GRUPO PLAZA

VALENCIANS

Toni Espinar: "Som el que imaginem” 

El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social

20/11/2022 - 

VALÈNCIA. Camine per Xàtiva de la mà d’Espinar. Les seues obres són tan nombroses a la capital de la Costera que han arribat a serigrafiar una ruta guiada. Qualsevol punt recòndit pot servir de llenç. Sobre una caixa de llum, Felip V apareix representat com l’arxienemic de Batman amb un cartell que indica WANTED. Dead or Alive. 11.600 Killed in Xàtiva. En un altre cantó amagat, l’incendiari Borbó apareix retratat com el Motorista Fantasma, l’antiheroi que vengué la seua ànima al Dimoni. Altrament, el que abans era una font bruta envoltada d’andròmines i tones de fem, ara rememora una llegenda xativina sobre com dos ermites, la de la Mare de Déu del Puig i la de Santa Anna, van ser separades per la gràcia celestial. I ara El pam de Déu, al carrer el Puig, ha passat a ser un dels punts més visitats del barri, segons confirma la veïna de la casa d’enfront. És la revolució que Espinar alena: l’art ix al carrer sense finalitats comercials de cap classe.

-Els Espinar tenen els dits tacats de pintura. Tota una saga de pintors: pare, fill, net i besnet. En quin moment et vas implicar en eixe món? 
-Les olors de les pintures, l’aiguarràs i els pinzells m’han acompanyat dia a dia des que vaig nàixer. He crescut jugant i eixe joc divertit ha arribat a ser la meua forma de vida. Primer ajudant a mon pare i després prenent la meua pròpia trajectòria professional més relacionada amb el muralisme i la restauració, tot i que he practicat moltes maneres d’expressió artística: fanzins, còmics, cartells, escenografies, caricatures, retrats, dissenys, etc. De tot s’aprén i tot m’ha servit.

-Un dels trets pels quals els teus treballs són identificables a tot arreu és eixa pinzellada tan característica del divisionisme, l’estil neoimpressionista. Quines han estat les teues referències? 
-Totes les obres i estils artístics que he vist en la meua vida m’han influenciat d’una manera o una altra. Des de la bellesa del traç i la intenció prehistòrica als dissenys més psicodèlics dels anys 70. L’absència de prejuís m’ha permés extraure i gaudir de l’art de cada temps, intentant comprendre el seu context. La qüestió és tindre el màxim respecte cap a la faena dels altres, cap a l’arriscada decisió d’uns humans que han dedicat les seues vides i energies a transmetre les seues inquietuds personals i socials a través de l’art, fent un exercici de sinceritat brutal, obrint les seues entranyes i compartint-les amb tots. Arribats a este punt, jo he triat els registres amb què m’he sentit  més còmode, aquells que em transmeten energia i passió, vibració i moviment, els valors amb els quals visc diàriament.

-En bona part dels teus treballs revisites la tradició valenciana. Un bon exemple és el passeig de les Lletres Valencianes d’Alzira. També empres frases icòniques i amplies els seus significats, reivindicant personatges arraconats durant molt de temps o poc coneguts per la ciutadania. Tu els poses cara i això és molt important, ja que allò que no es veu no existix. Quins són els teus objectius? 
-La pintura, la invenció i recreació d’imatges sempre ha tingut l’objectiu de visualitzar idees, personatges o històries. La idea de posar cares a persones de les quals no tenim fotografies és la manera més efectiva d’apropar-les a la gent, d’ampliar l’imaginari popular. L’ús de cites i dites amagades en el subconscient col·lectiu, barrejant-les amb imatges actuals, és un recurs que em permet desenvolupar-me en un espai on el temps es diluïx. Puc construir un argumentari en el qual destaquen les idees principals, les essències de cada moviment. Cal aprendre fent ús de la memòria i fonamentant la maduresa social per a tindre el màxim control del nostre futur. És un objectiu molt ambiciós, però pense que la utopia marca el camí correcte, encara que no hi puguem arribar.

-Per una altra banda, la restauració de façanes és l’altre gran vessant del teu ofici, no? 
-Sí, el coneixement dels processos de restauració m’ha permés accedir als materials, els seus comportaments, problemes i solucions. La recuperació de pintures antigues que buscaven embellir edificis exteriors em resulta d’allò més gratificant. M’ajuda a entendre realment la idiosincràsia de la pintura mural.

