Un café a Montevideo

VALÈNCIA. Segurament fou perquè la boira era baixa i apegalosa. Si no, hauríem caminat més i hauríem passat de llarg. Hi havia una foto de Galeano sostenint una foto de Messi. Del Messi jove, el que ens fa sentir vells. El que era pitjor que Maradona. Conten que anava a escriure i a llegir el diari. Galeano, vull dir. Ho feia molt seriosament del que s'estimava i li dolia i també de futbol, per això li guarde molt de respecte. Va morir l’any 2015. Solia seure al costat de la finestra, on hi ha pintats el nom de l’establiment i l’any d’obertura –1877–, en la millor taula, de fusta fosca, com les cadires, les portes, el terra i la part inferior dels murs, perquè la superior és de color de llet condensada i està sepultada per més imatges. N’hi ha també de la ciutat en blanc i negre, amb tramvies i cavalls. Les fotos antigues són iguals en totes bandes. Quan entràrem, a fora plovia i a dins les llums eren càlides. Al fons hi havia un espill amb forma de capçal de llit, lleugerament inclinat sobre la barra metàl·lica i l’aparador on s’apinyaven les botelles. La cafetera –l’única– quedava a mà dreta. No trobàrem cues, ni preus absurds, ni esquadres de senyors i senyores de pell blanquíssima i formes exuberants allargant inermes els seus cafés inversemblants. Era un bar turístic, però no ho pareixia. No era com aquell de Lisboa, el que té davant una estàtua de Pessoa i on no pots concebre ja a l’escriptor escrivint, perquè allà només el pots pensar mort i amb els seus cambrers, carrers, veïns i la seua Lisboa morts també i ficats amb ell dins del taüt, apinyats tots junts mentres els fotografien des de fora. Ni com comencen a ser els bars del centre de València. Potser aquell en realitat era igual i fou només per la boira que el trobàrem mig buit. Però jo el vull creure així: un lloc famós com els d’abans, mesurat, on la gent local encara podia anar a beure i parlar, i on els visitants no n’eren tants ni feien tant l’imbècil. Llocs que trobe a faltar i que el món, a poc a poc, va descartant. Perdó, si sona amargat. El temps passa. Galeano ja no està. I Messi ja té el seu mundial. Nosaltres, mentrestant, ens fem grans. Café Brasilero, carrer Ituzaingó 1447, Montevideo, Uruguai.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l'onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno