han d’aprendre, però també hi ha gent que considera la iniciativa un guirigall sense utilitat.
-Alhora, el govern xinés ha anunciat que iniciarà en breu un programa d’homogeneïtzació i unificació lingüística en la denominada Mongòlia del Sud.
-El cas de la regió autònoma de Mongòlia Interior és particularment important, perquè és l’única zona del món on els mongols han utilitzat la seua escriptura pròpia de continu durant els darrers huit-cents anys. Han treballat molt per a mantindre la seua cultura i no estan gens contents amb les ordes de Pequín. Parlem d’una amenaça directa al seu llenguatge i la seua escriptura. Els mongols expressen el seu orgull per la seua cultura sostenint els seus propis escrits en pancartes. Estes pancartes, fetes i dibuixades a mà, representen la resistència. Es tracta d’una forma d’expressió molt arrelada a la seua tradició cultural en un sentit estètic. Per això he triat una de les seues frases i l’he entallada en un tros de fusta que diu: “La llengua estrangera és una ferramenta; la llengua materna és l’ànima”. També estem introduint un joc de cromos amb l’alfabet i la mitologia mongola, que podran ser utilitzats com a eina d’ensenyament informal. Estarà disponible en tres alfabets: llatí, ciríl·lic i mongol. Celebrant la seua cultura mentres juguen, els xiquets estaran donant suport a l’escriptura mongola a la Mongòlia interior. Perquè si realment volem respectar cadascuna de les cultures del món, també hem de respectar la tradició, la cuina, l’art, la música, la llengua i el sistema d’escriptura de cadascuna d’elles.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?