Umberto Eco i 'El nom de la rosa': la cultura transformada en felicitat lectora

VALÈNCIA. Diuen –i ell mai va negar-ho– que la primera transfiguració que va tindre per objecte la conversió del món que coneixia en biblioteca es produí en casa del seu avi. Eixe home havia dedicat els anys de la jubilació al plaer d’enquadernar primorosament velles edicions de llibres dels seus admirats Théophile Gautier i Alexandre Dumas, i la visió d’eixos bells volums seria prou per a encendre i mantindre en l’ànima del net, el xiquet Umberto, una passió bibliòfila que ja no l’abandonaria mai.

Nascut a la piamontesa localitat d’Alessandria en 1932, l’obsessió del pare de la criatura (per seguir amb els influxos familiars), vistes des de ben menut les moltes habilitats intel·lectuals que l’infant atresorava, era que estudiara Dret, que per a ell –per al pare– significava el mitjà més ràpid i eficaç per a assolir el triomf econòmic i social. Des d’un punt de vista purament crematístic no li faltava raó a l’home (la delinqüència organitzada i l’exercici poc escrupolós del dret són els dos camins més segurs i fulgurants per a l’èxit pecuniari), però en qualsevol cas els interessos del jove Umberto no anaven per allí.

Doctorat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Torí amb una tesi al voltant del problema estètic en Sant Tomàs d’Aquino, el pare, Don Giulio, no acabava de vore les coses clares fins que el jove Eco va començar a treballar com a editor cultural per a la RAI i com a professor per a les universitats de Torí, Florència i Milà. I més clares encara les voria quan el seu fill va publicar, en 1962, Opera aperta, un text que va suposar la brillant irrupció d’Umberto Eco en el món de la semiòtica i on s’analitzaven les formes i indeterminacions en la poètica contemporània, de comprensió dificultosa per a Don Giulio però motiu d’orgull indubtable: semblava que el xiquet havia trobat el seu camí.

Eixe camí de la semiòtica –i el de professor universitari: des de 1971 també a Bolonya– serien els que li donarien un renom i un prestigi que aniria afegint escalons (de pujada, clar) amb la publicació de títols com, entre altres, Apocallitici e integrati (1964), La struttura assente (1968), Trattato di semiotica generale (1971) o Lector in fabula (1979), a més d’una ingent producció de publicacions en el món universitari, conferències i diferents intervencions en mitjans de comunicació. Una exitosa carrera en eixe àmbit de la semiòtica, ja plenament desenvolupada abans de complir Eco els 50 anys, però que mai se n’hauria eixit dels espais universitaris o especialitzats sinó fora per la publicació d’un llibre molt singular.

Al mateix Umberto Eco li agradava contar que, un dia de l’any 1978, es va assabentar que una coneguda editorial italiana anava a la busca d’històries pròpies de la novel·la negra (del giallo, com diuen allà), però escrites per autors que no foren habituals de la ficció. En aplegar a casa, va regirar entre els seus calaixos i apunts fins a trobar un llistat de noms de monjos medievals que temps arrere havia confeccionat per pur divertiment, sense utilitat aparent: “En eixe moment se’m va ocórrer que estaria bé enverinar un monjo durant la seua lectura d’un llibre misteriós, i això va ser tot. Comencí a escriure”.

Això va ser El nom de la rosa (Labutxaca, 2020), publicada inicialment en 1980, convertint-se en un dels principals fenòmens literaris, culturals i editorials de les darreres dècades, i que constituïx la prova més fefaent (bé, ho constituïa en els anys 80 del segle passat, ara no està tan clar) del fet que en literatura qualitat i popularitat immensa poden anar de la mà. Perquè a més d’eixa qualitat que conté el llibre, i de la qual són pocs els agosarats que s’atrevixen a dubtar (tot i no provindre d’un autor estrictament literari en el pitjor i més falsari sentit de la paraula, que també el té), El nom de la rosa va vendre milions (molts milions d’exemplars) al llarg i ample de tot el planeta, amb traduccions a la totalitat de les llengües conegudes que gaudixen d’una mínima estructura o suport editorial.

La història –un text que cavalca amb mestria entre la novel·la històrica i el gènere negre– comença en l’hivern gelat de 1327, amb l’arribada de Guillem de Baskerville (amb un prestigiós passat com a inquisidor) i el seu deixeble Adso de Melk a una abadia benedictina ubicada al nord d’Itàlia, i famosa per la seua impressionant biblioteca. El motiu de la visita és una reunió que ha de dirigir Baskerville entre uns delegats del Papa i els mandataris de l’orde franciscà per a resoldre diferències (i que no es convertisquen en les temudes i freqüents heretgies) al voltant de diferents doctrines de la pobresa apostòlica. Eixa espècie de conclave, d’aparença inicialment soporífera, es vorà sacsejat per la successió d’una sèrie de crims en l’entorn de l’abadia que faran trontollar la vida de la comunitat i destaparan la cataracta de pors, supersticions i prejuís que patixen la majoria dels monjos. L’antic inquisidor i el seu ajudant descobriran –amb pesquises inserides en la millor tradició de la literatura detectivesca clàssica– que els assassinats estan relacionats amb un volum enverinat i que es creia perdut en la pols dels segles: el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil.

Però en realitat tot eixe argument (i la seua evolució fins al trepidant i bell final) és una formidable excusa per a que Umberto Eco desplegue l’art narratiu que fins a l’aparició d’esta novel·la havia mantingut en l’estat embrionari de lector compulsiu, i per a que exhibisca sense jactància la seua aclaparadora erudició, les habilitats de les quals l’havia fornit la semiòtica per a desxifrar i encriptar a cada moment, a conveniència de la narració, els signes i els seus significats (i significants), així com per a mostrar els seus coneixements enciclopèdics entorn de doctrines, filosofies i escolàstiques medievals, i al remat la seua extraordinària capacitat per a convertir-se en propagador massiu d’alta cultura, i sense desmeréixer ni oblidar mai el factor d’interés o diversió que deu acompanyar tota pretensió de transmissió a gran escala de savieses de qualsevol classe o condició.

A banda d’esta mateix i excel·lent novel·la, la producció d’Eco com a novel·lista també abasta títols com Il pendolo di Foucault (1988), L’isola del giorno prima (1994) o Baudolino (2000), entre altres. Cap d’ells va assolir l’èxit ni la qualitat que encara manté El nom de la rosa (de títol tan bell com enigmàtic), però totes són obres notables i contribuïxen a donar solidesa al corpus narratiu d’Umberto Eco. 

Bibliòfil irreductible, home entranyable i de simpatia a prova de bombes, insigne descodificador dels signes del nostre temps (i de molts altres), el seu nom sempre mereixerà abundant memòria i agraïment etern pel seu compromís infinit amb la diversitat, la cultura i la ferma consideració –sempre perfectament raonada i sempre apassionadament invocada– de l’art de llegir (i per tant de viure més i més intensament) com un dels plaers més excelsos i civilitzats de l’experiència humana.