Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 25 de octubre y se habla de TOQUE DE QUEDA coronavirus estado de alarma ghatto
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Tribut als que estimen

28/01/2018 - 

VALÈNCIA. El vassallatge, tan medieval, encara actua al segle XXI. En certa manera hem bescanviat favors i formes. Homenatges i tributs es fan cada dia. El senyor, i en aquest segle també la senyora, són els que tenen prioritat en aquest comboi tan feudal. Una mena de rendició que ve de lluny. Ni alta, ni baixa Edat Mitjana. Açò ja sobrepassa la Història Moderna i entra igualment, a la seua manera, en la Contemporània. Casos i cossos fan d’exemple diàriament. Només un mínim esforç per saber desxifrar més enllà del paper o de les imatges que ofereixen tota mena de formats. Súbdits contemporanis tributant a la destra i a la sinistra. Reconsiderem aquests mots i associem, per la via ràpida, això de donar a algú una ditada de mel. Fer la gara-gara, el cul gros.

Els homenatges solen tenir connotacions múltiples. Òbviament dependrà del  tipus de tribut i a qui van dedicats. Una festa pública, privada, on es ret respecte, admiració, a la persona homenatjada. Ací molts de caràcter militar, reial, institucional... He de dir que sempre arriben amb un tuf especial,  vénen en el pack de donar sabó.  Una gala amb flaire de festa passada amb un posat mudat i dosi d’antiguitat, molta olor de naftalina. Un acte de submissió, de respecte, de veneració, amb formalitat ostensible, massa exagerada. València té aquesta mena de tendència. Tenim molts exemples d’aquesta coentor ben fidel a les formes folklòriques. És l’impost antirevolucionari que hem de patir. El kitsch perenne, endèmic. Serà la humitat del terreny? Només cal repassar el calendari de festejos i ja en tenim mostres i cants de sirena.

Tributs, enaltiments, hi ha a cabassos. El món de l’art es presta a infinitat d’homenatges. El cinema i la música són un reclam fàcil. Els instruments i els cantants són els que més tabarra fan i es promocionen amb soroll. Els artistes admirats, reconeguts pels experts i pels enganxats s’han vist sotmesos a quantitat d’aplaudiments i lloances. Fa dècades que es fan de diversa índole. Compilacions, caixes, cofres, recullen les ofrenes artístiques. Els més venerats han estat exposats a tota mena de consideracions i magarrufes. També amb el pas del temps aquests tributs que encisaven o resultaven essencials han passat a formar part d’un altre negoci. Recurs de les discogràfiques oportunes i dels desinteressats de la música amb passió pels euros. Una bona manera d’amuntegar cançons i treure rendiment. Molts petards han desfigurat l’escenari a dojo, amb pífies d’impressió. Només són petites intencions, només això. Val a dir que hi ha versions que superen l’original. És el risc que es corre amb això de “tributar”, com un impost extra. De donar a conèixer sons de tota mena, des dels ensucrats fins als crus. Melodies fascinants i pertorbadores. Músiques senzilles, innovadores, transcendentals... Rebre aquests homenatges és reserva dels grans. D’aquells que amb rigor i respecte, amb els seus sons, ens han gratat les vísceres.

Ben pensat homenatjar és un verb que caldria posar a la moda, d’una altra manera. Sense haver d’engalanar-nos, sense massa  parafernàlia. Sense tanta ovació. Allunyant-nos de la pompa caduca, de llepades de cul gratuïtes i fora de lloc. Com resultaria de senzill descriure i escriure tots els tributs de mafiosos, fer el repàs dels que s’han fet en les darreres dècades. Homenatges casposos d’amics de l’ànima i d’hipòcrites. Quina actualitat! Exalçament, enaltiment, glorificació de corruptes i mentiders amb caiguda lliure. De vestits i favors finançats. De passejades a tota màquina vora del mar amb pilotatge estrella. Llicències inconfessables d’antuvi que avui afloren, bons peixos entre les aigües tèrboles i fangoses. Sobrecostos d’homenatges amb diners negres que farien de València tronar i ploure, ser oli sobre l’aigua. L’enrenou als ciutadans sabedors de delictes se’ls empassava la saliva. Així dècades. Uns altres ignorants ofuscats, convençuts, enlluernats amb falses promeses fins a les entranyes. Votant. Esvalotat el galliner i les urnes. Aquests que han clavat mossegada, s’han autotributat, l’han sabuda llarga amb final dramàticament patètic. Sense vergonya. Cànons vers els delinqüents amb insígnies patriòtiques. No cal demanar perdó. Tot és de jutjat. De judicis finançats legalment contra els corruptes de manual. Ficant els dits a la gola, fent-los parlar i mentir.

Els millors homenatges, no cal pensar-ho molt, són les deferències cap a nosaltres, cap als que estimem. Haurien de fer-se de continu. Ajustem, ampliem, el mot. Fem honor amb significat correcte a allò que paga la pena. Amb atmosfera càlida i afectiva. Realitzant, aquesta distinció personal que ens diferència dels altres. Fer els honors amb naturalitat. Hauríem de fer memòria, no tenir fi allò que és digne de passió, de devoció. Estirar-nos a la gespa i repensar amb plaer allò  que ens acarona la ment, l’esperit i ens conforta les ferides dels dies. Sortir del neguit amb homenatges diaris. Com amants perennes els nostres petits desitjos tribut, enganxats al damunt.  No cal pressió, no cal contar sopars de duro, ni anar a raig. No, no es tracta d’això. Hem d’anar amb set pams d’ull, mesurar ben bé allò al que hem de retre estima, admiració. 

Ho torne a dir, hauríem de fer tributs cada dia. Un ingrés personal i no tan públic. Una prestació al privilegi de viure tranquil. Una mena de decorat d’intencions estil Innisfree, com en la pel·lícula The Quiet Man, L'home tranquil, de John Ford. Una successió de gestos íntims, una recreació mig nostàlgica i emotiva de principis. Els tributs personals, el paisatge fet a mida. Les taxes, els ingressos, que es proporcionen qualitat que encoratja. Contribucions especials amb benefici o amb augment de valor dels béns personals. Cada dia faria tributs a mil coses. Com ara a les galeres a la planxa, a les sabates Dr. Martens, al pastís de galeta amb xocolata i coco,  als llibres que ens acompanyen, a la família que estimem, als viatges al nord, a les caçadores Perfecto, a la imatge en moviment i fixa, a la música sentida... 

Homenatges als amics que coneixes i admires. Tributs reconduïts des del bressol, que anem forjant. D’allò que seran els nostres delits favorits i llargs. Els dels recorreguts dels anys davant del que destriem enaltir perquè avorrim de manera sobredimensionada i de vegades antinatural. Festeig de l’olor de casa nostra, dels nostres, el preferit. Cada cop que escoltem, sentim, llegim, amb generositat ens premiem. Uns guardons honestos, on no hi ha gat amagat. Hem d’aprendre a retre els nostres homenatges. Són els que reforcen de banda a banda la carretera per on circulem. Abans d’anar a explorar els més privats, seleccionem els moments dignes del record. El nostre millor dividend a la memòria. Un cànon merescut per tot, per ser. El de la renda vital. El tribut més estimat. Aquest és l’impost més revolucionari de tots.

 

Noticias relacionadas

el muro

Esperpento

El punto de inflexión ante cualquier relación social y cultural próxima es la apertura de los colegios. En el mundo de la cultura aún están sin aclarar cómo serán las temporadas. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email