Trobades a la perifèria: viatge a la Llotja del segle XXI

VALÈNCIA. El tramvia discorre entre vistoses –i resistents- cases de plantes baixes i blocs de pisos de caravista. La catenària corona el carrer de la Florista, una travessia llarga i esvelta amb poques interrupcions. Però cada volta que arriba un cantó, cap a l’oest s’albira un horitzó futurista.

Dos de noranta, dos de noranta-cinc, un de cent dèsset,  quinze de cinquanta metres... Els gratacels retallen l’skyline de Benicalap amb pantalles de vidre i formigó. “Tot açò abans era horta” –algú ho havia de dir en este reportatge-, “es plantava de tot: cotó, creïlles, cebes, cacau, panís, xufa...”. Li trau el suc a la memòria del barri José Bellver, president de l’associació del veïnat de Benicalap-Entrecamins.

La postal va començar a transformar-se “quan van fer el col·legi de Sant Josep dels Jesuïtes i la Pista d’Ademús, una carretera més alta que els horts. Quan plovia la gota freda, et tiraves una setmana sense poder creuar per l’aigua i el fang”, explica Bellver. Després van arribar els plànols: ací estaria el districte financer de València.

La ciutat mirava de reüll les imatges importades des de Hollywood i arraconava el somni mediterrani. “Ens van pegar una golejada perquè quan van començar el projecte, van prometre unes altures i després, governant qui governava... les altures van variar”. Baixem del tramvia: “Pròxima parada, Palau de Congressos”.

“Vaig al·lucinar quan ens van dir que farien ací un Palau de Congressos: està gent està boja, ací al final del món?”. Entre alqueries abandonades “la gent es feia barraquetes i xavoletes, es plantaven quatre lletugues, hi havia droga... Però tot això ho van netejar”. Bellver repassa la cronologia urbanística del barri: “Es va fer el Palau, es van construir els edificis alts i després vingueren amb el Nou Mestalla. I ara mira”, lamenta assenyalant el formigó de l’estadi inacabat.

El primer edifici per als grans esdeveniments

“La popular –en tots els sentits- alcaldessa de la ciutat, Rita Barberá, ha demostrat saber no només d’economia domèstica, sinó també d’economia urbana i, a més, de cuina cinc estrelles”, escrivia l’arquitecta Cristina Grau a la revista Arquitectura Viva el 1994. “El resultat ha de ser bo: la seua elecció personal de l’arquitecte –que mai ha estat en el vaivé de les modes i que per tant farà un edifici que no passarà de moda- promet un record estable al paladar”.

Amb un projecte heretat del mandat de Clementina Ródenas, Barberá havia amagat el 1991 amb canviar la ubicació del projecte estrella de la seua primera legislatura. Un any més tard, l’alcaldessa es passejava amb l’arquitecte britànic per Benicalap: “la construcció de Norman Foster com a personatge mediàtic va legitimar i aportar un suposat segell de qualitat a l’arquitectura del Palau de Congressos”, apunta Inés García Clariana.

A la seua investigació al voltant de la construcció mediàtica de la ciutat, l’arquitecta valenciana assegura que més de la meitat de les notícies aparegudes al diari Levante sobre el Palau entre 1992 i 1998 “configuren el muntatge al voltant de l’arquitecte, legitimant un encàrrec efectuat a dit pels poders de la ciutat fins a generar tota una fosterfascinació mediàtica”.

A vista de pardal, l’edifici pren forma de fulla ovada, encara que l’arquitecte Norman Foster assegura que es tracta d’un ull. Esta particular fulla no és verda però si fa una fotosíntesi: 2100 mòduls fotovoltaics han produït uns 2,8 milions de kWh des del 2008 fins hui, segons l’organització. L’equivalent a setanta-tres neveres en marxa.

No costa imaginar a l’equip de l’oficina de Norman Foster doblegant una fulla fins a triar la inclinació que li dóna una imatge marinera a la composició. La làmina de ferro genera un espai còncau que acull tres auditoris i diferents sales on explotar la indústria dels esdeveniments que aflorava a la València post-destroy.

“A principis dels 90, Espanya tenia un 6% de participació en el mercat mundial de congressos, però Barcelona i Madrid eren les destinacions per a estos esdeveniments”, assegura Sylvia Andrés, directora del Palau de Congressos. Amb el rerefons del Barcelona 92 – València 0, la ciutat “va llançar la seua pròpia iniciativa i després d’un estudi de mercat, s’establiren els criteris generals que havien de definir el disseny del Palau de Congressos”.

Ara “se celebren un 270% més reunions internacionals que el 1998, quan es va inaugurar l’edifici”, segons Aguilar. Lluny de la classificació tipològica de l’arquitectura –açò és un hospital, açò és un auditori-, el Palau ha acollit des d’assemblees parlamentàries internacionals, passarel·les de moda, simulacres d’hipermercat, platós de televisió i fins i tot una pista de gel han tingut cabuda a l’edifici de Foster. “No s’ha de competir. És bo que hi haja altres espais. Jo vec en altres ciutats on el mateix recinte és Palau de les Arts, Palau de la Música i Palau de Congressos. Cadascú ens hem d’especialitzar per al que s’ha construït”, assegurava la directora del Palau a Valencia Plaza.

La “punta de la fulla” assenyala cap a l’última rotonda de l’avinguda de les Corts Valencianes i obri l’edifici amb un porxat sostingut per sis pilars cilíndrics. La benvinguda de l’edifici des d’ací baix sembla el mascaró de proa d’un vaixell a punt d’atracar la ciutat: l’únic moment en el qual el Palau de Congressos et fa sentir xicotet.

A diferència de la resta de grans projectes de la València autonomista, l’escala del Palau està prou continguda i apunta el seu accés principal per un lateral de la façana. El programa de l’edifici es reparteix per este corredor lateral que s’obri cap a llevant amb una enorme vidriera. Aixina es pot dominar el jardí exterior i el Sorolla Center, un presumptuós contrapunt a l’edifici signat per Foster. Les basses d’aigua del jardí -una de les estratègies, segons Foster, per a optimitzar l’energia- estan en perill per les caigudes dels visitants a l’aigua.

Esta obertura lateral permet fer arribar la llum natural a tot l’edifici durant casi tot el dia, però a canvi deixa sense permeabilitat la part nord, on un jardí tamisa l’impacte de la circumval·lació V-30. Esperant a una ampliació promesa el 2011 que mai arribarà, un mur de formigó aïlla el Palau del seu entorn menys glamurós, augmentant la inseguretat de la zona: “a la zona verda ara els caps de setmana hi ha moviment, botellot... Es veu que al Sorolla Center hi ha una discoteca i els que van aparquen i posen els altaveus, així que el veïnat es queixa”, assegura José Bellver.

Una fira abocada a l’autovia

Si tornem a pujar al tramvia, en només vint minuts superarem el laberint de les autovies CV-30, CV-31 i CV-35 per arribar a Fira València. Els huit mil metres quadrats que ocupa el Palau de Congressos es queden diminuts front als dos-cents quaranta-mil del recinte firal. L’original Fira de Mostres que itinerava anualment per la ciutat exhibint els productes de l’economia, va trobar un emplaçament fixe als anys 20 al Pla del Reial, on uns anys abans s’havien organitzat l’Exposició Regional i la Nacional.

Però des del 1969, la fira de mostres és un enorme recinte encaixat a la València metropolitana. Igual que la Llotja de la Seda o els edificis de l’Exposició Regional, el Palau de Congressos i Fira València són els mercats del segle XXI. “La Llotja estava construïda al costat del Valladar de Rovella i l’Exposició Regional disposada a l’horta. Van ser elements de vertebració en moments d’expansió urbana”, assegura l’arquitecte José María Tomás Llavador. “La construcció de Fira València a Benimàmet i el palau de Congressos entre Benicalap i Beniferri suposaren un encert sobre el plànol de l’àrea metropolitana. També haguera sigut un error situar la Fira més lluny del nucli urbà”.

Entre 2001 i 2013, diferents projectes dissenyats per l’arquitecte José Maria Tomás Llavador van doblar la superfície firal. “Són construccions per a exposar, vendre productes i intercanvi, per a grans congressos de cinc a deu mil persones... Per això està prop de l’arquitectura industrial”, assegura l’arquitecte.

Les seues inspiracions per a esta mole d’alumini i vidre són “els pavellons Manezh a Moscou o el Palau d’Exposicions de Nizhni Novgorod” -dissenyats per l’arquitecte i enginyer Agustín de Betancour per a la Rússia d’Alexandre I- o “el gran pavelló de Nervi per a la construcció d’avions a Torí”. Uns magnànims referents que allunyen als expositors i visitants de les fires a la seua escala.

“L’escala del projecte, les grans llums i els espais interiors són realment extraordinaris: la proporció i l’austeritat estructural fan del lloc un espai agradable per al passeig de les persones i l’exposició als estands”, assegura Tomás Llavador. “El germen de la gran transformació és un pavelló dissenyat per Le Corbusier”. A ponent, l’ampliació “s’organitza al voltant d’un eix central o mall de quatre-cents quaranta metres de llargària”.

La fira s’organitza ara en dos nivells i va multiplicar els huitanta-mil metres quadrats originals fins a arribar als cinc-cents cinquanta mil actuals. Una juxtaposició de capes que inclou un túnel per a connectar les autovies CV-31 i CV-35. “La tipologia és una evolució del model tradicional de pavellons oberts a partir d’un esquema d’espina de peix que permet l’economia d’espais, la senzillesa i optimització estructural i la facilitat dels accessos”, assegura Tomás Llavador.

La seua proximitat al cinturó viari de la ciutat han fet que s’optara per solucions “expressionistes que recorden a la tipologia dels grans passatges comercials”, assegura Tomás Llavador. Una càpsula de vidre i acer apunta com una bala cap al barri del Campament de Paterna. Mentres cau la nit, s’il·lumina de colors vistosos als peus de la CV-31, pel camí d’Ademús.

“Amb la crisi tot açò va començar a decaure”, assegura Mari Carmen Barea Llavata, presidenta de l’associació de veïnes de Benimàmet. “La fira a alguns els venia bé quan estava en ple auge, fins i tot qui tenia pisos els llogava. Però va baixar molt, ara només es meneja amb fires com les del moble o la ceràmica i no n’hi ha de xicotetes com abans”.

“Benimàmet és el barri amb els ingressos més baixos de València i sempre és bo tindre una cosa aixina al barri. Per als comerciants, per als qui tenien pisos... Hi havia molt de trànsit i la senyora Provi anava a la fira, donava les seues targetes i feia d’intermediària entre la gent del barri que tenia pisos per a llogar. En ma casa es van quedar uns quants italians”, detalla Mari Carmen.

Igual que al Palau de Congressos, estos grans equipaments impermeables porten problemes als marges. “Al voltant de la Fira, pel carrer Cocentaina, hi ha cases ocupades. Jo els vullc reallotjar, perquè la gent necessita viure, però ahi no estan bé”.

Després d’una investigació parlamentària i un canvi al model de gestió, cap nova idea d’ús és descartada. El 2014 es va provar a impulsar els concerts infructuosament. Barea Llavata també planteja usos terrenals per al recinte firal: “fixa’t que és un espai gran on podrien fer presentacions de falles, que ací ens n’hem d’anar a Burjassot o als Jesuïtes”.