-El teu treball unix els entorns urbans, la natura, les persones i la identitat. Estos conceptes es traduïxen de manera diferent a cel obert que en l’interior d’una galeria? 
-Per descomptat. D’un costat, en una galeria es fa una posada en escena en què la llum o els condicionants no canvien i, d’un altre costat, t’hi has de desplaçar expressament per a contemplar les obres. A l’aire lliure, en canvi, s’enriquixen amb variables imprevisibles per als qui passen i les veuen: la meteorologia, l’horari, les diferents perspectives... Les pintures s’impregnen de la vida que els envolta, o fins i tot es deterioren i canvien com un ser viu. M’agrada incorporar objectes reflectants per a aprofitar la llum de cada moment, o d’altres volumètrics, que donen la naturalitat necessària per a integrar l’obra en la seua ubicació. Tindre en compte totes les circumstàncies aleatòries és un bon exercici mental.

No t’adormes i utilitza els 5 sentits, a Xàtiva (Foto: DAVID CÓRDOBA)

-Passem per una de les obres d’Espinar que du més temps a Xàtiva: No t’adormes i utilitza els 5 sentits, en un mur del col·legi Attilio Bruschetti, amb una interpretació d’obres de Josep de Ribera, l’artista nat a la ciutat. Tot ha cobrat vida: per una banda ha arrelat una planta enfiladissa i, per l’altra, un tros de la paret de morter està desfent-se. Qui o com es trien els llocs? 
-Qualsevol espai és susceptible de ser pintat, només cal posar en marxa la imaginació. Racons que et sorprenen o grans espais que transformen la nostra percepció. Murs deteriorats o perfectament lluïts. Superfícies còncaves, convexes, allargades o apaïsades, igual té: la imaginació no té límits i ella ens guia. Cal aprendre a guiar-la perquè condiciona el nostre futur: som el que imaginem.

-Com a membre de la Lliga Nacional de Grafiti, com creus que ha canviat la indústria de l’art de carrer les darreres dècades? 
-Ara quan es fan els festivals la gent ens oferix les seues façanes per a que les pintem. En tot cas, jo no vinc del grafiti, ja que mai he fet signatures. Els meus inicis són més propers al moviment alternatiu dels anys 80-90, relacionat amb l’okupació i la reivindicació social. Tot això s’ha transformat, ha passat de la il·legalitat a ser una peça clau en la reactivació de barris i pobles totalment deprimits. També s’han creat rutes muralístiques que servixen d’atractiu turístic o enriquixen el patrimoni cultural. En este sentit, quan una obra pren altres formats, és a dir, quan ix del seu mur i es transforma, crea una sensació immillorable.

Mural a Cocentaina, amb una dita local (Foto: DAVID CÓRDOBA)

-Vivim en el segle de la imatge i l’street art contraresta tot el màrqueting visual que ens bombardeja constantment. Trenca eixa identitat acrítica d’un planeta en crisi. “Canviar el món no és bogeria, ni utopia, sinó justícia”, signes en un mural al Palau Ducal de Gandia. Com pot l’art canviar la societat? 
-D’un temps ací ens hem acostumat a que les imatges del carrer sempre intenten vendre’ns alguna cosa. Es pot comprovar en la infinitat d’anuncis de botigues i comerços, en la pompositat d’una façana d’una família adinerada o en algun alt estament implorant respecte. Nosaltres som fills del poble i pintem en el nostre espai d’acció, el carrer, l’entorn urbà, on es desenvolupa la vida. Estem en interacció contínua les vint-i-quatre hores amb esta societat. No volem vendre res, volem omplir els carrers de bellesa i reflexió, d’art i llibertat, d’humanitat i emocions. Pensem que l’art motiva, transmet unes vibracions que remouen esta anquilosada societat en què sempre hi ha algú que et diu el que has de fer, on comprar, on anar o què fer amb la teua vida. Defenem la nostra llibertat d’expressió com a homenatge a tots aquells que no van poder fer-ho o van perdre la vida en l’intent. El nostre treball és contagiar, inocular el virus de la maduresa social, de l’autocrítica i l’aprenentatge. Per necessitat, per justícia.

-A banda de València, el teu art es troba per molts altres racons del món, com ara Italià, Albània, Guatemala... On preferixes pintar? 
-M’encanta pintar fora, aprendre vivint en llocs diferents en els quals interactues amb gent d’altres cultures, orígens o influències. El fet de conéixer diferents realitats m’ajuda a entendre el que m’envolta. Estos viatges em proporcionen distints punts de vista, em fan madurar com a persona abandonant qualsevol classe de prejuí o xovinisme, fent-me apreciar molt més el que és meu. Perquè on realment m’interessa pintar és en l’espai on visc, pintar per als meus, per a la gent que m’envolta. Transformar este espai en una cosa màgica on viure i disfrutar.

-Traure l’art al carrer fa que les ciutats respiren. Saps quina és la reacció de les persones quan contemplen cada dia els teus dibuixos? 
-Quan pinte al carrer normalment, estic en contínua comunicació amb la gent que passa. Les seues opinions i comentaris em motiven, em conviden a dirigir el mural. Sempre porte la mitat del treball preparat de casa. Però només la mitat com a màxim, la resta ho deixe a la improvisació. Li done molta importància a eixa percepció fresca i sincera, espontània i directa. La interacció genera moltes converses divertides i transcendentals, de les quals aprenc moltíssim i em fan arribar a certes conclusions. Fent-ne un a Cocentaina, un home va passar i em va dir una frase típica del poble: “Si la ceba grilla i l’alficòs grana, el dia de Sant Hipòlit, bona diana”; i, gràcies a un altre, una cabra que estava dibuixant va acabar semblant-se al logotip de la Fira. El peu de mur es convertix en un gran programa d’opinió on l’espectador se sincera, llança les seues pors i preguntes, opina lliurement (o coaccionadament) enfront de l’autor. Fent preguntes, incentivant la curiositat, connectant amb fantasmes que componen l’imaginari popular. Sempre percep una sincera gratitud i agraïment per pintar al carrer, per compartir complicitat i parlar de llibertat d’una manera tan natural.

El conegut mural d'escriptors de Muro (Foto: DAVID CÓRDOBA)

-El mural literari del parc del Batà, de Muro, s’ha convertit en tot un símbol del poble. Malauradament, l’Ajuntament ha proposat una ampliació del parc, la qual cosa podria dur al seu enderrocament. Quina sensació tens quan veus perillar els teus treballs? 
-Eixos murals formen ja part del patrimoni cultural de Muro i de tots els valencians. Pense que, com a mínim, haurien de tindre algun tipus de protecció com a Bé de Rellevància Local que assegurara la seua conservació i així evitar que la seua cura i manteniment depenga de qui estiga al consistori en cada moment. És una galeria de murals que mostra un recorregut d’escriptors en valencià al llarg dels segles, de Ramon Llull a Ovidi Montllor, passant per Bernat Metge, Ausias March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Lluís Galiana, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés, etc. El mural ha traspassat els seus límits físics: ix en llibres de text i vídeos didàctics, o també en la Viquipèdia. Teníem present fer un altre projecte també a Muro amb escriptores del segle XX: Isabel-Clara Simó, Mercè Rodoreda, Carmelina Sánchez-Cutillas, etc. La possibilitat de destruir l’obra, per contra, recorda unes destrosses de patrimoni històric que ja pensàvem superades: ponts, muralles, castells, palaus, cases senyorials... Destruïts impunement amb qualsevol excusa o per estranyes raons. La clau de tot és el respecte.

-Tornant a Gandia, Dones en lluita per la igualtat ha sigut atacat repetides vegades per part d’intolerants. Has patit molt esta classe de censura? 
-Desgraciadament tinc uns quants casos en el meu historial muralístic. Jo intente pintar i transmetre la llibertat en les meues obres i això molesta a certs sectors retrògrads i anacrònics. Realment no se’n pot dir censura, ja que són atacs violents d’uns pocs intolerants nostàlgics dels camps de concentració i els afusellaments. El mateix fet d’atacar un mural anomenat Dones en lluita per la igualtat és de gent amb greus trastorns psicològics, quan no es tracta d’un acte simplement polític, un atac contra la ideologia del contrari. En este cas, en concret, l’han atacat tres voltes, l’última pintant esvàstiques sobre les cares de Simone de Beauvoir, María Zambrano o Violeta Parra. Molt trist i patètic.

Mural feminista a Gandia (Foto: DAVID CÓRDOBA)

-El fet de pintar en interiors pot assegurar a priori que una peça perdure en el temps. Més enllà de les còpies, consideres que els teus treballs seran efímers per estar a l’aire lliure? 
-Partim de la base que absolutament tot és efímer. Tot es degrada, es rovella o és fum de combustió, en funció del tipus de materials, l’estat del suport físic i l’exposició al sol. Com millors materials s’utilitzen en una obra, en millor estat estiga el suport, majors proteccions i menor exposició al sol tinga, més perdurarà en el temps. Res és etern i, en relació amb això, la conservació i prevenció dels efectes de la degradació és essencial.

-Pot acabar el segle de la imatge convertint-se en el segle de l’art? 
-Si l’art sobreviu a la guerra i la llibertat a l’opressió podrem afirmar-ho, però dependrà de molts factors i sempre hi haurà gent decidida i obstinada a fotre-ho tot. Com deien els artistes de la Secessió vienesa, “a cada temps el seu art”. El que podem dir és que la revolució cultural que està comportant l’art urbà no té precedents. Un art popular, que naix del poble, sincer, que ens porta bellesa i ompli les nostres vides de llibertat i bones vibracions... Això no havia existit mai. Espere que es consolide com un costum i passe a formar part de les nostres vides. Voldrà dir que anem en el bon camí, el camí de la utopia.

Noticias relacionadas

DISCOPLAY

Zoo: El triomf de l’excepcionalitat

Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme