Un llenguatge familiar

Tornen els records com un miratge, com una trampa de la memòria, sublimant les vesprades d’estiu en què la iaia preparava llet merengada, refrescava el terra a poalades i col·locaven la taula gran a l’ombra del pati. Repartien cartons i fitxes, mentres passaven una cistella on queien les monedes de cinc duros i la vesprada transcorria entre bromes, acudits i crits de bingo. En els records, com una realitat quasi inventada, no existix l’avorriment dels xiquets, ni les baralles dels cosins, ni la suor sufocada amb palmitos, ni les mosques, ni el racó on s’engrunsava la besiaia entre demandes inoportunes i murmuris incomprensibles.

Era la taula gran. Era el temps interromput. Eren els iaios, els pares i els xiquets en un mateix lloc i en un mateix moment. Amb un mateix afany, descomptant els números que quedaven per a omplir el cartó.

Ara sé que quan la família juga al complet, està conversant, està rient, està contant històries antigues. És el moment en què es forja una identitat familiar, es recrea un llinatge on perduren les llegendes, es codifica un llenguatge particular i un sentit de l’humor que transcendix els caràcters individuals.

Ja no existix la taula gran, ni la casa dels estius. Escassegen els diumenges i les vesprades moroses entre brandis i cafés. Però en ocasions tornem a repartir cartons i fitxes, i algú es presta per a cantar els números i repetir els malnoms i els acudits d’una altra època.

Monopoly, Hotel, Risk, el parxís o les cartes, el joc com a vestigi d’una certa idea de família ha acabat suplantat per una hiperestimulació individual. Veig els xiquets a taula (una altra taula gran) i detecte el mateix malestar adolescent que sentíem llavors, però ara omplin els minuts submergits en aplicacions, passant stories o posant corets de manera frenètica. Atrapen la seua atenció, tota l’atenció, vídeos incoherents que ells no decidixen, i opera una espècie d’hipnosi que els deixa absolutament aïllats de la resta de la família.

¿I si les històries dels iaios, dels besiaios, de la gent del poble, les cançons d’infantesa, els acudits, els succeïts, les paraules concretes que conformen l’univers familiar acaben perdent-se?, em pregunte. I si el cordó umbilical entre generacions que suposen les taules grans ha sigut tallat per l’adveniment de la droga tecnològica? I si estem vivint les raneres d’una classe de relació familiar que no sabem conservar?

Cada vegada tinc més present este lament. Cada vegada recorde amb més tendresa les vesprades de llet merengada, deixant-me enganyar, enyorant els iaios que fa anys que moriren. Em fa ràbia no retindre les paraules i les històries, les cançons, els acudits. Però, sobretot, em dol la sospita que certa educació sentimental es perdrà irremeiablement.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio