Els llibres tenen una segona oportunitat en els mercadets. Volen una casa, un lector
Mercadet de diumenge. Sol de matí de novembre. Passejar amb calma, encesa la curiositat, entre un fum de gent i de trastos vells. Ferramentes rovellades, quadros anys 70 d’escenes de caça i joguets òrfens de ves a saber quin xiquet… I llibres.
De llibres, sempre en trobes. Amuntonats en qualsevol racó o damunt d’alguna taula de fusta. Sempre en trobes, de llibres, en el mercat ambulant que cada diumenge, a Montserrat, atrau centenars de persones. Només cal fixar-s’hi. Ahí estan. I escoltar-los, perquè els llibres ens parlen, encara que siga xiuxiuejant.
A mi m’ha passat amb un grapat de clàssics. Deixats caure entre rodes de bicicleta, figuretes de ceràmica, paraigües inservibles i coses i més coses que no soc capaç d’identificar. Al sol, les cobertes descolorides i mats a penes fan notar la seua presència. Al meu voltant, soroll de veus, venedors i compradors, barrejats en l’ambient catàrtic, quasi sedant, del carrer estretit per les parades.
Sempre m’imagine aquells llibres parlant entre ells. Vells però dignes, semblen posseir una espècie de consciència desesperançada, afonats en queixes i lamentacions. Joies de quasi un segle, oblidades entre transistors, tisores de poda i fundes de mòbil; relats universals tancats i agarrant pols, potser per a sempre! Recorden, segurament, que hi hagué un temps en què visqueren en una prestatgeria, dins d’una cambra silenciosa que feia olor de paper groguenc i tinta. Potser hi hagué alguna persona que, per la nit, en triava un, i a la llum suau d’una llar, mentres fora xiulava el vent fred, viatjava a través de les seues pàgines com qui s’endinsa en la mar. Potser, en algun moment, aquelles joies canviaren de mans, d’un pare a un fill, d’un amic a un altre, o es perderen en alguna mudança, qui sap on ni quan.
Siga com siga, un dia aquells clàssics es trobaren, de sobte, embarcats en una aventura no buscada. Me’ls imagine esdevinguts exploradors de carrers i de pobles. Vivint al dia, suportant les inclemències desconegudes fins a eixe moment… I supose que n’eren més. I que l’antiga colla va perdre pel camí alguns companys, ferits i oblidats per a l’eternitat.
En realitat, tot açò no és més que fantasia. Ells mai no podran contar-me tota la veritat. Però des del prestatge que els he assignat em sembla sentir alguna cosa, un fil de veu de lletra que xiuxiueja: “Per fi, de nou a casa, tant de bo siga per a sempre”.
Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.